La lluita de la setmana

M’ha agradat: que ja ha sortit el nou número de Panenka…
No m’ha agradat: …que a Palamós no la tenen.

M’ha agradat: Nou bar de pintxos a Palamós, el Txoko…
No m’ha agradat: …que no el podré gaudir massa.

M’ha agradat: Sidonie al Palau de la Música…
No m’ha agradat: …que Leiva toqués a Barcelona el mateix dia.

M’ha agradat: El nou disc de Leiva, Diciembre i sobretot, “Miedo”…
No m’ha agradat: …que va venir a Barcelona i no el vaig poder anar a veure. Tocava Sidonie al Palau de la Música.

M’ha agradat: Els cinc gols de Messi…
No m’ha agradat: …que eclipsi a Tello que en va fer dos.

M’ha agradat: Que el Barça faci un cop de puny a la taula en qüestió d’arbitratges…
No m’ha agradat: …els Villars, Florez, Sánchez Arminios i diferents comitès i mangants que corren per la Federació Espanyola.

M’ha agradat: Aquest reportatge dels bloggers de la primavera àrab…
No m’ha agradat: …que aquí no tenim la capacitat de lluita i resistència d’aquesta gent.

M’ha agradat: Una iniciativa com la dels aficionats del Liverpool, córrer 76 milles perquè es faci justicia…
No m’ha agradat: …que encara no s’ha tret l’aigua clara del que va passar a Hillsborough. 

M'ha agradat: Salvados i 30 Minuts, dos grans programes que coincideixen el diumenge a la nit...
No m'ha agradat: ...que la televisió no doni programes com aquests la resta de la setmana.

M’ha agradat: El moment dolç pel que passa La Segona Hora…
No m’ha agradat: …que no duri més!

M’ha agradat: El blog de Ignasi Trapero “L’Orella de Chigrinsky”...gran barreja entre futbol i música.
No m’ha agradat: ...les excessives enquestes del Diari ARA, que si la millor cançó d’amor, que si la millor poesia, que si el millor plat, que si el millor carnaval, que si la dona més influent. Tot per treure més visites i per tant, més subvencions. Així no.

Gary Speed. El futbol de covards i valents

  “Alguns diuen que el futbol és només qüestió de vida o mort, 

però és més important que tot això” 

Bill Shankly. 

Gary Speed es va agafar massa a pit aquesta frase. La passada setmana trobaven mort a casa seva a l’actual entrenador de la selecció gal·lesa, amb una soga al coll. Suïcidi. D’aquesta manera, acabava amb la seva vida un home amb una carrera plena d’èxits. Havia estat jugador de futbol professional d’equips com el Leeds, l’Everton, el Newcaslte, el Bolton i el Sheffield. Speed era el jugador que més partits havia jugat amb el nou format de Premier League. I ara, era el seleccionador de Gal·les. Una vida amb la que molts hauríem somiat i a la que Speed va voler renunciar. Res d’això valia. El currículum vitae no importava. Gal·les havia quedat fora de l’Eurocopa.

El fracàs de Gal·les

Amb una generació força bona per un país tan petit, Speed no havia pogut complir les expectatives creades a Gal·les gràcies a jugadors com Bellamy, Bale, Ramsey o Williams. Quan va prendre el relleu a Toshack, Speed va voler unir a aquesta bona generació a Ryan Giggs. No se’n va sortir. Sense l’extrem del United però, es podia arribar a la fase final de l’Eurocopa, per damunt només un rival, Anglaterra. La resta semblaven assequibles: Montenegro, Suïssa i Bulgaria. Es podia aconseguir. Però lluny de Cardiff no es va donar la talla i inclús es va perdre a casa contra el combinat búlgar. Gal·les es classificava quarta, i per tant, quedava fora. S’havia fracassat.

Però la paraula fracàs no està escrita al diccionari del futbol. I si està escrita no està permesa ni acceptada. És tabú. Com la paraula suïcidi. El que va fer Speed és una mostra del que ha d’aguantar una persona en el difícil món del futbol. Sempre competitiu. Sempre exigent. És el repte de ser sempre perfecte, d’estar sempre caminant pel costat de l’abisme. De conèixer la pressió. De conviure amb ella. Del què diran. Del com ho diran. Del què pensaran. Del seré prou bo per afrontar aquest repte. Cal tenir una personalitat molt forta per aguantar dins aquest món tant competitiu i cru com és el del futbol, una personalitat que sovint no sabem veure o valorar. També hi ha pressió en el dia a dia de “la gent normal” però en el futbol tot es multiplica per mil. Per deu mil. Gary Speed no ho va poder suportar. 

L'últim d’una llarga llista

El suïcidi de Gary Speed no és el primer en el món del futbol ni tampoc serà l’últim. L’any 1918 Abdón Porte, uruguayà, es va disparar al cor al bell mig de l’estadi Parque Central. Suïcidi. Ell que havia guanyat la Copa Amèrica amb el seu país. Ell que era capità de la seva selecció. Ell que era un home d’èxit es treia la vida ja a començaments de segle XX, lluny encara del que arribaria a ser el futbol mediàtic a partir dels anys 60. L’article La lesión invisible de la Revista Panenka el recorda. Com també parla de HughieFerguson del Cardiff City, recordat pel seu error davant el porter de l’Arsenal, Len Davis, en la final de la FA Cup de 1927. Un error que va tapar la seva mitjana golejadora espatarrant. Alcoholitzat i depressiu, 3 anys més tard Ferguson acabaria amb la seva vida. Suïcidi. 

Però si el futbol es mira amb lupa i els errors es paguen cars, a la posició de porter es multiplica. Precisament aquesta posició és segurament la que ha patit més suïcidis en el món del futbol. Sota els pals es pateix sol, els errors són més visibles i les mirades es focalitzen.

Alberto Vivalda, porter de Chacarita, River i Tigre es va tirar a les vies del Ferrocarril Mitre el 1994. Suïcidi. Tenia 35 anys. L’any 1999 Luis Ibarra, porter del Tigre Luis, matava a la seva dona i es llançava pel balcó de casa seva. Suïcidi. Tenia 34 anys. I especialment dur va ser la pèrdua de Mirko Saric l’any 2000. De pares d’origen croat, aquest jove porter del Sant Lorenzo de Almagro, de només 21 anys, es va embolicar el coll amb uns llençols lligats a una barra de gimnàs que utilitzava sempre aquest jove porter. Suïcidi.

La mort de Robert Enke 

Però si algú va conscienciar la gent sobre la pressió que es vivia en el món del futbol, aquest va ser Robert Enke. També porter. L’11 de Novembre del 2009 Enke es llançava a la via del tren a Neustadt, prop de casa seva. Suïcidi. Llavors jugava al Hannover i semblava que les coses li anaven bé, era titular i una peça clau al seu equip. Havia superat, o almenys això pensava tothom, la seva etapa de suplent al Barça, i fins i tot havia aconseguit treure a Lehmann de sota els pals de la selecció alemanya. Enke però mai va superar la mort de la seva filla l’any 2006 afectada per greus problemes cardíacs. La seva vida, i també la seva mort, la recull el seu amic Ronald Reng amb el llibre Robert Enke. Una vida demasiado corta, que es entrevistat també al número 02 de la revista Panenka.

La mort d’Enke va consternar Alemanya i amb ella el món. El real, i el del futbol, un món acostumat a viure al seu món. L’ex porter del Barça, posava de nou la paraula tabú sobre la taula: Suïcidi. I amb ella totes les ànsies, les pressions mediàtiques, les autoexigències i la poca benevolència enfront el fracàs que hi ha en el món del futbol. I tot això s’ha anat multiplicant en els últims anys, i més, amb l'aparició de les xarxes socials. El futbol s'ha convertit en un món on cada cop hi ha més psicòlegs i menys humanitat. Amb la seva mort Enke ens va fer reflexionar i pensar. El futbol és tan important com ens pensem? Val la pena que una persona pateixi tant? Què ha hagut de passar algú per arribar fins a aquest punt? De qui és culpa? És culpa nostra? De l’equip? De l’entorn?

Són preguntes que ens fem també ara arran de la mort de Gary Speed. Com el seleccionador galès i els diferents noms que hem repassat, tots ells han estat persones admirades, potser massa. Han estat ben considerades. Han guanyat diners i han tingut èxit a la vida. Ho han tingut tot, o casi tot. Han estat herois. Alguns també els hem convertit en villans. Tot en nom del futbol.

I va ser novament Alemanya, i fa pocs dies, el novembre d'aquest 2011, on es van tornar a encendre totes les alarmes. Aquest cop amb un cas d'un altre col·lectiu vulnerable, el blanc de totes les crítiques: els àrbitres. Babak Rafati va intentar suicidar-se tallant-se les venes abans del partit Colònia - Hoffenheim. La pressió mediàtica havia pogut amb ell i ara portava un any i mig depressiu. Atacs d'ansietat i problemes psíquics que a Alemanya van fer recordar també, no només a Enke, sinó a Sebastian Deiler.

Quan començarem a pensar que els futbolistes són simplement persones? Quan deixarem de jutjar-los a cada partit? Quan deixaran de ser un tabú les depressions i els suïcidis que està patint aquest món del futbol? Serà Gary Speed l’últim de la llista? Crec que no. N’hi haurà més. Ara però toca recordar i reflexionar amb la mort del seleccionador de Gales.

