La Guardia Civil camí a ser la Stasi

Aquesta setmana hem escoltat David Madí i Pilar Rahola dos “tòtems” de la post convergència, en una conversa privada entre ells filtrada per la Guardia Civil. I molts dels comentaris, per no dir tots, en feien mofa i s’indignaven entre el que deia l’escriptora catalana, reclamant més hores a TV3 i el lobbista convergent. Verdadera carnassa pels unionistes que n’han fet fins i tot burla. Però més enllà de criticar el que reclamava Rahola, que poc o molt deu passar en tots els àmbits de la vida, és “el que hay de lo mío”, ens hauríem de parar a pensar en la gravetat del fet, i no en la gravetat de la conversa. 

El fet, és que una conversa privada surt a la llum de la mà de la Guardia Civil. I en comptes de fer-nos riure o utilitzar-ho per debilitar el rival polític, ens hauríem de posar les mans al cap. De fet, en un país normal tothom s’hagués posat les mans al cap. Aquí no. 

Les mans al cap? Per què, preguntareu. Doncs perquè l’operació Volhov (batejada, encara que ho vulguin negar, amb el nom d’una batalla guanyada per la División Azul a Russia) ha ensenyat als ciutadans el que fa temps que sospitàvem: que la Guardia Civil actua com la Stasi, la policia de l’Alemanya comunista que tot ho escoltava (Mireu La Vida de los Otros, si us plau). 

La falta de connexió és evident entre aquestes converses que han sortit a la llum i el que realment s’investiga en aquesta operació de la benemèrita, que ve a ser investigar si hi va haver subvencions il·lícites a la Diputació de Barcelona. De fet, alguns juristes ja s’han queixat d’això, però aquí no passa res. En canvi, hores i hores de converses privades surten a la llum amb una intenció política clara, que no és altra que el desgast de l’independentisme i de passada el seu escarni. Una manera d’ensenyar que no es parlen entre ells. Com si el poble encara no se n’hagués adonat...

L’Estat Espanyol ens té acostumats a “chapuces” però aquesta última guanya per golejada. Una instrucció feta i sustentada sobre punyalades i converses polítiques, barrejant-hi no sé què de 10.000 soldats russos que vindrien a Catalunya. En definitiva, un altre cas que no arribarà enlloc però que portarà a més d’un a la presó i a un llarg camí que acabarà a Europa, per demostrar el que tots sabem: que tot això és una pantomima. I mentrestant es dediquen a punxar telèfons de gent que en cap cas està investigada per res. Simplement, perquè son enemics polítics i l’estat fa i desfà com vol. Fins i tot saltant-se la llei. La seva pròpia llei. 

Total per què? Doncs per aïrar que David Madí i Pilar Rahola conspiren pel control de TV3. Ui si, quin gran descobriment que dos vividor del procés vulguin controlar, o com a mínim tenir més pes, en la televisió catalana. Com si això no passes en cada passadís, de cada ciutat europea de cada país d’Europa, inclosa Espanya. 

I totes aquestes converses han estat revel·lades per la Guardia Civil, el mateix cos que va quedar retratat fa un parell de setmanes quan el Tribunal Suprem va decidir absoldre al Major Trapero, una sentència històrica que venia a dir que tota la instrucció i la forma de treballar de la Guardia Civil quedava desacreditada, inclosa la del seu tinent coronel, Daniel Baena. Sí, sí, el mateix que va quedar en ridícul per aquesta sentència a Trapero, que ni la Fiscalia es va atrevir a recórrer, és el mateix que es veu amb el dret i la impunitat de gravar converses privades i difondre-les. Aviam quin dia serà jutjat aquest personatge. Haurem d’esperar asseguts. 

Les actituds dels cossos policials a l’estat espanyol son del tot antidemocràtiques i molt preocupants. Poden sortir a la llum converses que no tenen a veure amb investigacions policials i aquí no passa res. Es podria dir que son pràctiques més pròpies dels règims comunistes, la Stasi en seria un bon exemple, o de les dictadures feixistes però el més preocupant és que estem al segle XXI. I Espanya està governada pel “Gobierno más progressista de la Historia”. Amb això crec que està tot dit. 

