Peaky Blinders val la pena. Lluny de les grans sèries que duren temporades i temporades fins a fer-se eternes en les nostres ments (i no diré noms) aquesta no cansa perquè només té dues temporades, amb sis capítols cadascuna. No en sentim a parlar massa en les nostres converses. La coneix poca gent. Primer punt a favor.
En la industrialitzada Birmingham dels anys vint, una banda mafiosa controla la ciutat, són els Peaky Blinders. Cada pam de ciutat compta, i la fama i el poder s'han de guanyar cada dia. La familia Shelby se les veuraa amb els comunistes i amb l'IRA, cada cop més poderós i amb més presència a l'illa de Gran Bretanya. I amb la policia. Liderats per Tommy Shelby, amb els seus germans i els seus sicaris, sembrarant la por a la ciutat i als seus enemics. Els Shelby són els amos de Birmingham, o això sembla. A totes les sèries hi ha un poli bo i a Peaky Blinders també, però l'espectador es posa, ràpidament, de la banda dels dolents. Segon punt a favor.
Tot i que està molt ben ambientada i tots fan perfectament el seu paper, aquí l'estrella només és una: Cilian Murphy. Clava el paper de Tommy Shelby, un personatge segur de si mateix. Intel·ligent, venjador, pensatiu, solitari. Un cabró, en majúscules. Un cabró amb carisma. El cervell de tot entre tant múscul. El cervell de tot i de tots. Murphy interpreta a la perfecció. Camina bé, parla bé, es baralla bé. Fins i tot fa les calades del cigarro bé. És el fil conductor de la sèrie. I el fil enrampa i enganxa. Tercer punt a favor.
De fons, la música. Sol començar cada episodi amb Tomas Shelby caminant al so de la música de Nick Cave. Un regal per les orelles. A ell se li han sumat recentment PJ Harvey i Arctic Monkeys a la segona temporada, així que poca cosa més a dir. Peaky Blinders aconsegueix barrejar imatges dels anys 20 amb música contemporanea a la perfecció. La sèrie és un regal pels nostres ulls, la nostra ment però també per les nostres orelles. Quart punt a favor.
Peaky Blinders és el whisky dolent i les baralles. El tabac i la tos. Les bandes de macarres i la màfia. Peaky Blinders és el tabac als pubs i les apostes. Els carrers bruts i els canals de Birmingham. És el tràfic d'influències i la polícia corrupta. És l'IRA i el fracàs dels comunistes. Les vagues les baralles i el fracàs de la classe obrera. Peaky Blinders són vint tios caminant amb les seves jaquetes i les mans a la butxaca sent els amos del carrer. Són els barrets i les boines amb fulles d'afaitar entre mig la visera. Peaky Blinders és l'Anglaterra que viu els últims dies de l'Imperi. Peaky Blinders va de guanyar i perdre, amb un accent tancat i una cigarreta als llavis. És l'Anglaterra dels anys vint. L'Anglaterra canalla. I això ens agrada. Cinquè punt a favor.
Peaky fucking Blinders!
@palamospower
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada