Em vaig comprar una planta. De fet, hauria de dir una flor. I és ben bonica, tan vermella. Plena de vida. Això és el que volia de fet, que m’aportés vida en aquests moments en que estar tancat a casa ens estava fent embogir a tots. No podia més. Ho vaig parlar amb el meu psiquiatra, amb qui em veig ara virtualment, i m’ho va recomanar. Tenir una flor a casa, m’aniria d’allò més bé. Tindria obligacions. Una vida dependria de mi, perquè ja se sap, els vegetals també tenen vida. Tenir responsabilitats em faria madurar en aquests temps en que el cervell té massa temps per pensar.
Una Anthurium. Des del primer moment que la vaig veure a la botiga me’n vaig enamorar. Tenia color. Tenia elegància. Tenia força. M’agradava tota ella i no m’hi vaig poder resistir. Me la vaig endur a casa, com qui s’endú un trofeu. I la vaig col·locar a un lloc central. Així m’ho havia dit el meu psiquiatra, que la tingués sempre a la vista i m’il·luminés els dies de confinament era bàsic, per això la vaig posar a la taula del menjador, davant del sofà. És on hi passo més temps. Allà la veuria mil i un cops. Què dic? No la veuria, la miraria.
La vaig cuidar com si fos una filla meva. Tal i com el meu psiquiatra m’havia dit. Una responsabilitat més. No podia fallar. Li donava aigua en la seva justa mesura (dos cops al dia a l'estiu i una a l'hivern), fins i tot, ho vaig buscar a internet. La netejava. L’hi canviava la terra. La posava una estona al sol. Dia darrera dia. I això vulguis o no, crea uns llaços, cada vegada més estrets. Així li vaig fer saber al doctor en una de les visites virtuals amb ell. Aquella planta era més que una planta. Era una amiga.
L’hi parlava. Ella era la meva confessora. M’escoltava. M’escoltava com mai ho havia fet mai. I, n’estic convençuda, m’entenia. La nostra relació era tan estreta que ella ho sabia tot de mi. I jo d’ella, és clar. La vaig anar traient a la terrassa, feia els vermuts amb mi. L’hi posava música per animar-la (està sobradament demostrat que va bé per les plantes). La música sempre clàssica és clar, Verdi, Puccini i Rossini. Sempre d’autors italians. I com no, els dies de confinament que el temps ho permetia, paràvem el sol juntes. I per suposat, a les 8 del vespre sortia a aplaudir amb mi als sanitaris. Mai havia estimat tant ningú i mai ningú m’havia estimat tant.
Quan les mesures del confinament es van relaxar, la portava amb mi a comprar. I també a fer un vol a partir de les 8 de la tarda, quan deixaven les autoritats. Caminàvem agafades i seiem juntes mirant el mar. Xerràvem de tot i de res. Amb el temps, ja m’acompanyava a comprar al súper, i al mercat, i a comprar el pa. Pensava en ella nit i dia. La cuidava i la mimava. De fet, el dia que no sortia amb ella, em faltava alguna cosa. L’enyorava. En poc temps de dos setmanes va passar de ser una amiga a ser l’amor de la meva vida. La gent deia que si estava boja i jo els hi responia, que boja d’amor.
I per fi va arribar el dia en que em vaig declarar. Amor etern. Jo nerviosa com mai ho havia estat. Tremolava com una fulla. Curiós no? Em vaig agenollar i agafant-li el pètal li vaig preguntar: et vols casar amb mi? Abans ella no va contestar, crec que van passar mil anys. I jo, em volia fondre. Finalment, ella va dir que sí, així que compartirem la resta de les nostres vides.
Us invitem a tots a venir a l’enllaç en el nostre nou niu d’amor. Serà la festa de l’amor i volem que els nostres amics de planta, i vosaltres, i assistiu i gaudiu tant com nosaltres, en un dia que marcarà les nostres vides. Us demanem si us plau que confirmeu assistència i seguidament us passem l’adreça on tindrà lloc el nostre casament:
Centre de Salut Mental d’Adults
Carrer Albareda 3-5 Edifici Fòrum
Girona 17004
Telèfon 972 212266
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada