Gary Speed. El futbol de covards i valents

  “Alguns diuen que el futbol és només qüestió de vida o mort, 

però és més important que tot això” 

Bill Shankly. 

Gary Speed es va agafar massa a pit aquesta frase. La passada setmana trobaven mort a casa seva a l’actual entrenador de la selecció gal·lesa, amb una soga al coll. Suïcidi. D’aquesta manera, acabava amb la seva vida un home amb una carrera plena d’èxits. Havia estat jugador de futbol professional d’equips com el Leeds, l’Everton, el Newcaslte, el Bolton i el Sheffield. Speed era el jugador que més partits havia jugat amb el nou format de Premier League. I ara, era el seleccionador de Gal·les. Una vida amb la que molts hauríem somiat i a la que Speed va voler renunciar. Res d’això valia. El currículum vitae no importava. Gal·les havia quedat fora de l’Eurocopa.

El fracàs de Gal·les

Amb una generació força bona per un país tan petit, Speed no havia pogut complir les expectatives creades a Gal·les gràcies a jugadors com Bellamy, Bale, Ramsey o Williams. Quan va prendre el relleu a Toshack, Speed va voler unir a aquesta bona generació a Ryan Giggs. No se’n va sortir. Sense l’extrem del United però, es podia arribar a la fase final de l’Eurocopa, per damunt només un rival, Anglaterra. La resta semblaven assequibles: Montenegro, Suïssa i Bulgaria. Es podia aconseguir. Però lluny de Cardiff no es va donar la talla i inclús es va perdre a casa contra el combinat búlgar. Gal·les es classificava quarta, i per tant, quedava fora. S’havia fracassat.

Però la paraula fracàs no està escrita al diccionari del futbol. I si està escrita no està permesa ni acceptada. És tabú. Com la paraula suïcidi. El que va fer Speed és una mostra del que ha d’aguantar una persona en el difícil món del futbol. Sempre competitiu. Sempre exigent. És el repte de ser sempre perfecte, d’estar sempre caminant pel costat de l’abisme. De conèixer la pressió. De conviure amb ella. Del què diran. Del com ho diran. Del què pensaran. Del seré prou bo per afrontar aquest repte. Cal tenir una personalitat molt forta per aguantar dins aquest món tant competitiu i cru com és el del futbol, una personalitat que sovint no sabem veure o valorar. També hi ha pressió en el dia a dia de “la gent normal” però en el futbol tot es multiplica per mil. Per deu mil. Gary Speed no ho va poder suportar. 

L'últim d’una llarga llista

El suïcidi de Gary Speed no és el primer en el món del futbol ni tampoc serà l’últim. L’any 1918 Abdón Porte, uruguayà, es va disparar al cor al bell mig de l’estadi Parque Central. Suïcidi. Ell que havia guanyat la Copa Amèrica amb el seu país. Ell que era capità de la seva selecció. Ell que era un home d’èxit es treia la vida ja a començaments de segle XX, lluny encara del que arribaria a ser el futbol mediàtic a partir dels anys 60. L’article La lesión invisible de la Revista Panenka el recorda. Com també parla de HughieFerguson del Cardiff City, recordat pel seu error davant el porter de l’Arsenal, Len Davis, en la final de la FA Cup de 1927. Un error que va tapar la seva mitjana golejadora espatarrant. Alcoholitzat i depressiu, 3 anys més tard Ferguson acabaria amb la seva vida. Suïcidi. 

Però si el futbol es mira amb lupa i els errors es paguen cars, a la posició de porter es multiplica. Precisament aquesta posició és segurament la que ha patit més suïcidis en el món del futbol. Sota els pals es pateix sol, els errors són més visibles i les mirades es focalitzen.

Alberto Vivalda, porter de Chacarita, River i Tigre es va tirar a les vies del Ferrocarril Mitre el 1994. Suïcidi. Tenia 35 anys. L’any 1999 Luis Ibarra, porter del Tigre Luis, matava a la seva dona i es llançava pel balcó de casa seva. Suïcidi. Tenia 34 anys. I especialment dur va ser la pèrdua de Mirko Saric l’any 2000. De pares d’origen croat, aquest jove porter del Sant Lorenzo de Almagro, de només 21 anys, es va embolicar el coll amb uns llençols lligats a una barra de gimnàs que utilitzava sempre aquest jove porter. Suïcidi.

La mort de Robert Enke 

Però si algú va conscienciar la gent sobre la pressió que es vivia en el món del futbol, aquest va ser Robert Enke. També porter. L’11 de Novembre del 2009 Enke es llançava a la via del tren a Neustadt, prop de casa seva. Suïcidi. Llavors jugava al Hannover i semblava que les coses li anaven bé, era titular i una peça clau al seu equip. Havia superat, o almenys això pensava tothom, la seva etapa de suplent al Barça, i fins i tot havia aconseguit treure a Lehmann de sota els pals de la selecció alemanya. Enke però mai va superar la mort de la seva filla l’any 2006 afectada per greus problemes cardíacs. La seva vida, i també la seva mort, la recull el seu amic Ronald Reng amb el llibre Robert Enke. Una vida demasiado corta, que es entrevistat també al número 02 de la revista Panenka.

La mort d’Enke va consternar Alemanya i amb ella el món. El real, i el del futbol, un món acostumat a viure al seu món. L’ex porter del Barça, posava de nou la paraula tabú sobre la taula: Suïcidi. I amb ella totes les ànsies, les pressions mediàtiques, les autoexigències i la poca benevolència enfront el fracàs que hi ha en el món del futbol. I tot això s’ha anat multiplicant en els últims anys, i més, amb l'aparició de les xarxes socials. El futbol s'ha convertit en un món on cada cop hi ha més psicòlegs i menys humanitat. Amb la seva mort Enke ens va fer reflexionar i pensar. El futbol és tan important com ens pensem? Val la pena que una persona pateixi tant? Què ha hagut de passar algú per arribar fins a aquest punt? De qui és culpa? És culpa nostra? De l’equip? De l’entorn?

Són preguntes que ens fem també ara arran de la mort de Gary Speed. Com el seleccionador galès i els diferents noms que hem repassat, tots ells han estat persones admirades, potser massa. Han estat ben considerades. Han guanyat diners i han tingut èxit a la vida. Ho han tingut tot, o casi tot. Han estat herois. Alguns també els hem convertit en villans. Tot en nom del futbol.

I va ser novament Alemanya, i fa pocs dies, el novembre d'aquest 2011, on es van tornar a encendre totes les alarmes. Aquest cop amb un cas d'un altre col·lectiu vulnerable, el blanc de totes les crítiques: els àrbitres. Babak Rafati va intentar suicidar-se tallant-se les venes abans del partit Colònia - Hoffenheim. La pressió mediàtica havia pogut amb ell i ara portava un any i mig depressiu. Atacs d'ansietat i problemes psíquics que a Alemanya van fer recordar també, no només a Enke, sinó a Sebastian Deiler.

Quan començarem a pensar que els futbolistes són simplement persones? Quan deixarem de jutjar-los a cada partit? Quan deixaran de ser un tabú les depressions i els suïcidis que està patint aquest món del futbol? Serà Gary Speed l’últim de la llista? Crec que no. N’hi haurà més. Ara però toca recordar i reflexionar amb la mort del seleccionador de Gales.

El suïcidi és un acte de valents que només fan els covards. 
Gary Speed va ser valent. 
Gary Speed va ser covard. 
Però sobretot, Gary Speed va ser futbol.