5 cançons d'aquest 2011

Número 5: El Carrer dels Jocs Florals de Joan Masdéu. 

(tot i que sóc molt de Moscou o Desapareixo)

Perquè l'he conegut i em sembla molt bon tiu. Perquè em dona bones vibracions. Perquè m'agrada el videoclip. Perquè a tots els pobles i ciutats hi ha un Carrer dels Jocs Florals.

 

Número 4: Every Teadrop is a Waterfall de Coldplay 

(tot i que sóc molt de Paradise o Hurts Like Heaven)

Perquè suposava el retorn de Coldplay. Perquè els han criticat per fer servir deu segons d'una altra cançó. Perquè a cada disc el grup es renova. Perquè l'estètica de l'àlbum i la gira és brutal. Perquè encara crec en ells i m'han donat moltes cançons. Perquè en directe ha de ser una cançó enorme. Perquè és sentir la cançó i vibrar.

Número 3: Islas Baleares d'Antònia Font

(tot i que sóc molt de Calgary 88 o Es canons de Navarone)

Perquè sense haver-hi posat mai un peu aquesta cançó em porta a les Illes. Perquè todo es diferente. Perquè no hay dos iguales.

Número 2: All Things Must Pass de George Harrison

(tot i que sóc molt de My Sweet Lord, Here Comes the Sun...i totes)

Perquè he recuperat el disc que feia anys que havia escoltat. Perquè em va impressionar el documental de l'Scorssesse sobre George Harrison. Perquè m'agraden els seus missatges. Perquè la seva veu en aquesta cançó sona pura. Perquè seran temps de canvis. Perquè no tot és etern. Perquè sempre s'ha de mirar del cantó positiu. Perquè la sortida del sol no dura tot el matí. Perquè això no serà gris sempre.

Número 1: Benvolgut de Manel

(tot i que sóc molt de La Bola de Cristall, La cançó del Soldadet o El Miquel i l'Olga tornen)

Perquè des del primer dia que vaig escoltar el disc ja vaig dir que era la millor. Perquè tots hem estat a una banda o altra de la carta. Perquè m'encanta la bateria militar del tema. Perquè tots hem sentit l'eternitat al nostre davant. Perquè és un tros de cançó. Perquè vaig veient coses pel món que m'estan agradant tant. Perquè no enyoro aquells temps. Perquè vull pensar que tot va bé. Perquè aquí els senyors estem esperant. En definitiva, perquè he escoltat la cançó fins a gastar-la.

All Things Must Pass o la noia d'Abbey Road

Una noia plorant agafada al cartell d’Abbey Road. Aquesta és l’imatge que recordo de la mort de George Harrison de les deu mil que vaig veure aquell dia. Fotos del Harrison petit, de la seva primera etapa als Beatles, amb el vestit del Sgt. Peppers o en la seva etapa més mística. Vídeos i reportatges de la seva vida als fab four i també en solitari. Cap d’aquestes em va marcar tant aquell dia com la d’aquella noia plorant al cartell d’Abbey Road a les pàgines de El Periódico. Ni tan sols era una imatge de l’artista. Però aquella noia recolzada al cartell representava el que sentia jo aquell moment.

Avui fa deu anys els Beatles tornaven a ser noticia, però aquest cop per un fet negatiu. Amb Harrison no havia pogut un pertorbat que el va intentar matar-lo, però sí el càncer. Després de John Lennon, ens deixava el segon beatle i abandonava aquest món per anar, qui sap si al costat de Déu, qui sap si a reencarnar-se. Harrison sempre va creure en la segona opció.

Aquella noia devia tenir uns 20 anys i no havia vist mai tocar a George Harrison amb els Beatles i possiblement tampoc l’havia vist en solitari. Però estava trista i desconsolada com si s’hagués mort la persona més propera a ella. Marxava el segon beatle, potser el més silenciós, però també marxava el primer Beatle per una generació que no va veure els Beatles. Una generació que va néixer i créixer amb el mite dels 4 de Liverpool.

Amb ell marxava una persona amb la que molts havíem compartit moltes hores de companyia sense estar al nostre costat. Ens havia fet moure amb Don’t Bother Me. Ens havia fet indignar amb Taxman. Ens havia acostat a l’India amb Within you Without you. Ens havia enamorat amb Something. Ens havia posat tristos amb While my Guitar Gently Wheeps. Ens havia fet somriure amb Here Comes the Sun. I més tard, ja en solitari, ens feia pensar amb My Sweet Lord i reflexionar amb All Things Must Pass. I ni la noia d'Abbey Road ni jo ni tan sols el coneixíem.

Curiosament aquesta passada setmana recuperava, després d’anys sense escoltar-lo, el que va ser el primer disc de Harrison en solitari. All Things Must Pass. Un àlbum d’una qualitat excel·lent que va demostrar l’enorme talent que estava amagat entre Lennon i McCartney. Harrison era el tercer en discòrdia, el Beatle solitari que sempre va estar rodejat de gent. M’ho va ensenyar farà cosa d’un mes el documental Living in a MaterialWorld de Martin Scorsese, mai va ser el beatle solitari perquè mai va estar sol.

