El pingüí que pot ajudar Groenlandia

Ara que Donald Trump vol envair Groenlàndia, a Europa, i a sobretot Dinamarca, s’han encès totes les alarmes. El país escandinau tem un nou rampell del president dels Estats Units a l’estil de Venezuela, i es prepara pel pitjor. Així que Peter Boysen, cap de l’exèrcit danès, ja ha anunciat el trasllat de més tropes al territori danès. I uns quants països han ajudat amb homes al país escandinau. En concret s’hi han sumat Alemanya, Suècia i Noruega. Aquest últim no sabem si hi ha enviat un membre de l’exèrcit un xic singular que s’adaptaria perfectament a la climatologia de Groenlàndia: Sir Nils Olva III. Un membre de la Guardia Reial Noruega bastant singular, bàsicament, perquè és un pingüí.

L'animal és de professió militar i a més, ostenta el càrrec de Baró de l’illa Bouvet. Actualment viu al zoològic d’Edimburg, Escòcia. Per tant, entenem que fa teletreball a no ser que, com dèiem, el destinin a Groenlàndia. El famós pingüí té el grau de coronel en cap de la Guardia Reial Noruega, un grup on ja hi van pertànyer el seu avi i el seu pare, Nils Olav I i Nils Olav II, respectivament. En el cas d’aquest tercer membre de la família, se li ha d’afegir que és mascota de la Guardia Real Noruega, un honor que li van donar en una visita dels soldats de la guarnició real el 15 d’Agost de 2008 al zoo d’Edinburgh.

Tot comença amb una visita de la Guardia del Rei noruec al Military Tattoo. Una desfilada que fan gaiters i soldats just a l’esplanada de davant del castell de la capital d’Escòcia i, on cada any hi ha un país invitat. Corria l’any 1961 i per fer una exhibició com a país invitat, el tinent noruec Nils Egelien es va interessar per una colònia de pingüins del zoològic de la ciutat. Quan el 1972 varen tornar a Edimburg a col·laborar amb el Military Tattoo, Egelien va fer els tràmits per que l’unitat adoptés un pingüí del zoo de la ciutat. Aquest pingüí va ser batejat amb el nom de Nils, en honor a Egelien, i Olav, en honor al Rei Olav V de Noruega. Inicialment se li va donar el càrrec de Visekorporal (sub cap). Tot i això anava pujant de grau cada cop que la Guardia Noruega visitava el Military Tattoo. El 1982 va ser nomenat caporal y el 1987 va ser ascendit a sergent.

Poc després de l’ascens, Nils Olav I va morir i el seu fill va heredar el càrrec, tot i tenir només dos anys. El segon pingüí va ascendir com el seu pare, en concret, el 1993 va obtenir el grau de Sargent Major del regiment. I el 18 d’Agost del 2005, va ser ascendit a Coronel en cap, moment en que es va presentar en societat una estàtua de bronze de 120 centímetres al zoo d’Edinburgh en el seu honor. A més, n’hi ha una altra en el complex de la Guardia Reial Noruega a Huseby, Oslo.

Tres anys després, el 2008, va ser guardonat amb el títol de cavaller, sent el primer pingüí en rebre tal honor dins l’exèrcit noruec. Un càrrec aprovat pel mateix Harald V, rei de Noruega. Centenars de persones es van reunir al zoològic per presenciar la cerimònia on 130 guàrdies varen formar en honor a Nils Olav II. Els presents varen poder escoltar el discurs del monarca que va afirmar que l’animal tenia “en tots els sentits, els requisits per rebre l’honor i la dignitat de la cavalleria”.

No està molt clar quan el tercer pingüí de la dinastia va prendre el relleu, però en algun punt entre 2008 i 2016, hauríem de preguntar-ho bé als noruecs. En tot cas el 22 d’Agost de 2016 va ser promocionat a brigadier en una cerimònia amb 50 membres de la Guardia Reial Noruega, formant en honor seu. Finalment, el 21 d’Agost de 2023, Nils Olav III seria nomenat General Major de la Guardia Reial de Noruega. El grau més alt que sostenta un pingüí al món. Tot un rècord Guinness.

Avui en dia teletreballa des del Zoo d’Edinburgh agraït als seus avantpassats i a l’home que els va promocionar, Nils Egelien, que tristament ens va deixar l’11 de Decembre de 2020 a l’edat de 87. Una de les atraccions del zoo de la capital escocesa perilla, ja que si Donald Trump ataca Groenlandia, no només Dinamarca i la Unió Europea sinó amb tota seguretat Noruega haurà d’ajudar amb tropes, i no serà una situació com per escatimar efectius. Esperem que Donald Trump s’ho pensi dos cops a l’hora de tirar endavant l’operació i l’objectiu de controlar Groenlandia quedi congelat.

Meeeeec Meeeeec!

Ous i trens plens i podrits

Que plou sobre mullat fa temps que passa a Catalunya. Que els trens no van a l’hora també fa temps que passa a Catalunya. Ara però s’han ajuntat els dos clàssics i la combinació ha estat explosiva. El resultat: el país paralitzat. Els trens parats 5 dies i 400 mil persones obligades a buscar-se la vida de la manera que sigui, perquè òbviament, ningú els hi ofereix alternativa. Un fracàs més de molts tot i que ningú hi posi ni noms ni cognoms. Si passés a un altra regió d’Espanya, posem per exemple Madrid, per volum de persones, ja hagués dimitit fins i tot el senyor que passa l’escombra a l'estació de Chamartín. Però aquí, a Catalunya, no dimiteix ningú. Som l’ase de tots els cops. Com diu la frase: “se’ns pixem a la cara i diu que plou”.

En qualsevol país normal no passaria ni un dia però Espanya no és un país normal. Per començar, fa 40 anys que la inversió en ferrocarrils i la seva xarxa de transports a Catalunya ha estat més que pèssima. Pressupostat molt, executat poc. I així tot. Un clàssic de l’estat espanyol que aprima i maltracte el principat dia sí, dia també. Govern sí, govern també. Hi hagi els blaus o els vermells (ja no m’atreveixo a dir de dretes i esquerres). I no, no canviarà. Aquests dies hi haurà moltes promeses, poques dimissions i moltes rodes de premsa per no dir res. I qui menys culpa té és qui surt més donant la cara, la senyora consellera Paneque, que si no s’ha fet independentista amb una setmana, jo ja no sé què ha de passar.

Més enllà de la inversió, que és la principal culpable, el gran problema és el com. Com funcionen els trens a l’estat espanyol. Que si Adif per una banda, que si Renfe per l’altra, que si el govern espanyol. En tot cas una embolic d’institucions que no estan a l’altura, que es treuen les puces de sobre, que no assumeixen responsabilitats i el pitjor de tot, això no ho canviarem ni tu ni jo, ciutadà de Catalunya. I enmig, un govern socialista a Catalunya, o sigui de la corda del govern de Madrid, totalment impotent, totalment inútil i totalment venut que no s’atreveix a aixecar la veu. Perquè sí, fa falta un crit. On s’és vist que diverses companyies gestionin el sistema ferroviari d’un país en comptes d’una sola? On s’és vist que per unes pluges es paralitzi 400 mil persones? On s’és vist que no dimiteixi ningú? On s’és vist que gent inepte dins aquest embolic de companyies cobrin el que cobrin i ningú doni la cara?

Moltes preguntes i molta feina a fer però tots sabem el diagnòstic i la cura: l’independència. I quan dic tots, incloc els que no es consideren independentistes, govern inclòs, que no s’atreveixen a dir que el problema dels trens només s’arreglarà quan siguem independents. No amb el traspàs de Rodalies, ja que una cosa serà el traspàs i l’altre la gestió de les vies, catenàries etc. El que dèiem, simplement tornarem a caure en la teranyina d’institucions ineptes d’aquest estat que és l’espanyol. Només quan les vies, els cables, els trens, les estacions i tota la gestió depenguin de Catalunya i els catalans, els trens funcionaran. Ho sap tothom. Ja que quan una poma està podrida no es pot “despodrir”. S’ha d’agafar alguna poma. I nosaltres pomes no sé, però els ous (com els nostres trens) ja els tenim ben plens i podrits.