Caldrà convèncer i després vèncer

El nou estudi del CEO em sorprèn i no em sorprèn. L’enquesta diu que el 45,3 desitja quedar-se aEspanya mentre que l’independentisme arriba a la xifra del 44,5 per cent. Xifres semblants a abans de la primera gran manifestació de l’11 de Setembre, la del 2012. I la veritat, no em sorprenen aquests números.

Primer. Perquè estem tardant massa. Ens ho han posat difícil, està clar, i més que ens ho posaran. Les dificultats normalment unieixen, menys a Catalunya. Som catalans. Els partits polítics no s’han arribat a posar d’acord en com arribar a la independència, en com hem d’aconseguir votar, en com ens hem de presentar en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. L’independentisme català no s’ha posat d’acord en res, per tant, si hom dubta entre independència o no, pot arribar a pensar: “Si no s’han posat d’acord ara, imagina’t en el procés de transició en una hipotètica independència!”. I és clar, millor que ens quedem com estem amb una mica més d’autogovern i qui dia passa, any empeny.

Segon. Perquè a l’hora de la veritat, hi ha por. A certa gent sempre li espanten els canvis, i crear un estat nou en comporta molts, de canvis. Sí, són la mateixa gent que s’ha quedat amb la mateixa parella tot i que ni parlen, o amb la seva feina de merda durant anys, no s’han mogut de casa en la vida i quan han marxat ho han fet cada any a aquell càmping que tu i jo sabem. Tot i no ser feliços, per què canviar? Ens agradi o no, aquesta gent existeix, i a part d’amargar-se a si mateix, també pot arribar a amargar a nivell col·lectiu aturant un dels processos més il·lusionadors que ha viscut Europa en els últims temps. Convèncer-los és molt difícil, perquè encara que els hi expliquis que les pensions les cobraran igual, que Catalunya pot sobreviure sense Espanya i que no ens poden treure el passaport europeu, ells després de dir-te “sí,sí!”, votaran No.

Tercer. Perquè el futur d’un país és quelcom que comporta una gran participació de gent. I votarien tots. Ho vàrem veure a Escòcia. També passaria a Catalunya. A l’Espanya actual està apareixent una força que sembla que arrasarà amb molts partits polítics convencionals, Podemos. La formació de Pablo Iglesias, a part d’il·lusionar a molta gent, arrossega el votant desencantat que fa anys que no vota. Sí, aquell que ara protesta però s’ha passat els últims vint anys sense agafar un diari, veure les notícies i fumant porros al sofà. Ara, quan les coses han anat maldades juga a fer política i es queixa de tot. Portaveus de l’ignorància, seguidors del populisme barat. Votarà a Podemos. Òbviament, no tots els perfils del votant de Podemos són així, però aquest perfil apareixerà del no-res. I aquest, és anti independència. I perquè no pot votar a Felipe Gónzalez, que si no...

Quart. Perquè Espanya, de totes-totes, ha intentat rebaixar el souflé català. Ho ha intentat de forma lamentable i amb més o menys sort. Però ho ha provat i ho seguirà provant. Negant-se a donar-nos el vot. Dient que no som una nació. Mirant de mirar una altra banda quan l’independentisme s’ha mobilitzant. Rebaixant xifres. Maquillant números en les balances fiscals. Movent les clavegueres de l’estat a nivell policial. Apuntant amb el dit a Jordi Pujol. I més que segurament em deixo. No cal ser Sherlock Holmes per deduir que la tàctica del govern del PP és la tàctica del desgast, que duri el procés que els catalans ja se’n cansaran, i a més, quan hagi passat la crisi ja ni se’n recordaran que volien independitzar-se. En aquest context de desmoralització del moviment hi encaixo aquesta enquesta que per primera vegada en anys posa l’unionisme per davant de l’independentisme. No sé si creure’m qualsevol enquesta que apareix, però tractant-se d’una que arriba de l’Estat Espanyol, me la crec menys.

