Anem tard per fer-nos grans

La sensació és que sempre anem tard. No soc científic, no soc polític, no soc epidemiòleg, ni soc membre del Prosicat. Soc un simple ciutadà de carrer que veu com el Covid-19 va a una velocitat terriblement més ràpida que els nostres caps i les nostres decisions. Ens costa horrors guanyar-li terreny a aquest virus. Ell va amb Ferrari i nosaltres amb un 600. Ja sigui per manca de valor, per desconeixement o per falta de lideratge, ja sigui per la desidia o la falta de paciència dels ciutadans, una vegada i una altra veiem que anem tard. 

Ara ha estat el confinament del Ripollès i la Cerdanya. Quan diuen els treballadors sanitaris que fa 4 setmanes que els hospitals estaven desbordats per culpa del Covid i anava creixent l’índex d’ingressats. Ara, a les portes del Nadal, ens en recordem que hem de tancar aquestes dues comarques. No ho podríem haver fet abans? No podríem haver evitat que la gent hi anés pel pont de Desembre? No. Llavors havíem de mantenir contents als que volien uns dies fora de la ciutat. “Quatre dies de festa ens els mereixem tots”. I és així com ara ho hem de lamentar, ja que dues comarques de poquíssims habitants i menys recursos hospitalaris, estan gairebé desbordades. 

Això sí, els hotels i els restaurants amb totes les neveres plenes. Amb reserves fins a dalt. A punt per intentar salvar la temporada i res, veuen com els hi tanquen les portes als seus morros, quan tot just les havien obertes no feia pas massa. El joc des despropòsits. Per acontentar a uns al final s’acaba perjudicant a molts altres. I sembla que sempre son els mateixos, els perjudicats. 

I qui dia passa any empeny. Que ja se sap que venen eleccions i cal prendre les decisions, no pensant en en Covid, no pensant amb la gent, sinó amb els vots. Que el català està molt emprenyat i mai se sap per on cauran els diputats, si d’una banda o d’una altra. No es prenen decisions dràstiques i quan es fan es fan tard i malament. Si has de tancar una comarca, compensa a tots aquells negocis que s’estaven preparant per fer la temporada. O sinó, avisa’ls amb un xic d’antelació.

Però anem tard. I ho estem pagant. En qüestions sanitaries, i per extensió econòmiques, anem tirant la pilota endavant amb mesures d’estar per casa. I al final no queda ningú content. Que si ara els restaurants oberts durant unes franges horàries, que si ara aquests sí poden moure’s i en canvi aquests, no. Que si hem de treballar des de casa però amb algunes excepcions. Que si no podem anar de pont però si vostè té una segona residència endavant. No. No hagués estat més sensat, que aprofitant que les escoles estan de vacances ho haguéssim tancat tot tres setmanes?. I quan dic tot és tot. Segurament tres setmanes amb un confinament de veritat ens estalviarien mesos d’anar tirant la pilota endavant. De decisions covardes i molta improvització. 

I no, només és culpa de qui ens governa. Nosaltres, el poble, la gent, som els primers a buscar la manera de saltar-nos les restriccions. Si no puc moure’m el divendres, me’n vaig a la costa el dijous al vespre. Si no puc anar a la Cerdanya diré que és segona residència. No. Cadascú hauria de ser conscient que no podem moure’ns i que el govern o els governs, posen unes línies però nosaltres no hem de buscar la manera de donar-li la volta. 

Hem de ser capaços de “patir” un xic i renunciar a moltes coses. La cultura protestant en sap molt més que la catòlica de patir i renunciar i així ens va a uns i així els hi va als altres. Evitar aglomeracions, desplaçaments, mascareta i mans netes. Renunciar a bars, restaurants i en general llocs tancats on haguem d’anar amb la boca descoberta. Renunciar a aquell cap de setmana a la segona residència. Renunciar a aquell dinar que ja teniem muntat. Renunciar a mil i una coses pel bé comú. En definitiva, hem de madurar tots plegats. Fer-nos grans com a societat perquè anem tard. M’agradaria pensar que ens servirà de lliçó en el futur...però soc molt pessimista.