Invisible: quan la lectura t'ensenya el que és l'empatia

Ja sé que la lectura és una assignatura pendent a les escoles d’aquest país. I fora d’elles també, de fet. Ja sé eue els nens/nenes no llegeixen, que no aguanten concentrats més de 10 minuts, que ho tenen tot en contra per no començar aquest hàbit (xarxes socials, mòbils, videojocs, etc), que “ai pobrets” han de fer activitats practiques. Però el que està clar és que si no els hi creem un hàbit, el de llegir, segur que no ho faran en un futur. I llegir potser no et fa més intel·ligent, però els ajudarà a ser un xic més crítics davant un món disposat a colar-los-hi tot tipus de pèrdua de drets socials, econòmics, culturals i/o lingüístics.

Recordo quan anava a escola que ens feien llegir uns llibres que potser no estaven adequats a la nostra edat. I per tant, ens avorria. Un aplaudiment pels professors i pedagogs que obligaven a llegir certs llibres a certa edat. Ara però, les circumstàncies i la societat no és la mateixa i l’accés a la lectura és més fàcil que mai i paradoxalment, la gent llegeix menys que mai. Tot ha de ser visual, ràpid i mastegat. I així ens va. I el cervell es va acostumant a no treballar. Us recomano agafar un llibre de tant en tant, i si no us agrada, canvieu a un altre. 

Un dels llibres que he llegit últimament és “Invisible”. Una obra d’Eloy Moreno (ull amb aquest autor) que parla d’una de les problemàtiques de la joventut i de les aules i escoles del país: el bullying. I no, no cau en l’història de noi dolent va a pel noi dèbil. No, culpa a tots/totes i tothom.

El llibre comença amb un noi, que diu que és invisible, que desperta a un hospital. No sabem què li ha passat però pel que diu ell ha perdut els poders i torna a ser visible. La resta del llibre descobrirem el per què diu ell que té el poder de la invisibilitat. Spoiler: mai ho ha estat. Però s’hi ha sentit. Primer s’ha sentit l’ase de tots els cops, el blanc d’un nen, després la riota de la classe, més tard el tontet de l’escola i per últim ha sentit com tothom del seu voltant, “amics” inclosos, li han girat l’esquena. S’ha tornat invisible per alguns. Inclosos els adults que l’haurien d’ajudar. Només una professora, que en el passat va patir la mateixa situació, se n’adonarà i l’ajudarà. El salvarà. 

Un relat duríssim del que és el dia a dia del que rep el bullying a l’escola i fora d’ella. Una situació on tots som culpables, des del que abusa d’algú, fins al que no diu res sobre la situació, passant pels pares que no mostren atenció als canvis d’actitud dels seus fills, fins al professor que mira cap a una altra banda al·legant que “tot això són coses de nens”. Difícil que “Invisible” no t’impacti d’alguna manera o una altra per molt lluny que estiguis ja de les aules de les nostres escoles. A més, és un relat fàcil de llegir i dirigit als joves, i també als adults. Perquè en aquest problema tots i totes som culpables.

Eloy Moreno et fa posar-te en la pell de tots els implicats però sobretot de la víctima. I penses que aquesta història està passant a l’escola per on passes cada dia caminant. Aquí i allà. A Catalunya, a Espanya i arreu. Passa ara, ha passat i passarà...si no hi treballem. I hom pensa que potser no es treballa el tema a unes aules ingovernables farcides de nens i nenes protegits per bombolles i de professors, saturats, faltats de vocació i sobrats de vacances. Invisible hauria de ser d’obligada lectura a segons quins cursos de totes les escoles del país perquè no hi ha més remei que acabar amb aquesta xacra que amb l’educació i una paraula que la majoria d’alumnes, degut als sistemes d’educació actual ja no saben: empatia.

Lennon i Bardot. De l'obsessió a la decepció

Una de les males noticies de finals de 2025 va ser la mort de Brigitte Bardot. Icona de la bellesa dels anys 50 i 60, l’actriu francesa va ser l’obsessió de molts homes en una societat totalment controlada pel patriarcat acabada la segona guerra mundial. La seva cara i el seu cos va ser present en milers de carrers, cinemes i parets d’habitacions d’arreu del món. Va ser la dona més desitjada. Més enllà de preguntar-nos perquè quan va morir només varen sortir imatges d’ella de jove i no de vella, avui volem parlar de l’obsessió que va crear en un dels personatges més importants a nivell cultural del segle XX: John Lennon.

Des d’un pòster a l’habitació del futur Beatle a Liverpool a una incòmoda trobada sota els efectes de LSD el 1968, l’actriu francesa va ser l’ideal femení de Lennon fins al punt d’influenciar en les seves relacions personals. Aquesta és l’historia d’una obsessió i una decepció entre dos icones del segle XX.

L’obsessió francesa

Corrien els anys 50 i Bardot ja havia acumulat experiència en diferents pel·lícules, però no va ser fins el 1956 que l’actriu francesa va sortir a “Y Diós creó a la mujer” quan es va convertir en tot un símbol sexual. Un cos perfecte. Una estrella que deixava congelat a tota una generació. Entre ells a un John Lennon de 16 anys.

No feia falta ser molt viva per saber que si volies acostar-te al futur Beatle havies d’assemblar-te a Bardot. Ho va notar de seguida, Cynthia Powell, la primera dona de Lennon, a qui va conèixer al Liverpool College of Art. “La imatge perfecte de dona que John tenia al cap era la de Brigitte Bardot. Així que em vaig identificar amb ella ràpidament amb el seu estil de vestir I el seu pentinat. Melena llarga, jerseis negres ajustats, faldilles curtes, sabates de taló alt i amb punta i mitges negres” recordava a diferents mitjans Powell.

John Lennon amb Cynthia Powell

Lennon no era l’únic jove que tenia aquesta obsessió amb la model francesa. Com no, un dels seus millors amics de joventut i Beatle, Paul McCartney compartia els mateixos gustos. “Tots estàvem fascinats. Per nosaltres les noies havien de ser rosses i assemblar-se a Brigitte. En John i jo parlàvem sovint de dones i sempre acabàvem dient que érem afortunats ja que les nostres novies s’assemblaven a Brigitte Bardot" recorda el Beatle. "La meva novia es deia Dot y la d’en John era la Cynthia, que es va acabar casant amb ell de fet. Vàrem aconseguir que les dues es tenyissin de ros i portessin minifaldilla. Es terrible, però les coses eren així, llavors” lamenta avui en dia McCartney. 

Bardot a per tot

Lennon no només estava obsessionat en el look sinó que la presència de dones rosses estava a la seva obra. A l’escola d’art de Liverpool, el jove Lennon no parava de dibuixar obres amb permanent presència de dones rosses, inspirades en Bardot. Ho va recordar Helen Anderson estudiant de la mateixa època que el Beatle a Mersey Beat. “Durant els seus primers mesos al College, els seus quadres eren agressius i salvatges, molt marcats i obscurs. Gairebé tots els situava en un club nocturn on hi havia una dona rossa a la barra que era la viva imatge de Brigitte Bardot.

Astrid Kirchher, càmera en mà, entremig de John Lennon i Ringo Starr

Ja sent un Beatle, Lennon no va abandonar la seva obsessió, tal i com va recordar Astrid Kirchherr, la fotògrafa alemanya que els va conèixer a Hamburg i que els hi va aconsellar tirar-se els cabells endavant. “John sempre em deia que era la Brigitte Bardot alemanya. Li agradava la meva llarga melena rossa i la meva cintura estreta”.

La gran decepció

I finalment va arribar el dia en que Lennon va conèixer Bardot. Va ser el 1968 quan els Beatles ja eren famosos a nivell mundial que Derek Taylor, cap de premsa dels Beatles, va rebre un missatge a les oficines d’Apple, a Saville Row, dient que Brigitte estava a l’Hotel Mayfair de Londres i havia sol·licitat una trobada amb els quatre músics de Liverpool.

Aquells dies, McCartney estava a Escòcia i els altres dos Beatles, George Harrison i Ringo Starr varen declinar la invitació. Per tant, només Lennon, acompanyat per Taylor, va acostar-se a l’hotel a conèixer la diva francesa. Abans però, varen decidir prendre LSD, la droga de moda en aquells temps. Res podria anar malament. La cita estava lluny de ser una nit memorable.

Lennon sota els efectes de la droga, es va fondre entre els invitats i tan sols va compartir una paraula amb Bardot. “L’únic que li vaig dir (a Bardot) en tota la nit va ser “Hola” quan vàrem anar a donar-li la mà per presentar-nos” va recordar Lennon. “Després es va passar l’estona parlant francès amb els seus amics així que no se’m va ocórrer res per dir-li i menys en francès. Va ser una nit terrible, pitjor que conèixer a Elvis”.

Un Ondas més que merescut

Dimecres s’anunciava l’Ondas al Versió RAC1 al millor programa de radio. I es va fer, a més, a la tarda, quan l’equip de Toni Clapés estava en antena, fent el que millor saben, radio. El popular presentador s’emocionava davant dels micròfons al sentir la bona noticia i l’allau de missatges a través de les xarxes de felicitacions i emoció pel premi no es va fer esperar.

Vagi per davant que no crec massa en els premis, ni molt menys els Ondas. Atorgats per Radio Barcelona, sovint s’entreguen els trofeus entre ells. Aquest any sense anar més lluny Gemma Nierga, treballadora de la Cadena SER ha rebut un premi pel seu nou programa de televisió. No, els premis i els Ondas no son la panacea, i massa sovint, el món de la comunicació s’obsessiona massa amb ells. No passa res si no tens un Ondas.

Però només de sentir la reacció de Toni Clapés al premi ja et feia la importància que li donava el propi personatge tenir una estatueta del cavall o no tenir-la. I automàticament, sense conèixer cap dels integrants del programa, ni el propi Clapés, uns quants des de casa ens emocionàvem com si l’haguéssim guanyat nosaltres.

I no és per menys. Un premi merescut després de 20 anys de radio. De bona radio. El segell Versió tant a Catalunya Radio com a RAC1 ja ha creat escola. Una radio desenfrenada, a vegades caòtica, capaç d’informar a l’oient però també d’entretenir-lo. Una radio que es passa el guió pel forro i no passa res. Destil·lar frescor o improvisació després de 20 anys és molt difícil, i el Versió ho fa. I molt bé.

I tot amb el segell de Toni Clapés, pal de paller del programa (juntament amb el Senyor Marcel·lí). Una persona i un periodista capaç de tot. Capaç de ser seriós quan toca i de cagar-se amb els seus veïns, l’alcalde de Barcelona, TV3 i amb qui faci falta. I tot com si fóssim tu o jo. Sense anar amb aires de superioritat per tenir un micròfon al davant. Clapés no s’escolta a si mateix, no com altres. És així i punt. Descarrega el que pensa i segueix tan campant. I això, ho fem nosaltres, tot i que ens faltaria un micròfon al davant. I per tant, ens hi identifiquem. I d’aquí l’emoció expressada pels oients a les xarxes.

El versió és el programa de les nostres tardes, es el nostre programa i els protagonistes ni ho saben. Hores de companyia, de informació i de riures. Felicitats per l’Ondas i per mols anys i hores de radio. Molt merescut.

El Louvre, Picasso i La Mona Lisa

Aquests dies hem estat testimonis d’un robatori sonat. Uns lladres han entrat al Museu de Louvre com si res, han robat diverses joies i han marxat com si res. I en un món on tothom i tots ens vigilem mútuament, han sorgit diferents videos i fotografies que testimonien el que va fer aquesta banda de lladres que a hores d’ara deu ser la més buscada del món. Però no és la primera vegada, ni serà l’última, que hi ha un robatori al museu del Louvre. El més sonat: el de La Gioconda.

Un furt que se’ns dubte va provocar el que el quadre i el museu son ara, una referencia artística de primer nivell mundial. Abans del robatori, La Mona Lisa no tenia l’impacte cultural que té ara, de fet, no estava ni a un lloc prominent; tampoc el propi museu del Louvre on avui en dia s’hi fan llarguíssimes cues per entrar. I curiosament, es va acusar a Picasso d’haver perpetrat aquell famós robatori.

