Una noia plorant agafada al cartell d’Abbey Road. Aquesta és l’imatge que recordo de la mort de George Harrison de les deu mil que vaig veure aquell dia. Fotos del Harrison petit, de la seva primera etapa als Beatles, amb el vestit del Sgt. Peppers o en la seva etapa més mística. Vídeos i reportatges de la seva vida als fab four i també en solitari. Cap d’aquestes em va marcar tant aquell dia com la d’aquella noia plorant al cartell d’Abbey Road a les pàgines de El Periódico. Ni tan sols era una imatge de l’artista. Però aquella noia recolzada al cartell representava el que sentia jo aquell moment.
Avui fa deu anys els Beatles tornaven a ser noticia, però aquest cop per un fet negatiu. Amb Harrison no havia pogut un pertorbat que el va intentar matar-lo, però sí el càncer. Després de John Lennon, ens deixava el segon beatle i abandonava aquest món per anar, qui sap si al costat de Déu, qui sap si a reencarnar-se. Harrison sempre va creure en la segona opció.
Aquella noia devia tenir uns 20 anys i no
havia vist mai tocar a George Harrison amb els Beatles i possiblement tampoc l’havia
vist en solitari. Però estava trista i desconsolada com si s’hagués mort la persona més propera a ella. Marxava el segon beatle, potser el més silenciós, però també marxava
el primer Beatle per una generació que no va veure els Beatles. Una generació
que va néixer i créixer amb el mite dels 4 de Liverpool.
Amb ell marxava una persona amb la que molts
havíem compartit moltes hores de companyia sense estar al nostre costat. Ens
havia fet moure amb Don’t Bother Me. Ens havia fet indignar amb Taxman. Ens
havia acostat a l’India amb Within you Without you. Ens havia enamorat amb
Something. Ens havia posat tristos amb While my Guitar Gently Wheeps. Ens havia
fet somriure amb Here Comes the Sun. I més tard, ja en solitari, ens feia pensar
amb My Sweet Lord i reflexionar amb All Things Must Pass. I ni la noia d'Abbey Road ni jo ni tan sols el
coneixíem.
Curiosament aquesta passada setmana recuperava,
després d’anys sense escoltar-lo, el que va ser el primer disc de Harrison en
solitari. All Things Must Pass. Un àlbum d’una qualitat excel·lent que va
demostrar l’enorme talent que estava amagat entre Lennon i McCartney. Harrison
era el tercer en discòrdia, el Beatle solitari que sempre va estar rodejat de
gent. M’ho va ensenyar farà cosa d’un mes el documental Living in a MaterialWorld de Martin Scorsese, mai va ser el beatle solitari perquè mai va estar
sol.
Acostumo a tenir presents els Beatles en els
moments bons i els dolents de la vida. Ara toquen els dolents. Tot i que ho
sospitava, ahir es van confirmar que s’acosten temps de canvis. Per pensar i
reflexionar i tirar endavant. Fets que demostren que tot gira. Tot es mou.
Tot flueix i tot es connecta. Temps per recordar que tot ha de passar. All
things must pass. Tot, excepte la música dels Beatles. De Harrison. I l’imatge d’aquella
noia plorant al cartell del carrer d’Abbey Road.
P.D.: Noia del cartell: avui t'he buscat a Google i t'he trobat després de 10 anys, ha estat brutal! Espero que estiguis bé.
P.D.2: George: Et segueixo escoltant. Us segueixo escoltant. T'enyoro. Espero que estiguis bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada