Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Convidat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Convidat. Mostrar tots els missatges

dimarts, 13 de desembre del 2011

La lluita de la setmana


M'ha agradat: Que finalment podré entrevistar a Marc Ros de Sidonie...
No m'ha agradat: ...barallar-me durant 3 setmanes o més per aconseguir-la. 

M'ha agradat: Ser al Bernabéu veient guanyar el Barça (altre cop)...
No m'ha agradat: ...el que sents dins i fora d'aquest camp és insultant (mai més ben dit)

M'ha agradat: Entrevistar Sergi Arola per la prèvia del Clàssic...
No m'ha agradat: ...no quedar-me a dinar al seu restaurant. 

M'ha agradat: Que la premsa de Madrid comenci a criticar Cristiano Ronaldo...
No m'ha agradat: ...que Mourinho segueixi sent intocable.

M'ha agradat: Descobrir que al Bernabéu hi ha una estàtua de Mao dins un restaurant oriental. Si Franco aixequés el cap...
No m'ha agradat: ...l'impunitat que tenen els Ultra sur. Tot un carrer i una grada per ells.

M'ha agradat: El partit d'Iniesta...
No m'ha agradat: ...que l'speaker del Bernabéu digués "con el 4: Francisco Fàbregas".

M'ha agradat: Com sempre, Madrid; els bars, les canyes, els edificis, alguns taxistes...
No m'ha agradat: ...passar de 20 graus a Barcelona a 4 de la capital d'Espanya. 

M'ha agradat: Pilar Rahola a El Convidat, un bon personatge...
No m'ha agradat: ...que per mi l'Om no li va saber trobar el punt a aquest bon personatge

M'ha agradat: Que Montilla marxi del país i se'n vagi a Madrid...
No m'ha agradat: ...que una persona que ha estat President de la Generalitat es rebaixi a ser senador. 

M'ha agradat: Que es jutgi a Camps...
No m'ha agradat: ...que demani perdó per parlar català/valencià!

M'ha agradat: Els moviments que hi ha a Rússia contra Putin...
No m'ha agradat: ...el control que té sobre tot i tothom el president rus. 

M'ha agradat: Que a l'estat espanyol comencin a plantejar-se de què serveix i quan costa la monarquia...
No m'ha agradat: ...que algú que ho té tot es vulgui posar diners públics a la butxaca com, presumptament, ha fet Iñaki Urdangarín. 

M'ha agradat: La Susanna Bas i el seu projecte Susi Sweet Dress...
No m'ha agradat: ...que ven vestits que no són per homes sinó per dones. 

M'ha agradat: La fi del tema lock out de l'NBA, era molt dur aixecar-se cada dia amb el tema aquest...
No m'ha agradat: ...que Pau Gasol pugui abandonar els Lakers. 

M'ha agradat: El reportatge a El País Semanal sobre els espanyols emigrants...
No m'ha agradat: ...veurem a mi reflectit en cada un dels protagonistes.

divendres, 21 d’octubre del 2011

El invitado


Quan un surt a un mitjà de comunicació ha de saber que estàs exposat a la crítica. Gerard Quintana apareixia aquesta setmana a El Convidat aixecant polèmica perquè no parlava en català amb els seus fills. Havia caigut un mite. Les xarxes socials bullien i, algunes persones que li havien estat menjant la polla els últims concerts de Sopa de Cabra, manifestaven el seu desencís. Ràpidament, va sorgir l’altre cara de la moneda, l’auto anomenada més progressista, defensant el líder dels Sopa dient que tothom és lliure. I sí, tothom és lliure. Inclòs Gerard Quintana, i també els milers de persones que comentaven el programa. Però aquest sector autoanomenat progressista va desviar el debat dient que les crítiques venen del nacionalisme català més feixista i intolerant. I no. No tota crítica és feixisme.

No es critica Gerard Quintana perquè parli en castellà als seus fills sinó perquè no els hi ensenyi a parlar el català. La mare d’ells és catalana. Castellanoparlant però catalana. Ell és de Girona, fill d’un policia gris vingut de Navarra i també és català. Ningú en dubte. Catalunya ha demostrat sobradament la seva tolerància cap als nouvinguts i les posteriors generacions, que de fet, han fet créixer el país més que qualsevol català de pura raça. Negar això és mentir. Defensar el català és defensar Catalunya, i es pot defensar Catalunya criticant. I la crítica (repeteixo) no és feixisme, una paraula que utilitzem massa a la lleugera.

Quintana ha d’entendre que hi hagi gent que el critiqui. En els últims concerts de Sopa de Cabra ha manifestat el seu independentisme. I aquest, comença primer pel sentiment...i després per la llengua. El català és un pilar bàsic del nostre país, que anirà lligat a la llibertat del nostre poble, com ho fa actualment. I és totalment compatible amb el castellà, faltaria més. Però el català és una marca nostra, a la que no podem renunciar en aquest camí a la independència o per mantenir l'identitat. I Quintana hi renuncia.

Ell fa vida entre Eivissa i Barcelona, en canvi, els seus fills viuen a les illes tota la setmana per motius que no ens importen. Això fa que potser els nens no aprenguin català a l’escola. Però a les classes no s’aprèn tot, ni a Eivissa ni a Catalunya. Son els pares els que han d’ensenyar els valors a casa. Algú podrà dir que Quintana no és a casa i per tant és més difícil. Però ningú va dir que ser pare fos fàcil. A més, el que importa en l’educació no és la quantitat sinó la qualitat. Per poc que hi sigui hauria d’haver ensenyat català als seus fills. Personalment ho faria. I l’excusa que a l’escola no els hi ensenyen no em serveix. Ensenyaria i parlaria català als meus fills (i crec que no sóc l'únic) vivint a Palamós, Eivissa o al Tibet.

En primer lloc, pels meus propis fills. Perquè parlin idiomes, quants més millor. S’ha demostrat que el parlar més llengües fa millor als nens. Els fa més vius. En segon lloc, per l’idioma mateix, un català que passa per uns mals moments, només el parlen uns set milions de persones, i al que es maltracta des de molts punt de fora i dins del país i se’n qüestiona que sigui la base del model educatiu del país. I en tercer lloc, per Catalunya, independència de la qual no entenc sense el català. Es critica a Quintana, o almenys jo ho vaig fer, per tot això.

Evidentment, pots fer amb els teus fills, i a casa seva, el que vulguis. Però Gerard si surts a la televisió, i més a El Convidat, on el Twitter va que crema, has de saber que hi haurà gent que et critiqui. Se’n diu safareig, no feixisme, com dieu tu, la Rahola (sí Pilar, també se'n diu llibertat) i els “progres” que t’han defensat. Resulta, Gerard, que som tan lliures com tu dius que ets.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

La lluita de la setmana



M’ha agradat: la sortida del nou Iphone 5 (o 4S)
No m’ha agradat: …no saber ben bé com es diu.

M’ha agradat: Miquel Calçada, el convidat de la setmana, un home que vol fer algo pel país…
No m’ha agradat: …que l’Om no li treiés masses coses en la seva visita.

M’ha agradat: Que continuï el solet i el bon temps…
No m’ha agradat: …veure la cara dels homes del temps. 

M’ha agradat: Que Pau i Marc Gasol entrenin amb el Barça de bàsquet…
No m’ha agradat: …que no jugaran cap partit oficial. 

M’ha agradat: La victoria del Palamós aquest cap de setmana…
No m’ha agradat: …la victoria del Reial Madrid a Cornellà. 

M'ha agradat: Descobrir alguns podcasts nous...
No m'ha agradat: ...La Competència en 3D per 8tv.

M’ha agradat: Menjar bé…
No m’ha agradat: …que menjar bé sigui tan car.

M'ha agradat: Saber cada cop més coses al voltant de la mort de Michael Jackson...
No m'ha agradat: ...que es culpi al metge quan aquest simplement donava al Rei del Pop el que volia. Veurem com acaba.

M’ha agradat: El nou llibre que m’estic llegint, Tierra Firme de Matilde Asensi…

No m’ha agradat: …haver abandonat els altres que tenia a mitges. 

M'ha agradat: Que Nevermind sigui número 5 a les llistes del Regne Unit 20 anys després...
No m'ha agradat: ...que se separi Pereza.

M’ha agradat: Cobrar a final de mes…

No m’ha agradat: …que no pari de pujar l’atur. Els nivells són molt perillosos i la gent ho està passant molt malament. 

dilluns, 19 de setembre del 2011

La resposta a tot plegat


Foto extreta d'una gran pàgina de referència: 365d365e.com

Ha de ser difícil ser un geni. El cervell et va a mil, vols dir milions de coses que et venen a la ment però no tens prou temps. Ni prou paraules. I total tampoc alguns entendran el que vols dir, el que fas, el que sents. Ha de ser difícil ser un geni. I sinó que li preguntin a Picasso, a Dalí, a Copèrnic o a Cervantes. Tots ells avançats al seu temps. Estimats, i potser per alguns odiats. Però per la gran majoria, admirats. A Quim Monzó se li fa difícil ser un geni i es defensa amb el seu exèrcit de tics, dels més de mil cretins que l'envolten. Es defensa amb les seves converses sobre tot, i sobre res. Sobre l’absurditat més important. Quim Monzó és un equilibri en desequilibri. Un geni abans de morir.

Potser per això mereixia ser un dels convidats de l’Albert Om. Un cap de setmana amb el millor escriptor català que ha vist el nostre país el firmaríem molts. I l’Om, molt llest ell, ha pensat amb en Monzó per debutar en la segona temporada. La més difícil, segons Cruyff.

Podien haver parlat de llibres. De literatura. De filosofia. L’Om, tot i que alguna fa (un whisky al sofà), podia haver anat de copes amb en Monzó com una vegada van escriure els Sau. Però el convidat ha estat encertat perquè no han fet res d’això, ni res de corrent: com passejar, córrer o veure el Barça. No. Això és per la gent normal. I Monzó no és normal. Ell no és com els altres. Ell compra matalassos un dissabte que el visita l’Albert Om.

L’escriptor s’ha despullat com a persona, sorprenent a tothom. Del caos que creiem que seria la seva vida, hem passat a un pis normal, un cotxe normal, i una família normal. Ell però no és normal, i els dos ordinadors i els cascos a les orelles, era més o menys el que esperàvem d'ell. El que si ens ha sorprès ha estat el Monzó pare. El seu rol de patidor. I sobretot, el Monzó fill. També en el rol de patidor. La millor conversa que hi ha hagut a El Convidat no ha estat amb en Punset, ni amb Mossèn Ballarín. La millor xerrada, la més sincera, ha estat al balcó de l’estudi de l’escriptor, vestit amb una camisa vermella, cara a cara amb l’Albert Om amb Barcelona de testimoni. Parlaven de la mort. De la mort macabra. De la vida i de la mort. Dels pares d’en Monzó i del patiment. Del que costa viure i del que costa morir. Un Monzó que no coneixíem. Almenys no molts de nosaltres.

Monzó és un geni i tots ho sabem. Poc ens importen els seus tics que la Història oblidarà. Ens importa agafar La Vanguardia per la pàgina d’opinió i llegir la seva columna. Començar parlant de naps i acabar per cols. I ens importa somriure amb ell i al·lucinar com treu suc d’una recepta d’un medicament, d’una paperera per gossos o un senyal a un autopista. I sempre té raó. I ens fascina com amb el seu enginy i les seves paraules ens descriu la vida i contesta moltes preguntes. I en planteja de noves. Si algun dia algú ens pregunta el perquè de tot plegat. La resposta és: Quim Monzó.