Cupcakes o Pastissos

Amagada i desconeguda pel gran públic, hi ha una petita perla al Born. Una de les tantes que té aquest barri barceloní però aquesta té un gust especial. Parlo del Florentine Cupcakes & Cookies, que amb aquest nom només pot vendre el que els catalans sempre n'hem dit pastissets. Ara però és més fashion utilitzar el terme amb anglès.

Amb una decoració tirant a vintage, tot i que limitada per l'espai, Paulina Calcagno, la propietaria del local, aconsegueix que ens quedem una estona destriant, veient, investigant i descobrint l'infinitat d'opcions per escollir. Ens imaginem menjant tots i cadascun dels pastissos de la vitrina. Ens fascina.

Hi ha pastissets de fruites del bosc, o fruites de la passió, però també coco, pinya o naturalment, la clàssica xocolata. Sóc presa fàcil d'un que em crida l'atenció: Caramel i mantega. Però alguna cosa em diu que aquest no ha de ser l'únic pastís que acabi desfent-se a la meva boca. Opto també pel de maduixetes. No recordo que escullen els que m'acompanyen però el resultat un cop menjat és el mateix que el meu: excel·lent.

Un petit caprici a l'abast de tots ens el podem permetre de tant en tant. Si correu pel Born, després d'haver dinat en qualsevol dels mil llocs que ofereix el barri, o havent dinat a casa, passeu-hi a fer una ullada. En digueu Cupcakes o pastissets, serà una bona elecció. I creieu-me, també serà un gust.

Les engrunes: Florentine Cupcakes & Cookies. Carrer Calders 3. Born. Barcelona.

Descobrint Petra

A primer cop d’ull el Petra ja crida l’atenció. Vitralls de colors separen el seu local del món exterior, un món molt proper a Santa Maria del Mar, i per tant, un món ple de gent que camina, fa fotografíes, o marxa corrents a treballar.

Ja a dins, es confirma el que suggereixen des de fora els vitralls: el local és encantador. Petit però no massa petit. Gran però no massa gran. El decoren unes làmpares amb forquilles i ganivets penjant que amaguen la llum i fan que la claror del local sigui la justa i necessaria. A les parets hi podem trovar l’altre joia de la corona: i uns quadres de diferents marques i aconteixements i sobretot, uns mosaics que ens recorden el passat del local i el passat de la ciutat. Tot té un aire al que segurament va ser en el seu moment un cafè modernista.

Ja un cop asseguts, l’escena vintage s’abandona per passar a una cuina moderna. Al seure a la taula d’aquest restaurant del Born ens adonem que no serà un sopar com els altres. La carta són ampolles buides de vi. Original, si més no. És una carta reduida però suficient, amb petites delicatessen. Escollim carpaccio de pop amb carxofes de primer i llavors cadascú el seu segon, en aquest cas ànec amb purè de raïm i poma, i hamburguesa amb brie i melmelada de tomàquet. Si el primer potser no ens convenç massa, els segons aconsegueixen fascinar-nos. L’ànec es desfà a la boca mentre que l’hamburguesa, al punt, decideix combinar-se a la perfecció amb la melmelada de tomàquet. Quedem gratament sorpresos.

Entre conversa, anècdotes i elogis al menjar del Petra, arriben les postres. Tiramisú i pastís de xocolata, dues "dulces" senzilles i clàssiques que ens acaben de convèncer. Hem fet un gran descobriment sense ni tan sols pretendre-ho. El Petra és un gran restaurant sense ser un restaurant gran. L’ambient és curiós, tirant a vintage, però la cuina és a anys llum dels mosaics o vitralls que decoren les parets del local.El preu no és car en excés, si no recordó malament, uns 40 euros dues persones. Així que decidim que tornarem, no sense abans, fer un escrit al bloc parlant de les meravelles d’aquest restaurant amb nom de ciutat fascinant.

Les engrunes: Sant Antoni dels Sombrerers 13, Born. Barcelona. Portal web: http://www.semproniana.net/CATpetra.html

La lluita de la setmana

M’ha agradat: Viure sol. Era un desig i una promesa...i jo les compleixo.
No m’ha agradat: no tenir internet de moment. Potser mataré.

M’ha agradat: El Born.
No m’ha agradat: per reciclar en aquest barri has de ser un autèntic militant del moviment. Un budista de l’ecologisme.

M’ha agradat: Manel. Caviar musical. caviar català.
No m’ha agradat: no haver-los descobert abans.

M’ha agradat: El llibre ¿Donde está el límite? de Josef Ajram. Aquesta és l’actitud.
No m’ha agradat: ser conscient que no puc ser com ell.

M’ha agradat: que la meva feina em permeti conèixer molta gent, bona gent, i gent diferent.
No m’ha agradat: descobrir la part fosca del periodisme amb “periodistes” que no estimen la professió. Indignant per la infinitat de gent que no té feina.

M'ha agradat: les discussions sobre la llei antitabac.
No m'ha agradat: que sempre acabi sortint el mateix tema.

M'ha agradat: Andrés Iniesta i la seva frase: "tu vida se refleja en el campo"
No m'ha agradat: El Madrid segueix guanyant i sent tant ranci com sempre.

M’ha agradat: conèixer l’iniciativa Verkami i veure que dies després en parlen a La Vanguardia i a l’Espai Internet. Endavant.
No m’ha agradat: El transbord d’Urquinaona. Si al de Passeig de Gràcia si han destrossat famílies al d’aquí algun dia hi haurà un suïcidi.

Companyies de diumenge

La Caída de los Gigantes és un nom suficientment inquietant com per no ser llegit. Però no començo el dia amb Ken Follet sinó amb el Diari ARA. Vaig començar escèptic, i més aviat crític amb aquest diari, però poc a poc m’han anat convencent, al ritme que poc a poc anaven millorant. La culpa, entre altres coses, és de les cinc primeres pàgines i de la contraportada. De Quim Morales, de Tatiana Sisquella, de l’Albert Om i d’en Toni Soler. Així que avui començo el dia amb cafè, croissant i l’escrit del director de Polònia en un bar d’estètica modernista. Que no moderna.

Repassat l’ARA, faig un vol amb la tranquil•litat de tenir-ho tot fet fins demà. De no tenir cap compromís. Sona Manel així que em deixo perdre pels carrers estrets del Born com ja he fet més d’un cop. Em deixo sorprendre per petites botiguetes, tallers artístics, i voltes i parets amb centenars d’anys d’Història i histories. Tot un paradís. Una illa dins una ciutat que vull de cotxes I soroll. Conforme avanço veig que si camines pel Born és molt millor ser noia…més que res per la quantitat de dissenyadores de roba que hi tenen el seu local. Cap de roba d’home. Gràcies.

Al cap d’una estona torno a les artèries més conegudes del barri i torno a la realitat. Turistes, curiosos i algun veí. La plaça de Santa Maria i el Passeig del Born semblen la Rambla. O millor dit, Port Aventura. Ara sonen els Amics de les Arts, sí, estic tirant per música catalana últimament. Toca en alguns moments un solet que és benvingut, així que em dirigeixo a la Barceloneta que bull de gent que camina, corre o patina. Dono gràcies de no viure a Reykjavik (...i que tinguis sort a Reykjavik, i que em borris del mòbil aviat), Liverpool (són bolets pots-industrials) o París (et cantaré Jacques Brel des de la Torre Eiffel, farem com l’Amelie amb moto per París). Estic a Catalunya encara que no ho sembli per l’aspecte dels vianants. Una banda de música caribenya crida l’atenció de la gent i la meva. Com es diu vulgarment: s’ho curren. Valen la pena i penso en tots aquells artistes, músics o pintors que no tindran mai l’oportunitat de viure d’allò que més els hi agrada.

Dinar i cafetó amb bona companyia al bar que s’està convertint amb el de casi sempre. Casi pendent del Madrid i el Mallorca decideixo no patir així que faig dissabte un diumenge. Ara m’acompanya la Beth, la seva veu és simplement singular i bonica. I em ve al cap en la desgracia que va suposar per ella Operación Triunfo. Una espècie de sort i creu que haurà de portar sempre a sobre. No serà tant fàcil desprendre’s d’aquesta etiqueta com va fer amb les rastes. En tot cas, l’últim CD de la de Súria és realment bo. Ja sé que això no es pot dir però ho dic.

Mentre la Beth fa cadeneta, cus i broda...jo planxo. Si, de tant en tant s’ha de fer. Sopar. I ara sí m’espera La Caída de los Gigantes. Inquietant. Ja us explicaré...em queden 1000 pàgines.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: el concert de Pereza..."como el agua, sonaba mil veces"
No m'ha agradat: el lloc, potser millor un lloc més íntim. Al Palau de la Música l'any passat va ser immillorable.

M'ha agradat: La selecció catalana té nivell...
No m'ha agradat: ...la selecció catalana estaria bé que jugués amb equips de més nivell.

M'ha agradat: Donosti...
No m'ha agradat: ...només estar-hi tres dies.

M'ha agradat: el gol d'Abidal a San Mamés.
No m'ha agradat: la pilota d'or per Messi. Més que res perquè Xavi és difícil que la pugui guanyar algun cop si aquest any ha guanyat Lliga i Mundial.

M'ha agradat: Guardiola parlant català a la Gala de la Pilota d'Or.
No m'ha agradat: La mort d'Àngel Pedraza.

M'ha agradat: estudi al Born...
No m'ha agradat: ...ja hi seria.

M'ha agradat: La treva d'ETA.
No m'ha agradat: la reacció de gairebé tots els partits polítics. Lamentable.

M'ha agradat: el projecte de pel·lícula Passi el que Passi.
No m'ha agradat: que gent que s'arrisca i fa coses tingui tan poc ressó mediàtic.

M'ha agradat: el Diari Ara. Progressa adequadament.
No m'ha agradat: ABC i La Razón, cada cop més extremistes per guanyar més lectors. Trist.