El robatori del segle

El 23 d’agost de 1911 París es desperta commocionat. Ha desaparegut La Gioconda. Ningú té la més mínima idea de on pot ser però hi ha dos sospitosos que seran detinguts per ser interrogats: Pablo Picasso i Guillaume d’Apollinaire. El pintor i poeta, pares del Cubisme, defensaven idees radicals respecte l’art. Promulgaven la crema de museus i la destrucció d’obres antigues per donar pas a l’art nou i revolucionari que promulgaven alguns joves a la París d’entrat el segle XX. Per tant, l’anomenada Banda Picasso, passava a ser sospitosa número 1 del que més tard seria anomenat “El robatori del segle”.

Un robatori que va mantenir el museu tancat en busca de pistes. Un cop obert, i amb tot l’escàndol, el Museu del Louvre va rebre milers de visites de gent que no anava a veure cap obra en concret, sinó que anaven a veure el forat que havia deixat La Mona Lisa. Les autoritats del museu per una banda estaven preocupades però per l’altre veien com la institució es feia més i més popular entre els parisencs.

Picasso a comissaria

Davant la pressió mediàtica i popular, les autoritats arresten com dèiem, a Pablo Picasso i a Guillaume d’Apolinaire. Per què? Doncs perquè tenien antecedents. Bàsicament, degut a un robatori que havia tingut lloc al mateix Louvre quatre anys abans. Un amic en comú dels dos, el belga Joseph Géry Pieret, havia robat del museu un parell d’estatuetes ibèriques aprofitant una escletxa en la seguretat de l’edifici.

Aquestes escultures havien anat a parar el taller de Picasso, que aquells dies estava obsessionat en pintar “Les Senyoretes d’Avinyó” y l’art primitiu i antic havia de ser una inspiració pel seu quadre. Amb la complicitat d’Apollinaire, el pintor malagueny va comprar per 50 francs les estatuetes, tot i saber de la seva procedència.

Després del robatori de La Gioconda, segons l’amant de Picasso, Fernande Olivier, els joves varen voler desfer-se de les peces inclús varen plantejar-se tirar-les al Sena, però Apollinaire va intentar vendre-les i allà va ser on la Policia Francesa va enterar-se de tot. Un mes després, Apollinaire va ser interrogat i finalment enviat a presó durant dos dies. El poeta d’alguna forma debia mencionar a Picasso, ja que poc temps després la policia es va presentar a casa el malagueny, que mort de por segons alguns testimonis, va ser portat a comissaria, tremolant.

Mort de por, Picasso va anar col·laborant i contestant totes les preguntes de la Gendarmeria francesa, fins a arribar al moment de màxima tensió, quan la policia li va portar el seu amic Apollinaire. Picasso es va posar a plorar com un nen, i davant la pregunta si es coneixien entre ells, el covard de Picasso (que se les donava de mascle alfa en aquelles èpoques a la París de començaments de segle) va contestar que no, “Mai he vist aquest home”.

Finalment els dos cubistes varen ser absolts però la seva relació ja no va ser la mateixa. Varen seguir els anys i la seva paranoia va anar creixent, ja que pensaven que eren espiats per la policia constantment. Res més lluny de la realitat.

El verdader culpable

Poc després de ser posats en llibertat, Picasso y Apollinaire varen quedar lliures de tota sospita quan el 1913 el quadre va aparèixer en mans d’un tal Vicenzo Peruggia, antic treballador del Louvre que havia robat el quadre sense cap problema, posant-lo sota la gavardina blanca del seu uniforme. Segons Peruggia, havia robat La Gioconda per portar-la a Italia, que era on realment el quadre havia d’estar. Va ser condemnat a un any i quinze dies de presó.

Una noticia que va donar la volta el món y va ser la gallina dels ous d’or de la prensa francesa i europea. Era el “robatori del segle”. La història emplenaria poques pàgines i La Mona Lisa, Peruggia i inclús Picasso, caurien en l’oblit dels tabloides europeus, ja que pocs dies després de l’empresonament de l’italià, començaria la Primera Guerra Mundial, i Europa, ja no seria la mateixa.

