Elko és un poble de Nevada, Estats Units. O sigui, les afores de Bilbao. I ho dic, perquè enmig de l’Amèrica profunda hi va haver tants bascos com a Ermua, Hernani o Portugalete. Eren els anys seixanta i setanta, però ja abans n’arribaven, per culpa de la Guerra Civil, però fins i tot als happy twenty americans. De fet, ja ningú a la zona recorda Elko sense gent parlant en euskera.
Però les coses a Nevada han canviat. Elko vivia de les mines i les ovelles. Ara les mines no funcionen i la gent ja no té paciència per treballar 7 dies a la setmana cuidant animals. Precisament era això el que feien els bascos que arribaven als estats units. Baixaven a la mina o pujaven a les muntanyes, la majoria es guanyava la vida amb la segona opció. Ara però, Elko ja no és el que era.
Amerikanuak, un documental que es va passar ahir dins el festival Zinemaldia’11, reflecteix precisament això, la vida d’aquells vascos que van arribar buscant-se la vida, la lluita per una vida digna a quilòmetres i quilòmetres lluny de casa. El documental de Nacho Reig ens ensenya els últims vestigis de bascos a través de dos eixos vertebradors, l’Star Club (l’hotel que representa els bons temps que va viure el poble) i els ranxos. Ens mostra com Elko es va morint poc a poc. Sense pausa però sense pressa, al ritme de la vida de les ovelles.
Són històries molt humanes. De gent gran que ha viscut temps millors. De gent solitària que ha passat mesos i mesos a les muntanyes i a les enormes esplanades acompanyant el ramat. Gent sola però que a la vegada forma part d’un conjunt, la compacta comunitat vasca. Perquè ells encara són bascos i expliquen no sols les seves històries sinó també les seves penes. També pena perquè el petit Euskadi d’Elko està morint amb ells.
El documental Amerikanuak són històries excel·lents. Petites històries. L’espectador no s’avorreix en la hora i mitja que dura aquest recull d’històries, gràcies a uns diàlegs que només poden sortir de boques amb experiència. Converses que arrenquen un somriure o t’entendreixen en qüestió de segons. Tot això amanit amb espectaculars paisatges, cotxes, texans i barrets de cowboy. I com no, la música la posen els banjos. Són els Estats Units. Però en certa manera és Euska Herria. Perquè els bascos neixen on volen. I aquest moriran també on vulguin, serà a Elko, Nevada. A les afores de Bilbao.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada