Els altres Estats Units

Llegir Chuck Palahniuk és com mirar una pel•lícula de Tarantino. Pot passar de tot. Des de començar pel final, a un serial de morts, passant per grups que viuen al marge del món donant-se cops de puny en un garatge. Per no parlar del tipus de personatge que protagonitzen les seves obres: bojos, homes que pertanyen a sectes, actrius porno o corredors d’assegurances. Palahniuk retrata com ningú la societat dels Estats Units, la societat que no ens arriba a través de Hollywood. La que no ens arriba, de fet, si no fos per ell o gent com ell. L'última obra que ens ha arribat aquí, Pigmeo, reuneix totes les característiques dels seus llibres. Personatge singular, en un context de societat americana fregant la bogeria, amb contextos que freguen situacions esperpèntiques.

Pigmeo és un noi que arriba a una família americana gràcies a un intercanvi. Darrera d’aquest innocent acte d’acollida, el protagonista pretén aprofitar per atemptar als Estats Units, juntament amb els seus companys que també resideixen durant un temps en famílies americanes. No sabem d’on venen. No sabem de quin país són, de fet, el país de procedència no es diu mai, és imaginari, però podem intuir que s'ha inspirat en Corea del Nord o Xina. Per tant, tot el que veu, sent i experimenta Pigmeo és nou. Ho analitza des del prisma d’un habitant oriental, d’un noi que ha estat apartat dels seus pares de petit només per complir amb la missió d’acabar amb l’enemic imperialista. No assisteix a un ball de final de curs sinó a un “ritual d’aparellament dels estudiants que se celebra al recinte esportiu a les fosques de les instal•lacions educatives”. No veu a Jesucrist sinó a una “estàtua de guix del fals individu masculí mort per falses tortures sobre dos pals creuats, amb sang falsa de pintura vermella a les mans i als peus”. Aquests serien dos exemples de com Pigmeo veu el món.

El transmet a través d’informes que envia als seus superiors. Cada episodi és un informe que ve acompanyat d’informació “vital” per l’operació. Gràcies a ells, Chuck Palahniuk descriu i critica a una societat americana simple, corrupta, falsa i hipòcrita. Ataca el consumisme i el sexe com dos elements que s’han convertit en bàsics per la societat americana. Com també la por al desconegut. Pigmeo és estranger i per tant, rep el rebuig inicial de bona part dels seus companys de classe. D'aquí la gràcia del títol, és oriental però allà tothom li diu Pigmeo, una tribu africana. Conforma avança l'obra però, aquesta por es tornarà en admiració de la nit al dia gràcies a fer certs actes que augmentaran la seva popularitat. La societat americana és molt simple i curta, diu amb 267 pàgines, Chuck Palahniuk.

Hi ha molts autors que escriuen i critiquen als Estats Units i la seva societat, però saps que llegeixes Palahniuk per diverses coses. I Pigmeo, com no, les té. Les obsessions del protagonista en seria una. Es passa el dia parlant amb si mateix i recitant elements químics, fet que recorda a El Club de la Lluita i que no deixa de sorprendre els coneixements de la matèria i l’obsessió que té el seu autor per la química. L’altre segell Palahniuk són les frases de personatges històrics que van apareixent a cada capítol. “El futur pertany a qui el prepara el dia d’avui” de Malcom X o “La insurrecció és un art, i com totes les arts, té les seves regles”. Hitler, Mussolini, el Che, Stalin. Tots són personatges que han volgut trencar amb el sistema establert d’una forma o una altra. Tots tenen la seva frase i aquesta frase defineix el capítol i les maneres de fer del protagonista. Passa a Pigmeo però ho podríem haver llegit perfectament a El Club de la Lluita. 

Agressiu, inquietant, colpidor i conscienciador, Palahniuk aconsegueix amb Pigmeo una lectura ràpida, àgil; barrejant crítica amb bones dosis d’humor. Ho fa gràcies a episodis relativament curts del dia a dia de Pigmeo, però també recuperant el seu passat per conèixer millor el personatge. Palahniuk és directe i crític amb la societat americana i ens recorda que no sempre tenim la raó i que el món no sempre es veu igual. Cal canviar el prisma, cal veure’l des d’uns altres ulls. Cal pensar i meditar què fem. En dies i temps com els que estem passant, el nostre món tremola i sembla que té les bases esquerdades, Palahniuk ens fa pensar que potser no hem fet les coses bé. Que hi ha altres maneres de fer i potser són millors. Ens recorda que potser no tinguem la raó en tot. És més, potser no la tenim en res...