Maus o persones fent l'animal

S’acaba una Eurocopa que serà, com totes, molt positiva pels països organitzadors. Polònia i Ucraïna han ensenyat el bo i millor del que tenen, a la resta del món. Potser per aquesta raó a alguns ens motiva saber més d’aquests països que en el passat van patir tant variant fronteres dia sí, dia també. 

Molt abans de començar la competició una persona em va posar a les mans Maus, una història on s’explica un dels capítols més obscurs del país i que encara ara, a través dels seus complexes, arrosseguen els polonesos: l’Holocaust. 

Maus no és el típic llibre d’assaig que explica la desgràcia que van perpetrar els nazis arreu d’Europa, amb tota mena de pèls i senyals. No ho fa, perquè per començar ni és típic, ni és un llibre d’assaig. És un còmic. Sí, els còmics no sempre són per nens, ni sempre parlen de mons fantàstics, aquest, sense anar més lluny, parla de la realitat i acaba malament. 

A través dels dibuixos, Art Spiegelman, aconsegueix treure’s els complexes de ser fill de jueus que van patir la barbàrie nazi i l’exili. Perquè l’autor, dibuixa Maus per explicar al món l’història del seus pares, però també per treure’s un pes de sobre. Ser jueu a l’Holocaust i sobreviure va ser molt dur, però ser fill d’aquests, com demostra al seu còmic Spiegelman, també ho és. 

Amb Maus, descobrim la vida d'un matrimoni, d’en Vladek i l’Anja, a través de 296 pàgines que aconsegueixen que patim com si estiguéssim al 1942. L’autor però fuig del sensacionalisme de morts i cadàvers i dibuixa als protagonistes d’aquell capítol històric com si fossin animals. Els jueus són ratolins que pretenen escapar de la cacera nazi, els gats. Els polonesos són porcs. I els americans gossos. Tota aquesta ambientació pretén suavitzar el relat, trist i desesperant com el de molts jueus a la segona guerra mundial, on una cullera era un tresor, un botó un diamant i un dia estaves a un vagó i l’altre dia a un camp de concentració. Quan no, estaves mort. 

Spiegelman reflecteix les converses amb el seu pare, ja en edat avançada. No vol que es perdi el record del seu pare, però això li costa l’haver de compartir més temps del que voldria amb ell. El clàssic i típic conflicte generacional entre pares i fills. Aquí però cal sumar-li l’experiència d’haver viscut i sobreviscut l’holocaust i la creu d’haver hagut de patir durant tota la vida les històries i els complexes dels pares. Masses xocs entre pare i fill, fins al punt que Spiegelman es dibuixa a sí mateix enmig de l’història anant al psiquiatre i preguntant-se si el llibre el fa per ell o pel pare. De fet, preguntant-se el de sempre: El per què de tot plegat. De la seva obra, de la relació amb el seu pare, del suïcidi de la seva mare...

Premi Pullitzer de l'any 1992, Maus no parla de l’Història sinó d’una de les històries de l’Història. Aquella que viu cada persona a la seva manera. Maus no parla de l’holocaust en general sinó de la vida d’una família i tot el que ha de passar. Maus no parla de Polònia, ni de països, ni de fronteres sinó de quants trens s’han d’agafar i quantes peripècies s’han de fer per sobreviure. Maus parla dels nazis però sobretot de quan algú es creu superior a algú altra. Parla de fer la vida impossible per culpa dels complexos individuals i col·lectius. Parla d'en Vladek i l'Anja. Maus parla de persones. De persones fent l’animal. Si us plau, mai més ratoneres per les persones.