El meu heroi

El meu heroi és Dick Hoyt. Ho dic perquè aprofitant aquest Sant Jordi surt a la llum un llibre solidari anomenat “Herois de l’esport”, on diferents periodistes relaten qui és aquella persona a qui més admiren. Els beneficis del llibre, que compta amb l’apadrinament d’Andrés Iniesta, serviran per combatre la síndrome de Sanfilippo.

És possible que molts de vosaltres no coneixeu a Dick Hoyt. Ni tant sols el seu fill Rick. També és possible que els periodistes que escriuen en el llibre tampoc el coneguin. Espero que sí, i que algun parli d’ells. En Dick i en Rick no surten a la televisió, ni als diaris, ni a les revistes. No juguen a un gran club, no venen samarretes ni emplenen estadis. Però dignifiquen l’esport com el que més. I parlo en plural perquè els dos en fan.

En Dick fa maratons, triatlons i altres desafiaments físics. Són proves que et fan sentir un dolor espectacular a les cames, esquena o qualsevol part del cos. En Dick fa quilòmetres i quilòmetres corrents, nedant o en bicicleta. Carreres que posen a prova la seva resistència. La del seu cos. I el posen a prova com a pare, perquè en Dick fa tot això portant en Rick amb ell. I la nota que treu és de matrícula d’honor.

El fill, en Rick, va néixer amb una discapacitat física producte de la falta d’oxigen al cervell en el moment del part, ja que el cordó umbilical se li va quedar embolicat al coll. Els metges van recomanar als seus pares que el sacrifiquessin perquè quedaria en estat vegetal. No ho van fer, i anys més tard, podent expressar-se amb una màquina van descobrir la seva passió per l’esport.

El pare, en Dick, és Tinent Coronel de les forces aeres dels Estats Units. Dient això, segur que a molts ens ve el cap el típic militar americà que tan malament ens pot arribar a caure. Però  a part de militar, en Dick és esportista, però per sobre de tot això: PARE.

Des de 1977 a part de ser pare i fill, els dos són un equip. Competeixen junts des del dia que van participar en una carrera benèfica per un dels amics d’en Rick. Des de llavors no van parar de competir fins l’any 2005 participant a un total de 911 competicions, entre els que s’hi ha d’incloure, com dèiem, 206 triatlons, 20 duatlons i 64 maratons. Quan toca corre en Rick va en una cadira de rodes empentat pel seu pare. Si toca nedar en una petita barca lligada a l’esquena del seu pare. I si s’ha d’anar en bici darrera la roda del seu pare. Sempre amb el seu pare. Sempre amb el seu fill. Sempre.

Desconec què és ser pare i què es pot arribar a sentir quan ho ets. Espero sentir-ho algun cop. Desconec que és fer una marató. Un triatló. O un ironman. Però el que sí sé, és que el que fa aquest home pel seu fill és un exemple per tots i tothom. Hi ha qui diu que, tant en el món de l’esport com en la vida el límit ens el posem nosaltres. Sospito que entre un pare i un fill no hi ha límits.

El món de l’esport és gratificant però a la vegada injust, com en aquest cas. Al preguntar a la gent pel seu heroi esportiu a la gent li vindrà al cap un futbolista, un jugador de bàsquet o un pilot de Formula 1.

Podria dir Michael Jordan. Podria dir Michael Schumacher, Roger Federer, Lance Amstrong o Pelé. Podria dir Tiger Woods, Emil Zatopek, Sergei Bubka o Nadia Comaneci. Inclús Leo Messi. Però el meu heroi no és cap d'ells, tot i que és esportista com ells. No ha guanyat mai cap copa del món. Ni ha estat a caps Jocs Olímpics. No guanyarà mai la Champions League ni cap marca de roba farà publicitat amb ell. No guanyarà el Tour ni farà un 10 en una prova de gimnàstica. Però si els valors de l’esport són la superació, el companyarisme, la fe, el sacrifici, la resistència i la passió. Per tot això, i per molt més, jo ho tinc claríssim. Dick Hoyt és el meu heroi.   

Com vaig dir en el seu moment, si no t'emociones amb aquest vídeo, tens un problema.