Acostumo a tenir presents els Beatles en els moments bons i els dolents de la vida. Ara toquen els dolents. Tot i que ho sospitava, ahir es van confirmar que s’acosten temps de canvis. Per pensar i reflexionar i tirar endavant. Fets que demostren que tot gira. Tot es mou. Tot flueix i tot es connecta. Temps per recordar que tot ha de passar. All things must pass. Tot, excepte la música dels Beatles. De Harrison. I l’imatge d’aquella noia plorant al cartell del carrer d’Abbey Road.

 

 

P.D.: Noia del cartell: avui t'he buscat a Google i t'he trobat després de 10 anys, ha estat brutal! Espero que estiguis bé. 

P.D.2: George: Et segueixo escoltant. Us segueixo escoltant. T'enyoro. Espero que estiguis bé. 

 

Harrison i Scorsese, un bon equilibri

Ser un beatle no va ser mai fàcil. Per uns més que altres, però per George Harrison va ser especialment dur. Va haver de sobreviure dins d’un monstre de quatre caps on ell sempre va estar eclipsat. Ja fos pel carisma de Lennon, el lideratge de McCartney o la gràcia de Starr. Potser per això Harrison es va passar la vida buscant-se a ell mateix. 

Living in the Material World, dins el Festival In-Edit que se celebra aquests dies a Barcelona, parla de la vida de Harrison. Comença amb George al seu jardí darrera unes tulipes. Observa i somriu. Potser conscient del què ha viscut i del què diran els seus amics. Perquè són els més propers a ell els que recorden el mític membre dels Beatles, el tercer per molts, el quart per molt altres.

Amb Martin Scorsese dirigint, el documental repassa la vida de Harrison des que neix al Liverpool de la post guerra mundial i conquereix la ciutat, fins el moment de la seva mort. Passa per la Beatlemania, i parla de com el protagonista se’n cansa i busca a l’Índia el que no troba a Occident. Ell que ho té tot. Vivim el final dels Beatles, que és una espècie de principi per Harrison. Un renaixament. Un cercle. Es treu el pes de Lennon i McCartney i es destapa com a cantant i compositor. I potser com a persona. De fet, s’entreveia amb temes com Something o While my Guitar Gently Weeps. Acabada l’etapa amb els fab four, Harrison és el beatle que més triomfa. També potser el que més ha de treballar per fer-ho, però All Things Must Pass és el millor que han fet els quatre Beatles després de ser ells quatre. Juntament amb Imagine. A Paul McCartney no cal ni mencionar-lo.

Al llarg de les més de 3 hores que dura el documental descobrim no només al Harrison musical sinó el Harrison persona. El beatle solitari deien. Però resulta que mai va deixar d’estar rodejat de gent, sempre fent projectes. Sempre vivint la vida amb i pels altres. Va viatjar a l’India, compartir projectes solidaris que culminen amb el concert a Bangladesh, va formar grups amb Eric Clapton, Dylan o Roy Orbison, va produir la Vida de Brian dels Monty Phyton i es va introduir al món de les carreras de cotxes. Solitari? Diria que no. 

La part mística del protagonista la coneixíem però Scorsese ens l’apropa. Ja des de l’etapa beatle descobreix i es fascina per orient. La seva música i la seva filosofia. L'equilibri defineix George Harrison. Busca l’equilibri amb Lennon i McCartney. Amb ell mateix. Amb el món material i l’espiritual. Amb  la música i l’espiritualitat. La vida de Harrison és la recerca de l’equilibri constant. Ho aconsegueix. 

Scorsese es recrea en el final de la vida del protagonista. Quan ja no surt tant als mitjans i viu la vida a la seva manera. L’intent d’assassinat a casa seva, explicat en primera persona per la seva dona, es fa excessivament llarg. Al final del documental el director insisteix en accés amb el càncer i la preparació de Harrison per acceptar la seva marxa del cos. Busca la llàgrima...i l’aconsegueix. 

Living in the Material World acaba amb Harrison altre cop amagat darrera les tulipes vermelles. El cicle es tanca. Somriu. “Us ha agradat?”, sembla dir. “Aquest sóc jo, George Harrison. Ni més ni menys”. I acabem descobrint i admirant a Harrison. L’home que va buscar la felicitat i la va gaudir. Que va buscar noves maneres de fer i viure la música i les va trobar. L’home que va ser de tot menys solitari. L’home que viure en un mes un any sencer. L’home que va buscar l’equilibri constant i que el va assolir. L’home immortal o que viurà mil i una vides. L’home que tu i jo no serem mai. L’home que va voler ser un beatle, i ho va fer prou bé. 

En definitiva, l’home que va escriure Here Comes The Sun.