Sidonie torna als orígens. El grup barceloní
ha decidit amb el El Fluido García ser tot allò que va ser en un passat
recent. Abandona l’amor de El Incendio per abonar-se a la psicodèlia, al
surrealisme, això no vol dir que hagi fet un pas en darrera. Al contrari,
Sidonie són ara més Sidonie que mai. I ho demostren amb cançons més
treballades, amb més instruments i amb temàtiques no tant romàntiques i potser
més terrenals. Són més els Sidonie del Shell Kids o Costa Azul, que els de El
Incendio.
El Bosque és la carta de presentació de l’àlbum. Un senzill que a priori sembla avorrit per la repetició de la lletra però que no abandona el teu cervell després que l’hagis escoltat unes cinc vegades. El Bosque és un terreny inhòspit en el que els Sidonie distorsionen veus, estripen guitarres, tornen a les bateries buides i poderoses de sempre i amb gran presencia del baix de Jesús Senra. És un bon single amb dos parts. No serà l’única cançó de l’àlbum partida en dos.
El segon track és per A Mil Años Luz una cançó plena de força que ens fa volar gràcies al joc de veus que será marca de la casa d’aquest Fluido García. Un homenatge constant a les veus dels Beach Boys. A Mil Años Luz, és un viatge per l’espai que ens ofereix Marc Ros, que demostra un cop més que és un gran compositor. Un poeta.
Fins aquí dos temes amb ànima de single. Però el tercer tema és el senzill amagat, Carnaval és carn de sonar a les ràdios i als bars. Inevitable no moure el cos i no repetir l’enganxosa tornada d’aquest tema amb trossos de música àrab i del Sidonie més autèntic amb un gran baix i les bateries buides de sempre. Un càntic a la vida, a ballar. Un càntic a aixecar el vol. L'essència del disc. El diamant del Fluído.
A aquestes altures els barcelonins ja ens han acostumat als temes enllaçats. Alma de Goma és la continuació de Carnaval. Amb dos parts ben diferenciades, l’última a mode de coda, Alma de Goma és un tema molt semblant i amb un gran tornada. Aquest és el Lucy in the Sky with Diamonds dels Sidonie, en quan a lletra. Morses a la Torre Eiffel, taxis de paper o viatges sobre catifes. Surrealisme i psicodèlia. Mentre no acabi aquesta cançó res és real però és millor. Paraula de Marc Ros.
Després de 4 temes amb molta energia toca un “break”. És la cinquena cançó de l’àlbum. Un descans, o més aviat un petit canvi, a tot el que implica el començament de l’àlbum. Ara toca el tema Negroni. Un còctel de músiques. Un tema instrumental. Una barreja de pop rock i música índia, que fa aparèixer el sitar sempre tan estimat pel grup barceloní, i en concret pel seu baix, Jesús.
El Bosque és la carta de presentació de l’àlbum. Un senzill que a priori sembla avorrit per la repetició de la lletra però que no abandona el teu cervell després que l’hagis escoltat unes cinc vegades. El Bosque és un terreny inhòspit en el que els Sidonie distorsionen veus, estripen guitarres, tornen a les bateries buides i poderoses de sempre i amb gran presencia del baix de Jesús Senra. És un bon single amb dos parts. No serà l’única cançó de l’àlbum partida en dos.
El segon track és per A Mil Años Luz una cançó plena de força que ens fa volar gràcies al joc de veus que será marca de la casa d’aquest Fluido García. Un homenatge constant a les veus dels Beach Boys. A Mil Años Luz, és un viatge per l’espai que ens ofereix Marc Ros, que demostra un cop més que és un gran compositor. Un poeta.
Fins aquí dos temes amb ànima de single. Però el tercer tema és el senzill amagat, Carnaval és carn de sonar a les ràdios i als bars. Inevitable no moure el cos i no repetir l’enganxosa tornada d’aquest tema amb trossos de música àrab i del Sidonie més autèntic amb un gran baix i les bateries buides de sempre. Un càntic a la vida, a ballar. Un càntic a aixecar el vol. L'essència del disc. El diamant del Fluído.
A aquestes altures els barcelonins ja ens han acostumat als temes enllaçats. Alma de Goma és la continuació de Carnaval. Amb dos parts ben diferenciades, l’última a mode de coda, Alma de Goma és un tema molt semblant i amb un gran tornada. Aquest és el Lucy in the Sky with Diamonds dels Sidonie, en quan a lletra. Morses a la Torre Eiffel, taxis de paper o viatges sobre catifes. Surrealisme i psicodèlia. Mentre no acabi aquesta cançó res és real però és millor. Paraula de Marc Ros.
Després de 4 temes amb molta energia toca un “break”. És la cinquena cançó de l’àlbum. Un descans, o més aviat un petit canvi, a tot el que implica el començament de l’àlbum. Ara toca el tema Negroni. Un còctel de músiques. Un tema instrumental. Una barreja de pop rock i música índia, que fa aparèixer el sitar sempre tan estimat pel grup barceloní, i en concret pel seu baix, Jesús.
A partir d’aquí el Fluído perd una mica de
força en quant a ritme. El Aullido és el tema més lent i ensucrat de l’àlbum.
Els Sidonie tornen aquest món particular més rural. El Bosque, el Aullido. Seguiran amb Perros.