El suïcidi és un acte de valents que només fan els covards. 
Gary Speed va ser valent. 
Gary Speed va ser covard. 
Però sobretot, Gary Speed va ser futbol.

La lluita de la setmana

 

M'ha agradat: Veure com el govern de Núria Marín és un hipòcrita i un demagog...

No m'ha agradat: ...saber que Ràdio i Televisió de L'Hospitalet tanca i enterar-me'n per Europa Press. 

M'ha agradat: Les reaccions via Twitter i Facebook i en persona de les entitats, la gent i els companys de professió...

No m'ha agradat: ...que no serviran de res. 

M'ha agradat: L'aparició al twitter del perfil @NuriaMarron...

No m'ha agradat: ...que es pensin que sóc jo. 

M'ha agradat: Saber que l'alcaldessa de L'Hospitalet té un sou de 72.000 euros i 24.000 en dietes de la Diputació...

No m'ha agradat: ...a vegades hi ha coses que és millor no saber. 

M'ha agradat: Tenir ja en paper les revistes Panenka...

No m'ha agradat: ...que s'expliquin poques històries com la que explica aquest nou mitjà de comunicació. 

M'ha agradat: El reportatge en aquesta revista (Panenka) sobre futbol al Tíbet...

No m'ha agradat: El suicidi de Gary Speed, seleccionador de Gal·les de només 42 anys. 

M'ha agradat: Tornar a veure el Palamós al Nou Municipal i que guanyés...

No m'ha agradat: ...que em perdré el derbi contra el Perelada.

M'ha agradat: Tornar a veure la foto de la noia plorant al cartell del carrer d'Abbey Road...

No m'ha agradat: ...que ja hagin passat 10 anys de la mort de George Harrison. 

M'ha agradat: Una bonica història de fets que passen gràcies a les xarxes socials...

No m'ha agradat: ...que pinti a campanya de màrqueting per promocionar Google +. 

M'ha agradat: Roger Federer, que torna a fer història guanyant el seu setè Masters...

No m'ha agradat: ...el suïs es retirarà i no l'hauré vist en persona. 

M'ha agradat: Els Ondas a Basté, Om i Évole...

No m'ha agradat: ...si no ens els creiem perquè els hi donen a Ana Rosas i companyia, tampoc ens els hem de creure ara. 

M'ha agradat: Haver escoltat el nou disc de Coldplay que pròximament tindrà una entrada al blog...

No m'ha agradat: ...la gent que critica aquest grup per 20 segons d'homenatge i no copiada d'una cançó. A Madonna la van pujar a l'altar, als Coldplay els baixen als inferns.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: La manifestació d'ahir dels indignats de Barcelona, Madrid i més ciutats. Sense violència, aquest és el camí...

No m'ha agradat: ...la MANIPULACIÓ, amb majúscules de La Razón.

M'ha agradat: Comença Wimbledon…

No m'ha agradat: ...estar una mica cansat del mercat de fitxatges. 

M'ha agradat: Que comenci a funcionar la Nova Masia a la Ciutat Esportiva...
No m'ha agradat: ...la nova "vida" de la Masia de sempre.

M'ha agradat: Dones invisibles, un llibre molt recomanable...

No m'ha agradat: ...haver abandonat, gairebé definitivament, La Caída de los Gigantes de Ken Follet.

M'ha agradat: Que es compleixin 35 anys del penal més famós de tots els temps...

No m'ha agradat: ...que molta gent que diu saber-ne molt de futbol no conegui a Panenka ni el seu penal. 

M'ha agradat: Que finalitzin les obres de la C-31 que porten a Palamós...

No m'ha agradat: ...tot el que s'han arribat a carregar: arbres, camps, camins, etc.

M'ha agradat: El bon moment de l'esport de L'Hospitalet, amb el Bellsport pujant per fi, a la divisió d'Argent i els Pioners imposant-se altre cop a la Lliga. 

No m'ha agradat: ...l'actitud, antidemocràtica i bananarera, d'alguns equips.

M'ha agradat: La marxa de Ricky Rubio a l'NBA...

No m'ha agradat: ...que el Barça perdi un gran jugador. 

M'ha agradat: El cap de setmana llarg a Palamós...

No m'ha agradat: ...que no sortís el sol fins el diumenge a les 5 de la tarda.

M'ha agradat: recuperar Travis i saber que han tornat a tocar junts, encara que només sigui per assajar...

No m'ha agradat: ...la mort de The Big Man.

M'ha agradat: Que Josep Cuní marxi de TV3...

No m'ha agradat: ...que el seguirem veient a un altre canal.