La Justícia injusta

En un país on Camps és absolt s’atreveixen amb Garzón. Aquesta setmana hem vist com el jutge de l’Audiència Nacional era inhabilitat durant 11 anys pel Tribunal Suprem. I és només el veredicte del primer judici. N’hi queden dos més. Aquests dies el jutge més famós d’Espanya està tastant el seu propi verí, el de la Justícia polititzada, polaritzada i enverinada. La Justícia injusta.

Deia Santiago Vidal, membre del col•lectiu Jutges per la Democràcia a El Món a Rac1, que Garzón és culpable, ja que no es poden ordenar escoltes telefòniques entre advocat i acusat. Però la sanció normal hagués estat de dos anys. Garzón no és normal. És un jutge reconegut arreu del món per la seva tasca. I a més, (i això és el més important) és recolzat pel poble en un moment en que la justícia de l’Estat està més desprestigiada que mai. I això,  els mateixos jutges no li perdonen. La fama, el reconeixement, el prestigi i la professionalitat. El fer un pas endavant en casos en que ningú fa res, ho va fer amb Pinochet, amb el PP i el cas Gürtel, i amb el Franquisme. Però Partit Popular i Franquisme són dos conceptes intocables a Espanya. Si és que no són la mateixa cosa...

És cert que el seu ego l’ha portat a fracassar i equivocar-se uns quants cops, ni tampoc podríem dir que és un amic de Catalunya i Euskadi, però Garzón ha fet la seva feina. I no conec ningú que no s’hagi equivocat mai fent la seva feina; el problema és que quan un jutge s’equivoca alguns ho poden pagar car. Com quan un porter de futbol s’equivoca, és gol, i ho paguen tots. Per cert, Garzón jugava de porter. Ara ell està pagant car un error imperdonable que molts estaven esperant, però al cap i a la fi, el seu error.

El problema de tot aquest cas és, com sempre, la Justícia i l’Estat Espanyol, i el desprestigi de tots dos. Institucions com l’Audiència Nacional haurien de deixar d’existir, han quedat obsoletes i es demostra, un cop i un altre, que cada membre va per lliure. Per no parlar de la politització que ha fet de la Justícia l’Estat Espanyol. Permeten que organismes com el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional portin per bandera les sigles dels dos principals partits d’Espanya. Vergonyós. És la fi del pilar bàsic d’occident, d’allò que a l’escola ens ensenyaven de la separació entre poder legislatiu, executiu i judicial. Un clàssic. 
 
El cas que més demostra això és que Garzón ha provat de remoure el franquisme, intentar donar una sepultura digne als morts pel règim que va manar a Espanya durant 40 anys i buscar culpables, que encara en queden. I s’ha trobat amb l’oposició de molta gent. Silenciosament encara hi ha restes del franquisme sota les catifes, als passadissos, darrera les portes de Palau. Encara mana el Caudillo des del Valle de los Caidos. 

Deia Gervasio Sánchez, fotoperiodista, que arreu del món s’estan desenterrant cossos, víctimes de guerres civils. Desapareguts. Ho fan a Xile, Nicaragua, Argentina, Bòsnia o Kosovo. Espanya, 40 anys d’aquell pacte de silenci que anomenem Transició, al costat de les carreteres del nostre país encara està plena de cadàvers. Oblidem que els crims de guerra no prescriuen. Sinó ho fa Garzón ho farà algú altre des de casa o des de fora, però llavors ja serà massa tard i Espanya ja estarà enterrada. S’haurà enterrat a si mateixa. Spain is different. 


P.D.: Els torturats a l'Operació Garzón, es manifesten a favor del jutge. Que n'aprenguin!