Companyies de diumenge

La Caída de los Gigantes és un nom suficientment inquietant com per no ser llegit. Però no començo el dia amb Ken Follet sinó amb el Diari ARA. Vaig començar escèptic, i més aviat crític amb aquest diari, però poc a poc m’han anat convencent, al ritme que poc a poc anaven millorant. La culpa, entre altres coses, és de les cinc primeres pàgines i de la contraportada. De Quim Morales, de Tatiana Sisquella, de l’Albert Om i d’en Toni Soler. Així que avui començo el dia amb cafè, croissant i l’escrit del director de Polònia en un bar d’estètica modernista. Que no moderna.

Repassat l’ARA, faig un vol amb la tranquil•litat de tenir-ho tot fet fins demà. De no tenir cap compromís. Sona Manel així que em deixo perdre pels carrers estrets del Born com ja he fet més d’un cop. Em deixo sorprendre per petites botiguetes, tallers artístics, i voltes i parets amb centenars d’anys d’Història i histories. Tot un paradís. Una illa dins una ciutat que vull de cotxes I soroll. Conforme avanço veig que si camines pel Born és molt millor ser noia…més que res per la quantitat de dissenyadores de roba que hi tenen el seu local. Cap de roba d’home. Gràcies.

Al cap d’una estona torno a les artèries més conegudes del barri i torno a la realitat. Turistes, curiosos i algun veí. La plaça de Santa Maria i el Passeig del Born semblen la Rambla. O millor dit, Port Aventura. Ara sonen els Amics de les Arts, sí, estic tirant per música catalana últimament. Toca en alguns moments un solet que és benvingut, així que em dirigeixo a la Barceloneta que bull de gent que camina, corre o patina. Dono gràcies de no viure a Reykjavik (...i que tinguis sort a Reykjavik, i que em borris del mòbil aviat), Liverpool (són bolets pots-industrials) o París (et cantaré Jacques Brel des de la Torre Eiffel, farem com l’Amelie amb moto per París). Estic a Catalunya encara que no ho sembli per l’aspecte dels vianants. Una banda de música caribenya crida l’atenció de la gent i la meva. Com es diu vulgarment: s’ho curren. Valen la pena i penso en tots aquells artistes, músics o pintors que no tindran mai l’oportunitat de viure d’allò que més els hi agrada.

Dinar i cafetó amb bona companyia al bar que s’està convertint amb el de casi sempre. Casi pendent del Madrid i el Mallorca decideixo no patir així que faig dissabte un diumenge. Ara m’acompanya la Beth, la seva veu és simplement singular i bonica. I em ve al cap en la desgracia que va suposar per ella Operación Triunfo. Una espècie de sort i creu que haurà de portar sempre a sobre. No serà tant fàcil desprendre’s d’aquesta etiqueta com va fer amb les rastes. En tot cas, l’últim CD de la de Súria és realment bo. Ja sé que això no es pot dir però ho dic.

Mentre la Beth fa cadeneta, cus i broda...jo planxo. Si, de tant en tant s’ha de fer. Sopar. I ara sí m’espera La Caída de los Gigantes. Inquietant. Ja us explicaré...em queden 1000 pàgines.