No tenen memòria els argentins?

Una de les qualitats que intento treballar en la meva persona és la curiositat. Em considero una persona curiosa i això, en principi, és positiu així que millor ser curiós que no pas passar de tot. La curiositat t’aporta coneixement. Et fa partir del punt de vista que no ho saps tot, o si més no, sempre pots aprendre més.

A l’altre costat podríem dir que hi ha la superbia. Aquella actitud que per resumir, diu que hom ja ho sap tot i que el que diu ell va a missa. O sigui, una actitud tancada envers els altres, ja sigui a nivell de coneixement o a nivell d’idees. En definitiva, es creen superiors. “Endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba” diuen Els Segadors, doncs això, que hi ha dues actituds per anar pel món, la curiosa i la superba. Tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.

Aquesta setmana a les xarxes ha explotat l’actitud superba d’una botiga de gelats regentada per argentins on la venedora li va dir a una clienta que li parlés en castellà perquè “esto es el Reino de España”. I no, no és un cas aïllat, per desgràcia. En els últims mesos a Catalunya, una sèrie de persones amb el mateix origen, Argentina, han fet gala de la seva supèrbia. Com? Doncs reivindicant la seva llibertat de no entendre ni parlar el català ja que estan a Espanya, o al “Regne d’Espanya” com diuen alguns. I sí, no us recorda una mica al discurs de la dreta espanyola, més rància?. Fins i tot coincideixen amb els termes utilitzats, com el de “nazionalistas” o l’”intransigència” dels catalans en qüestions lingüistes.

Aquesta suposada intransigència és que una persona catalana, demani un gelat a Barcelona, a Catalunya, en català. O sigui, una catalana demanant ser entesa a Catalunya, en català, és titllat per algú de fora de feixista, nazi, intransigent. A l’altre banda, algú de fora, que rebutja a entendre i a parlar un dels idiomes de la terra on ha decidit viure. Ni en té la intenció ni té ganes d’aprendre’l perquè tan difícil no és. Però és que a sobre es fa la víctima. Recordeu el que deia de l’actitud supèrbia? Doncs és això. En definitiva, el món el revés. El feixisme disfressat de víctima a través de les xarxes i es viralitza entre la massa ignorant. Fins i tot el diari Clarín se’n va fer ressò, (evidentment l'enllaç no és el de Clarín. No els hi donarem clicks) amb una explicació tant pobra a nivell periodístic que fa mitja por.

El que és cert és que a Catalunya han arribat molts argentins, per A o per B. I òbviament, no podem justificar l’actitud d’una persona amb tot el col·lectiu, només fa falta escoltar a Sor Lucía Caram o Patricia Gabancho en el seu moment. I de fet, en conec que parlen un català millor que el meu casi. Però la sensació és que el poble argentí és un dels pobles més reacis a adaptar-se a la llengua catalana. I no per incapacitat sinó per supèrbia. Per desídia. Per falta despit. Per falta de respecte. No és que l’ignorin, com podrien fer altres col·lectius d’altres països que venen a Catalunya, sinó que el deprecien.

I aquí amics és on em faig la pregunta: Tenen poca memòria els argentins? Si no vaig errat, Argentina va estar sota el poder espanyol durant anys, i en la seva declaració d’independència diu que l’objectiu que uneix a tots els representants de les províncies unides és “trencar els violents vincles que els lligaven als reis d’Espanya”. Els varen trencar en el seu moment per ells però ara els tornen a abraçar en nom de no sé què? La ignorància? La supèrbia? I sí, la declaració és de 1816 i ha plogut molt però si algun poble hauria de mostrar cert despit contra Espanya i les seves actituds haurien de ser els pobles de Sudamèrica que avui poden presumir de no dependre de ningú més que d’ells mateixos per tirar endavant. Encara que vist el que veiem a Barcelona i a Catalunya en general, ara entenem les crisis, els dirigents i les serres mecàniques que tenen per aquelles latituds.