Cinquè. El discurs de la justícia social per a molts és molt important. També per l’independentisme. Davant aquesta crisi hi ha qui pensa que no és el moment de banderes i és el moment de posar-se a ajudar la gent. Totalment d’acord. Per això som independentistes. Independència per canviar-ho tot. Ens agradi o no, hi ha gent que veu el procés com una cortina de fum per tapar les misèries que està provocant la nostra classe política. Cal convèncer a aquesta gent que el procés català servirà, no només com a reivindicació nacional sinó també per girar la societat cap per avall. Mentre no es convenci a aquesta gent, l’independentisme no serà majoria.

Per tot això no em sorprèn aquest estudi del CEO. Després del 9-N el procés no ha fet més que començar. Ningú va dir que fos fàcil aconseguir la independència, tot i que amb un govern del PP a Madrid podria semblar-ho. Caldrà treballar i treballar, i com no, parlar i parlar. N’hi ha que tenen por, d’altres falta d’informació, i n’hi ha que simplement se’ls ha de saber fer encaixar. Tots ells hi son, i sense ells no hi ha independència. Caldrà fer feineta de formiga per quan arribi el dia de la veritat i treballar contra el populisme, l’ignorància i les clavegueres de l’Estat Espanyol. Mentrestant, ens arribaran enquestes que no han de fer-nos si no meditar, pensar i treballar per convèncer, i després, vèncer.

Terrorisme d'estat. Ells són l'eix del mal

Avui hem sabut de l’Operació Pandora. Aquest matí els Mossos d’Esquadra han registrat, per ordre de l’Audiència Nacional, diversos punts de Catalunya i Madrid. L’epicentre, però, ha estat la Kasa de la Muntanya, al barri de Gràcia de Barcelona. Tots els mitjans se’n feien ressò aquest matí. Parlaven de “terrorisme anarquista”.

Sí, a Catalunya estem condicionats pel terrorisme de caire anarquista, i no ho sabem. On són els atemptats? I les bombes? Els bancs destrossats? Els encaputxats? I el finançament il·legal d’aquests grups? Moltes preguntes que a molts ens han vingut al cap quan hem sabut de la notícia. Aviam si trobem respostes.

De moment, el resultat són 14 escorcolls amb 11 detinguts amb uns quants ordinadors, llibretes i telèfons mòbils confiscats. Tot plegat, en una operació, la Pandora, dirigida pel jutge Javier Gómez Bermúdez, el de l’11-M. Veurem com acaba, perquè l’Audiència Nacional fa el que vol, actua amb total impunitat, però no seria la primera vegada que el sistema judicial espanyol s’equivoca. El que passa és que llavors el ressò mediàtic no és tan voluminós.

Aquí és on entren els mitjans de comunicació. Totalment venuts al poder, subvencionats. Barnils n’anomena “periodisme d’estat”. No li falta raó. Però on hem de posar el punt de mira, com si d’un franctirador es tractés, és en aquest estat, l’Estat Espanyol. Aquest sí que fa terrorisme. Terrorisme d’estat.

Controla la població aprovant lleis per mantenir la població lligada de mans i peus, amb total impunitat, com s'acusa a la mateixa Hamàs. S’inventa informes falsos sobre ciutadans que no congreguen amb les seves idees, com faria la mateixa Hesbol·là. Tortura presos, com ho faria l’ISIS actualment a diversos països àrabs. No deixa que la seva població decideixi per si mateixa, o sigui, prohibeix el vot, com ho faria el grup terrorista somalí, Al-Xabab. Condiciona el dia a dia de la política com ho faria la mateixa IRA o el UVF, a Irlanda del Nord.

De tot això, se’n diu “terrorisme”. La diferència és que el govern de Rajoy (i molts altres) fa tot això amb americana i corbata. Sense passamuntanyes. Ho fa tot poc a poc, subtilment, amb el recolzament d’allò que n’anomenem “els mercats”. Grans companyies que truquen i controlen la vida de milers i milions de persones sense ni tant sols agafar un AK-47. El maquillatge de tenir eleccions cada 4 anys, institucions, i hipoteques, ens amaga la realitat. Ens adorm. O és que algú n’hi pot dir democràcia de tot el que ens estan fent? No, la democràcia no era això. D’això, aquí i allà, en diem “terrorisme d’estat”. Ells són l’eix del mal. Vigileu.

El Pequeño Nicolás és de còmic

El Pequeño Nicolás. Parlem-ne. El dissabte passat va aparèixer per primera vegada en públic, i en directe, a Telecinco. I va triomfar. És el personatge del moment i, m’atreviria a dir, de l’any, a Espanya. Les proves, va donar al voltant d’un vint per cent de share a la cadena, i tot, segons ell, sense cobrar.

L’entrevista va durar dues hores i, minut darrera minut, Francisco Nicolás Gómez anava revelant, en petites dosis, capítols de la seva curta vida. Només té 20 anys. El jove, va saber conduir i portar la situació d’una manera escandalosa. Cert és que els periodistes que tenia al davant no varen ser molt incisius i no varen fer mai les preguntes que havien de fer, però el control de la situació de Nicolás va sorprendre a més d’un. És fred com el gel. I no comet errors.

Assegura que ha treballat per la Casa Reial, el CNI, vicepresidència del govern espanyol, etc. Fins a set institucions s’han afanyat a desmentir-lo. Jo me’l crec i poso la mà al foc pel Pequeño Nicolàs. Per què han tardat tan poc a fer-ho? Per què ho haurien de fer si fos un boig? Normalment, amb personatges així la ignorància per part de les altes institucions és la que impera. Nicolás sap coses perquè ha estat treballant amb aquesta gent. I pot demostrar-ho. De fet, ja alguns l’hem vist gravant-se un vídeo on va escortat per diversos cotxes de policia. Només un cotxe oficial aconsegueix això. Em crec que el Pequeño Nicolás ha treballat per les més altres instàncies de l’estat. Altra cosa és com i quan ha cobrat per fer-ho. I això, és el que les altes institucions d’Espanya no volen que se sàpiga.

Hauria l’estat de posar en mans d’un noi de 20 anys algun tema? La resposta és no. Però tractant-se d’aquest estat en decàdència, estic convençut que va ser així. Segons va afirmar dissabte davant de tothom, Soraya Sáenz de Santamaría li va encarregar treballar per arreglar el "problema" català. I pot ser. És obvi que ell sol no ho podia fer però estic convençut que va ser un de les desenes d’agents que el govern ha enviat a Catalunya darrerament. Nicolàs va demostrar tenir molta informació en la seva aparició televisiva. Va donar noms, molts. Els justos.

I aquí és on em vull parar. Nicolàs és fred com el gel. I està molt segur de si mateix, segurament perquè està molt ben assessorat, possiblement per alguns agents del CNI que volen escampar la merda que corre per les clavegueres de l’estat. Nicolás utilitza el llenguatge perfecte per no caure en la trampa. La paraula “alegal” en comptes de “il·legal”, per exemple, demostra que sap el que diu, i com ho diu. Tot, sent conscient que té un judici que està sota secret de sumari, i que no ha de dir segons què. Poso la mà al foc pel Pequeño Nicolás.

Me’l crec. Veig a aquest noi aconseguint favors a polítics. Cobrant sobres a Génova. Reben ordres de les més altes instàncies de l’Estat i passant informació. Me l’imagino agafant l’AVE o circulant amb un cotxe d’algun Ministeri. Enclenxinat, camisa i jersei per sobre les espatlles, i amb les seves nàutiques a una reunió. L’estampa típica. Algú de vosaltres no creu que un nen de 20 anys no pot fer això en l’Espanya que vivim? Poso la mà al foc pel Pequeño Nicolàs.

Ara el noi es troba sol. És el cuc que corre per aquesta poma podrida que es diu Espanya. Abandonat per haver dit, o fet, quelcom que no hauria, i l’aparell de l’Estat s’ha posat a treballar per fer-lo callar. Tots els diaris avui treuen informació sobre ell. Negativa. I tots el titllen de boig. Totes les institucions el desmenteixen. Però per què m’hauria jo de creure a un Ministeri de l’Interior que treu informes falsos de presidents de la Generalitat o alcaldes de Barcelona, abans que un nen de 20 anys? Poso la mà el foc pel Pequeño Nicolás.

El que m’agrada d’ell és que ha introduït la política al món de la premsa rosa. El que li faltava a Espanya. Tots els programes de dissabte a la nit més acostumats a parlar de la Pantoja que no del Congrés dels Diputats, es disputen una frase d’aquest noi. Si sabíem que aquest país era de pandereta, ara la figura del Pequeño Nicolás ens confirma que també ho són les seves institucions i els seus dirigents.

Nicolás és gomina, nàutiques i caspa. És Mortadelo i Filemón dirigits per Torrente amb els diners de tots. Pepe Gotera i Otilio. És festa, cocaïna i limusines, una imitació xinesa (o espanyola) de The Wolf of Wall Street. Nicolás representa tots aquests patosos que governen aquest país com ho era el Botones Sacarino. Forma part d’aquestes institucions cegues i encegades com Rompetechos. El Pequeño Nicolás és de còmic. El problema és que és real. I no fa gràcia. Preocupa, o més aviat fa pena. Per això ens agrada. 

Jo no vull això

És una imatge commovedora i que pertorba. Ella, Carmen Martínez Ayuso, plorant. Desesperada. Impotent. Als seus 85 anys és desnonada de casa seva, al barri de Vallecas, en la que ha viscut les últimes cinc dècades. Tot per avalar al seu fill que ara deu, a un particular, 77.000 euros. El nou “propietari” ha rebutjat un lloguer social per Carmen i avui ja ha dormit a casa de la novia del seu fill.

La fotografia s’ha escampat com la pólvora per les xarxes socials que s’han fet ressò de la violència amb la que va actuar la policia amb la gent de la PAH del famós barri obrer de Madrid. L’imatge de desesperació ha anat apareixent a Facebook, Twitter i diferents televisions i diaris. Tot això, per res. Avui la Carmen no dormirà a casa seva. I jo em pregunto si alguns avui podran dormir.

Jo no vull això. No vull un estat que actua contra les persones. Ni vull una policia que està al servei dels bancs i no de la gent. Ni vull uns bancs o uns particulars que no tenen escrúpols i no accepten un lloguer social per una dona de 86 anys. No vull un estat on no s’accepti una condonació d’una hipoteca. No vull que hagin de ser les plataformes ciutadanes les que hagin de defensar les persones indefenses. No vull un estat on hi hagi gent que vegi la fotografia de la Carmen i pensi: "Normal, si no paga, aquest és el preu!". Jo no vull això.

Jo no vull això. Un estat on els beneficis se’ls quedin les empreses i els bancs i les despeses les acabem pagant tots. I a sobre, aquests bancs rescatats es dediquin a fer fora la gent de casa seva. No vull un estat on la gent s’hagi arribat a suïcidar perquè els fan fora de casa seva. No vull un estat on els bancs escanyin la gent i, a part de fer-los fora de les seves parets i de la seva intimitat, obliguin al ciutadà a seguir pagant. No vull un estat on els partits polítics votin en contra d’acabar amb aquests actes, i aquesta supèrbia. Jo no vull això.

Per això, i per moltes altres coses més, vull la independència. Independència per canviar-ho tot. I quan dic tot, és tot. Jo no vull això.

@palamospower

Visc en un bucle. Acabem amb això

Decideixo passar aquest 12 d'Octubre desconnectat del món. Tot el dia fora. Sense internet, sense Twitter ni Facebook, i sense veure cap telenotícies ni cap portal web. Només amb aquest nom: "dia de l'Hispanitat", ja em vénen totes les picors al cos. I podria ser pitjor, perquè abans en deien "El día de la raza". El concepte "Hispanitat" m'espanta, m'atabala, desconec si hi estic inclòs. No sé què és això però fa anys que ho sento. L'any passat també. I penso que res ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Cap al vespre és quan m'incorporo a la xarxa i al món per a veure com ha anat el dia i veig que ha anat com en els últims anys, amb una manifestació per part dels que volen una Espanya unida i, per tant, una Catalunya dins l'Estat Espanyol. O sigui, els catalans que neguen el dret a decidir. El passat 12 d'Octubre els unionistes també van quedar a la Plaça Catalunya i els feixistes a Montjuïc. Escolto els mateixos discursos, veig a la mateixa gent (o potser menys), observo les mateixes banderes, llegeixo les mateixes declaracions, tinc les mateixes reaccions. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Amb prou feines s'emplena la plaça. Es veu menys gent que l'any passat però els unionistes diuen que ha estat tot un èxit, que hi ha hagut més gent que mai. Que la "minoria silenciosa" s'ha manifestat. Jo diria que s'han quedat a casa, al voltant de 6 milions de persones, o més. Veig els feixistes de sempre, aixecant el braç, amenaçant, organitzant-se, atemorint amb total impunitat mentre per una estel·lada en una pista de bàsquet et poden apallissar i multar. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Sánchez Camacho i Albert Rivera com a caps de cartell. Polítics mainstream que senyalen Mas i Junqueras com a "culpables" de la deriva sobiranista de Catalunya. Parlen de la corrupció de Pujol i de Millet. Parlen d'igualtat i de no separar, criden consignes per una Catalunya dins d'Espanya i ho fan en castellà. Catalunya estima Espanya. Espanya estima Catalunya, diuen ells. Cap dels seus partits, però, sembla demostrar aquest afecte. Si estimes Catalunya no et vols carregar el seu idioma, el seu sistema educatiu, les seves competències, la seva cultura. Cap del dos sembla recordar que als seus partits també hi ha hagut corrupció. Cap dels dos sembla recordar que això no és una dèria d'Artur Mas. Segueixen sense entendre res o fent veure que no han entès res. Segueixen fent el seu paper. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

La portada de La Vanguardia porta polèmica. Sembla que la foto que han utilitzat per il·lustrar la manifestació del 12-O és de l'any passat. Potser es pensen que ens mamem el dit. Que som tontets i que ens ho tragarem. 
Rectifiquen, error humà, diuen. Però no, l'error és editorial, la seva línia encara va amb allò de la tercera via, esperant una resposta de Madrid. Són així des de que va arribar Màrius Carol i Albert Gimeno a la direcció. Dic mentida, La Vanguardia ha estat així des de sempre. Esperant alguna cosa de Madrid. Porten més de cent anys esperant. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Aquest any la polèmica l'ha posat el diputat del PP José Antonio Coto, afirmant que Tomàs Molina havia dit que el 12-O a la tarda plouria i al final no ho va fer. Segons el polític popular, això va perjudicar la concentració ja que molta gent va decidir quedar-se a casa, fet que justificaria que hi hagués menys gent que l'any passat (recordem que la seva superior, Sánchez Camacho, havia dit que eren més que mai). Culpa Tomàs Molina i TV3 de la poca asistència, com si la catalana fos la seva televisió de referència. Normalment el Partit Popular portava la política a unes quotes baixíssimes, ara les porta cap al cel. El nivell de segons quins partits i segons quins polítics és de vergonya. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Escolto la gent del carrer. La gent que va a manifestar-se; alguns ho fan per Espanya, uns fins i tot, per Catalunya. D'altres (tristament) en contra d'aquesta. Uns quants no són ni d'aquí, han vingut d'arreu de l'Estat Espanyol a emplenar la plaça. Ni així, pobrets. Han punxat. Alguns entrevistats són de vergonyeta, penso amb tots els respectes. Els seus arguments són pobres, dèbils, molt debatibles i molt rebatibles; tant que al segon ja podries contestar el que contestes sempre, perquè ja estàs més que entrenat. Com Artur Mas davant Ana Pastor. Fàcil. Sento que els seus arguments, si se'n pot dir així, són els mateixos de sempre, els mateixos de l'any passat. Estan decidits i nosaltres també. No canviarem la nostra opinió i ells tampoc i estem en el mateix punt que el passat 12-O. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 


L'única manera que veig de sortir-ne és votant. 

Acabem amb això.

La Justícia injusta

En un país on Camps és absolt s’atreveixen amb Garzón. Aquesta setmana hem vist com el jutge de l’Audiència Nacional era inhabilitat durant 11 anys pel Tribunal Suprem. I és només el veredicte del primer judici. N’hi queden dos més. Aquests dies el jutge més famós d’Espanya està tastant el seu propi verí, el de la Justícia polititzada, polaritzada i enverinada. La Justícia injusta.

Deia Santiago Vidal, membre del col•lectiu Jutges per la Democràcia a El Món a Rac1, que Garzón és culpable, ja que no es poden ordenar escoltes telefòniques entre advocat i acusat. Però la sanció normal hagués estat de dos anys. Garzón no és normal. És un jutge reconegut arreu del món per la seva tasca. I a més, (i això és el més important) és recolzat pel poble en un moment en que la justícia de l’Estat està més desprestigiada que mai. I això,  els mateixos jutges no li perdonen. La fama, el reconeixement, el prestigi i la professionalitat. El fer un pas endavant en casos en que ningú fa res, ho va fer amb Pinochet, amb el PP i el cas Gürtel, i amb el Franquisme. Però Partit Popular i Franquisme són dos conceptes intocables a Espanya. Si és que no són la mateixa cosa...

És cert que el seu ego l’ha portat a fracassar i equivocar-se uns quants cops, ni tampoc podríem dir que és un amic de Catalunya i Euskadi, però Garzón ha fet la seva feina. I no conec ningú que no s’hagi equivocat mai fent la seva feina; el problema és que quan un jutge s’equivoca alguns ho poden pagar car. Com quan un porter de futbol s’equivoca, és gol, i ho paguen tots. Per cert, Garzón jugava de porter. Ara ell està pagant car un error imperdonable que molts estaven esperant, però al cap i a la fi, el seu error.

El problema de tot aquest cas és, com sempre, la Justícia i l’Estat Espanyol, i el desprestigi de tots dos. Institucions com l’Audiència Nacional haurien de deixar d’existir, han quedat obsoletes i es demostra, un cop i un altre, que cada membre va per lliure. Per no parlar de la politització que ha fet de la Justícia l’Estat Espanyol. Permeten que organismes com el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional portin per bandera les sigles dels dos principals partits d’Espanya. Vergonyós. És la fi del pilar bàsic d’occident, d’allò que a l’escola ens ensenyaven de la separació entre poder legislatiu, executiu i judicial. Un clàssic. 
 
El cas que més demostra això és que Garzón ha provat de remoure el franquisme, intentar donar una sepultura digne als morts pel règim que va manar a Espanya durant 40 anys i buscar culpables, que encara en queden. I s’ha trobat amb l’oposició de molta gent. Silenciosament encara hi ha restes del franquisme sota les catifes, als passadissos, darrera les portes de Palau. Encara mana el Caudillo des del Valle de los Caidos. 

Deia Gervasio Sánchez, fotoperiodista, que arreu del món s’estan desenterrant cossos, víctimes de guerres civils. Desapareguts. Ho fan a Xile, Nicaragua, Argentina, Bòsnia o Kosovo. Espanya, 40 anys d’aquell pacte de silenci que anomenem Transició, al costat de les carreteres del nostre país encara està plena de cadàvers. Oblidem que els crims de guerra no prescriuen. Sinó ho fa Garzón ho farà algú altre des de casa o des de fora, però llavors ja serà massa tard i Espanya ja estarà enterrada. S’haurà enterrat a si mateixa. Spain is different. 


P.D.: Els torturats a l'Operació Garzón, es manifesten a favor del jutge. Que n'aprenguin!