La resposta a tot plegat

Foto extreta d'una gran pàgina de referència: 365d365e.com

Ha de ser difícil ser un geni. El cervell et va a mil, vols dir milions de coses que et venen a la ment però no tens prou temps. Ni prou paraules. I total tampoc alguns entendran el que vols dir, el que fas, el que sents. Ha de ser difícil ser un geni. I sinó que li preguntin a Picasso, a Dalí, a Copèrnic o a Cervantes. Tots ells avançats al seu temps. Estimats, i potser per alguns odiats. Però per la gran majoria, admirats. A Quim Monzó se li fa difícil ser un geni i es defensa amb el seu exèrcit de tics, dels més de mil cretins que l'envolten. Es defensa amb les seves converses sobre tot, i sobre res. Sobre l’absurditat més important. Quim Monzó és un equilibri en desequilibri. Un geni abans de morir.

Potser per això mereixia ser un dels convidats de l’Albert Om. Un cap de setmana amb el millor escriptor català que ha vist el nostre país el firmaríem molts. I l’Om, molt llest ell, ha pensat amb en Monzó per debutar en la segona temporada. La més difícil, segons Cruyff.

Podien haver parlat de llibres. De literatura. De filosofia. L’Om, tot i que alguna fa (un whisky al sofà), podia haver anat de copes amb en Monzó com una vegada van escriure els Sau. Però el convidat ha estat encertat perquè no han fet res d’això, ni res de corrent: com passejar, córrer o veure el Barça. No. Això és per la gent normal. I Monzó no és normal. Ell no és com els altres. Ell compra matalassos un dissabte que el visita l’Albert Om.

L’escriptor s’ha despullat com a persona, sorprenent a tothom. Del caos que creiem que seria la seva vida, hem passat a un pis normal, un cotxe normal, i una família normal. Ell però no és normal, i els dos ordinadors i els cascos a les orelles, era més o menys el que esperàvem d'ell. El que si ens ha sorprès ha estat el Monzó pare. El seu rol de patidor. I sobretot, el Monzó fill. També en el rol de patidor. La millor conversa que hi ha hagut a El Convidat no ha estat amb en Punset, ni amb Mossèn Ballarín. La millor xerrada, la més sincera, ha estat al balcó de l’estudi de l’escriptor, vestit amb una camisa vermella, cara a cara amb l’Albert Om amb Barcelona de testimoni. Parlaven de la mort. De la mort macabra. De la vida i de la mort. Dels pares d’en Monzó i del patiment. Del que costa viure i del que costa morir. Un Monzó que no coneixíem. Almenys no molts de nosaltres.

Monzó és un geni i tots ho sabem. Poc ens importen els seus tics que la Història oblidarà. Ens importa agafar La Vanguardia per la pàgina d’opinió i llegir la seva columna. Començar parlant de naps i acabar per cols. I ens importa somriure amb ell i al·lucinar com treu suc d’una recepta d’un medicament, d’una paperera per gossos o un senyal a un autopista. I sempre té raó. I ens fascina com amb el seu enginy i les seves paraules ens descriu la vida i contesta moltes preguntes. I en planteja de noves. Si algun dia algú ens pregunta el perquè de tot plegat. La resposta és: Quim Monzó.