Són tres quarts de vuit aproximadament i em passa un noi amb un plat de llenties per davant. No sé si és una metàfora del que està passant a l'Estat Espanyol, però no és l'únic que ha fet cua per poder menjar. Hi ha al voltant d'unes 2000 persones al centre de Barcelona. Algunes joves, d'altres més grans. Algunes han vingut per la cassolada, molts per curiositat, uns quants per fer-la petar, i pocs, es quedaran a dormir aquesta nit a la plaça.
L'acampada, que va començar dilluns, té ha pancartes amb diferents missatges. "No los votes", "No nos representas" "Hem perdut la por" o "Vota Xoriço". La sensació és que tots estan allà per protestar contra la democràcia actual, contra el sistema. Saben el que no volen però no, el que volen. I potser és per això que la "fauna" és tan variada. Hi ha joves estudiants. Joves aturats. Alguns bruts i altres no tant. Secretes. Gent més gran, alguns amb feina d'altres aturats. Gent de mitjana edat. Algun carterista, també. Però tots, n'estan fins al capdamunt de tot el sistema (els carteristes i els secretes,potser no) de les empreses, dels polítics, del dia a dia. Després de quaranta anys de franquisme el que ha vingut al darrera no és molt millor i ens ha costat 30 anys veure-ho. Ha fet falta una crisi econòmica espectacular. La fi d'un model. Val més tard que mai, però.
Comença la cassolada puntual. Pocs duen cassoles però al picar ressonen força i qui no en té aplaudeix. Es repeteixen càntics "no nos representas" o "el pueblo unido jamás será vencido" - quanta originalitat - penso. Passen 10 minuts. 15. Hi ha asseguda popular. Aplaudiments. Segueix la cassolada. 20 minuts. Mitja hora. I cap a 40 minuts ha durat aquest tipus de protesta pacífica que tan popular van fer els argentins amb el “corralito” i que es va estendre arreu del món amb el "No a la Guerra".
Després de tres dies d'acampada encara no hi ha ningú que mani. Cap portaveu. Cap manifest conjunt. Abandono la plaça amb la sensació que el fons és admirable, que alguna cosa es mou. "Per què?" diria l'entrenador del Real Madrid, doncs perquè és gent cansada de tot però que en comptes d'estar al sofà, vol canviar les coses. Però cal organització, més organització. I potser creure-s'ho més. Aquesta nit hi ha assemblea per decidir els actes de demà, amb el rerefons de l'acampada de Madrid que ha estat il·legalitzada per la Junta Electoral (algun dia ens hauríem de preguntar qui és la Junta Electoral) i demà arribarà la decisió d'aquest mateix òrgan a Barcelona. De tots dependrà que l'acampada continuï i que no hi hagi incidents.
Marxo i torno cap a casa passant pel Portal de l'Àngel. Són les 10 de la nit i allà, centenars de persones passegen amb bosses a les mans alienes a tot el que passa a uns metres. Les botigues encara estan obertes. H&M, Mango, Bershka i companyia no tenen temps per fer la revolució.
Molt d'acord amb la teva anàlisi.
ResponEliminaHem de ser crítics amb les perversitats del sistema capitalista: què vol dir 40% d'atur entre els joves, més formats que mai? Però la crítica sempre hauria d'anar acompanyada d'una proposta. N'hi ha que s'atreveixen a proposar nous sistemes econòmics, però segons qui sento parlar... em sembla que viuen a la figuera, per proposar estructures i dinàmiques que no durarien ni tres dies. Ha de ser una proposta viable, sostenible en el temps en tots els aspectes (social, econòmic...). Em fa l'efecte que aquest moviment de Democràcia Real és una amalgama de posicions molt diferents. D'acord, estan fartes del sistema (i el seu esperit crític és molt lloable), però: què proposeu?