Després d’una llarga introducció de jocs de veus, altre cop al més pur estil Beach Boys, comença el que per mi és la segona perla de l’àlbum. Una espècies de Bohemiam Rapsody de Sidonie. 3 cançons en una amb Bajo Un Cielo Azul, un tema dedicat a la primera part a un tal Senyor Ribera, un ciutadà anònim caigut en desgracia que corre pels cementiris. Descansi en pau. La segona part és per Mademoiselle Elisa, una part més pausada, lenta. Dos personatges que només són semblants perquè la desgràcia els persegueix. L’última part, dolça part, va dedicat al lector o a qui escolta la cançó. Una meravella de tema: Bajo un Cielo Azul.
Torna l’energia amb la Tormenta de Verano un tema que segueix amb la psicodèlia marcada des de l’inici de l’àlbum. La cançó té ànima però no passarà a l’història del grup. Una cosa és tenir ànima i l’altre és entrar dins l’oient i apoderar-te del seu cervell. La Tormenta de Verano no ho fa, com si ho fa Carnaval o el Bosque. És el començament del petit declivi de El Fluido Garcia, que continua amb La Huida. Un tema més macarra, amb guitarres i veus estripades que té esperit hindú en alguns moments però també faltat de hipnotisme. Un tema que em recorda una mica l’estil Ariel Rot. Un estil massa “fàcil” per Sidonie. Com fàcil és Perros la següent cançó. A aquestes altures ja desitges que s’acabi l’àlbum després de 3 temes sense màgia.
Però la llum torna amb No Mires Atrás. Una cançó que forma part de la primera part de El Fluído García tot i ser la penúltima. Acaba amb la llei seca que imperava en l’àlbum. No Mires Atrás reflexiona sobre la vida amb un bon ritme. No saps ben bé què diu però entra dins teu. I ho fa també amb un petit homenatge als Beatles amb paraules gravades al revés, un recurs que ha utilitzat Antonia Font al seu Islas Baleares del boníssim Lamparetes.
El Fluido Garcia és com les cançons que conté. Moltes tenen dues parts així que l’àlbum segueix la línia. Dues parts diferenciades fluixejant sobretot a la segona, però ho fa perquè la primera té una qualitat excel·lent. Single darrera single t’hipnotitza, aconsegueix convèncer i fa que el segon plat tingui un cert mal gust. Però no. El Fluido García és un bon àlbum, potser no el millor de Sidonie, però en tot cas ara toca la part més psicodèlica del grup, i això és el que destil·la el sisè disc dels barcelonins. Cançons sense tant d’amor i fil narratiu com les de El Incendio. Cançons que potser no fascinen ni cremem, però flueixen. Així és el Fluido García.
Després d’una llarga introducció de jocs de veus, altre cop al més pur estil Beach Boys, comença el que per mi és la segona perla de l’àlbum. Una espècies de Bohemiam Rapsody de Sidonie. 3 cançons en una amb Bajo Un Cielo Azul, un tema dedicat a la primera part a un tal Senyor Ribera, un ciutadà anònim caigut en desgracia que corre pels cementiris. Descansi en pau. La segona part és per Mademoiselle Elisa, una part més pausada, lenta. Dos personatges que només són semblants perquè la desgràcia els persegueix. L’última part, dolça part, va dedicat al lector o a qui escolta la cançó. Una meravella de tema: Bajo un Cielo Azul.
Torna l’energia amb la Tormenta de Verano un tema que segueix amb la psicodèlia marcada des de l’inici de l’àlbum. La cançó té ànima però no passarà a l’història del grup. Una cosa és tenir ànima i l’altre és entrar dins l’oient i apoderar-te del seu cervell. La Tormenta de Verano no ho fa, com si ho fa Carnaval o el Bosque. És el començament del petit declivi de El Fluido Garcia, que continua amb La Huida. Un tema més macarra, amb guitarres i veus estripades que té esperit hindú en alguns moments però també faltat de hipnotisme. Un tema que em recorda una mica l’estil Ariel Rot. Un estil massa “fàcil” per Sidonie. Com fàcil és Perros la següent cançó. A aquestes altures ja desitges que s’acabi l’àlbum després de 3 temes sense màgia.
Però la llum torna amb No Mires Atrás. Una cançó que forma part de la primera part de El Fluído García tot i ser la penúltima. Acaba amb la llei seca que imperava en l’àlbum. No Mires Atrás reflexiona sobre la vida amb un bon ritme. No saps ben bé què diu però entra dins teu. I ho fa també amb un petit homenatge als Beatles amb paraules gravades al revés, un recurs que ha utilitzat Antonia Font al seu Islas Baleares del boníssim Lamparetes.
El Fluido Garcia és com les cançons que conté. Moltes tenen dues parts així que l’àlbum segueix la línia. Dues parts diferenciades fluixejant sobretot a la segona, però ho fa perquè la primera té una qualitat excel·lent. Single darrera single t’hipnotitza, aconsegueix convèncer i fa que el segon plat tingui un cert mal gust. Però no. El Fluido García és un bon àlbum, potser no el millor de Sidonie, però en tot cas ara toca la part més psicodèlica del grup, i això és el que destil·la el sisè disc dels barcelonins. Cançons sense tant d’amor i fil narratiu com les de El Incendio. Cançons que potser no fascinen ni cremem, però flueixen. Així és el Fluido García.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada