12 years a slave

“12 years a slave” parla d'esclavitud, de drets i de llibertats. Podria ser el típic discurs americà de la igualtat per tothom però fuig en certa manera d'aquí. Hi ha injustícies, sí, però podria haver-hi més sang, més dolor, més violència i, sobretot, més banderes dels Estats Units. No sobra aquella ètica americana d'altres pel·lícules.

Gairebé dues hores de desesperació on, Solomon Northup (interpretat per Chewetel Ejiofor) passa del dia a la nit, a veure's privat de llibertat. D'una festa amb l'alta societat a la Washington de l'època a un forat a les fosques. Lligat. Privat de tot, pel sol fet de ser negre de pell. Sense diners, documents, contactes o familia. De personatge de prestigi gràcies a la seva habilitat amb el violí a l'anonimat absolut. I tot per culpa d'una traïció.

Sota la direcció d'Steve McQueen, que fa la seva primera pel·lícula americana, Northup viurà les desigualtats, la crueltat, la injustícia, els treballs forçats i la desesperació que viuen milers d'esclaus dels Estats Units a mitjans del segle XIX. Milers d'esclaus que ho són, perquè com ell, tenen la pell de color negre. Amb paciència i intel·ligència acabarà abandonant aquest món d'esclavisme al cap de dotze anys. Els seus companys de treball, hauran d'esperar encara fins els anys 60 del segle XX per una igualtat absoluta.

12 anys d'esclavitud fa pensar, i molt, sobre si hem evolucionat molt o poc des de llavors. Sobre si tractem a tots com a iguals o si segueix havent-hi esclavitud, vestida ara de forma diferent. En una setmana on 13 subsaharians han mort a les costes de Ceuta intentant trobar un futur millor, i on han estat disparats per aquells que s'omplen la boca de democràcia, drets, progrés i vida; 12 anys d'esclavitud és ideal per fer-los pensar, per fer autocrítica, per tenir empatia. Per deixar d'una vegada de ser com som, esclaus d'un sistema i uns ideals que fa massa que duren però que sembla que, per fi, a jutjar pels moviments ciutadans, fa aigües.