Sidonie. Els reis del Palau

Hi ha vegades que els recintes més petits són els més grans. Per la seva simbologia. Per la seva màgia. És aquí quan un grup demostra la seva talla. Sidonie ahir a la nit es va créixer i va fer d’un espai enorme, com és el Palau de la Música, un espai minúscul. El va convertir en el menjador de casa seva.

Es tractava de presentar el disc El Fluido García, l’últim disc de la banda de Marc Ros. Un àlbum que mai va ser parit per ser interpretat al Palau, però quan Sidonie es posa la màscara ho transforma tot al seu pas. El Fluído és un disc que destil•la ràbia i guitarres trencades. I així va ser durant bona part del concert. No hi havia espai per Wagner o Clavé. Aquesta era una nit per fluir, i Sidonie es va anar introduint a les ments de totes i cada una de les persones que havia entrat al Palau. Alma de Goma va ser la primera demostració. Amb taxis fets de paper i morses a la Torre Eiffel, els tres barcelonins emplenaven de psicodèl•lia un lloc tan sagrat com l’antiga casa de Fèlix Millet, que va udolar, i fort, amb El Aullido.

Però com els déus hindús, els catalans tenen, han tingut, i tindran, diverses cares. I al Palau hi va haver espai per totes elles. Sidonie és dels pocs grups que han sabut evolucionar i cada disc és un món en si mateix.  Hi va haver lloc per la part més melosa, la més seductora. La barreja entre sobèrbia i romanticisme va arribar amb Fascinado, que va fascinar a tothom. Un cop el públic estava a la butxaca, Marc Ros s’hi va acostar per cantar El Giraluna. El concert començava a ser per emmarcar (acabaréis en un jarrón). Sylvia i el Costa Azul no podien faltar. Tampoc Los Olvidados, un tema que juntament amb El Baile del Viernes, va fer palès que el públic més fidel a Sidonie no ha oblidat el Costa Azul.Com tampoc oblidarà la versió acústica i enmig el públic de All I have to do is Dream dels Everly Brothes. Sensacional la cançó. Sensacional ells. Sensacional la versió.

El viatge al passat no podia deixar el seu habitual homenatge a George Harrison, amb Jesús Senra sitar en mà i les ja clàssiques màscares que transformen a tres nois tímids en els reis de l’escenari. D’aquesta barreja en surten explosions de sons i energia que van desembocar més tard en temes tan vells i bells com On the Sofa o Falling Down. Aquestes altures de concert, el recinte s’havia inundat de llums i colors i l’energia dels Sidonie dels noranta. El Palau anava molt calent. Al Palau li sobraven els jerseis. Feia calor. I El Incendio va acabar de cremar els pocs culs que encara estaven asseguts. El Palau era un incendi sense control.

Des que va tenir data, els Sidonie mai van amagar que aquest concert al Palau era un gran repte. Tenien por. Era un examen. Ahir, Marc Ros, Axel Pi i Jesús Senra es van fer grans en un espai petit però enorme, com és el Palau de la Música Catalana. Per ells segur que no va ser Un dia más en la vida. Van ser propers, naturals, divertits, elèctrics i romàntics. Van ser ells mateixos. Van ser Sidonie. Van tenir màgia i van saber fer moure la gent. La van saber fer fluir...potser ajudats per aquest Fluido García. Els Sidonie ahir feien la selectivitat i la van aprovar. Van ser els reis del Palau. Ho van fer traient el seu millor repertori, tot i que alguns professors més exigents vam trobar a faltar un final amb Por Ti i En Mi Garganta, però aquestes són cançons que no es canten al Palau sinó que són fetes per cantar, o perquè te la cantin, a cau d’orella...