Una imatge i mil paraules

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Aquesta setmana hem conegut el que és el guanyador del premi més prestigiós del món en qüestions de fotoperiodisme, el World Press Photo. La fotografia guanyadora ha estat obra d’un fotògraf català que vivia a Santa Coloma de Gramanet: Samuel Aranda. 

El World Press Photo és el certamen que recull les millor imatges del moment. Aquelles que descriuen la realitat del nostre món, una realitat sovint dura. O molt dura. A Barcelona fa anys que podem visitar el recull de fotografies guanyadores, abans es podia fer gratuïtament, ara però és pagant. Poc importa, si m’asseguren que els meus diners aniran a aquesta gent que amb una càmera a la mà ens mostren el món tal com és. Potser ensenyen fets esportius, festes populars d’un racó del planeta, la vida quotidiana d’un petit poble, però també ensenyen la crua realitat. Les guerres, les destrosses, els bonics paisatges que tenim arreu del planeta. Les desgràcies naturals i també les desgràcies humanes. Les morts. Els plors. Els crits de la gent. El món que a alguns d’aquí ens queda tan lluny però que en realitat tenim tant a prop.

La fotografia de Samuel Aranda és una d’aquestes. A la foto, publicada al New York Times, hi veiem una dona amb un home en braços. Els dos formen part d’una X que es menja tota la pantalla i ens obliga a mirar en el punt on les dues cares es toquen. La imatge per si sola, ho diu tot, però a la vegada deixa moltes preguntes a l’aire. De la dona, no sabem gaire res. No sabem si és la seva mare. Potser és la seva esposa. Potser és la seva germana. Potser no és ni familiar. Ella sosté en braços el cos d’un jove. No sabem si és mort o viu. No sabem si ella plora, ni si crida, ni què fa. No veiem el rostre de la dona, coberta pel burka, però intuïm la pena que sent sense que podem veure la seva cara. Sense que podem veure les seves llàgrimes. Ni en un moment tant emocional, i emocionant, com aquest es treu aquesta capa que la separa del món. Aquest burka negre. Forma part d’ella. De fet, tot i la presència del fotògraf, els dos també estan envoltats d’una altra capa que els separa de tot. La situació és massa dramàtica com per estar pendent de l’exterior. D’allò que els envolta. Estan ella i ell dins la seva bombolla, dins el seu món. El seu món trist i amarg. Poc importen les fotografies quan s’està morint una persona als teus braços. De res serveix estar pendent d’un fotògraf quan ets tu el que estàs a punt de morir.

La fotografia, sense dir res ens diu molt. Ens ho diu tot. Ens fa patir, no als nivells que ho està fent la dona, ni al nivell que ho fa el noi. Però casi. Aquesta fotografia ho transmet tot sense dir res. Sense que veiem cap cara. Ni els ulls de ningú.

Molts han volgut comparar aquesta fotografia, amb una estàtua de finals del segle XV, la famosa Pietat de Miquel Àngelo, que podem admirar a la Basílica de Sant Pere del Vaticà. A la primera capella de la dreta. L’obra, d’una qualitat excel·lent i d’una harmonia genial, reflecteix el moment en que la Verge Maria rep el cos del seu fill. El cadàver d’ell jau mort als braços de la mare amb un cos atropellat pels maltractaments. El seu cos sembla més gran que el de la seva mare. No hi ha res que inquieti més a algú que una mare veient morir el seu fill. D’aquí la comparació de la foto de Samuel Aranda amb la Pietat de Miquel Àngelo. Una fotografia comparada amb una estàtua. Potser una obra mestre comparada amb una altra obra mestre.

Un cop hem vist i viscut la fotografia de Samuel Aranda cal saber-ne més. El mateix fotògraf va aclarir que el noi té un tret a la cama i que estava intoxicat per fums lacrimògens. No veiem on és perquè les dues persones són les protagonistes. No fa falta res més. Però l’autor ens informa que estan en una mesquita del Yemen. Una mesquita que s’utilitza com a hospital. D’aquí els guants de làtex que porta ella. No sabem què significa l’enigmàtica escriptura que porta el noi al braç esquerra. Potser és un tatuatge.

Impossible entendre aquesta fotografia si no entenem el context. Cal marxar fins al Yemen, un país de la península aràbiga, on com Egipte, Tunísia o Líbia el poble s’ha rebel·lat contra el Saleh, la figura que ostentava tot el poder al país. Ell s’ha exiliat però segueix mantenint el seu poder dins el Yemen. El poble però segueix la seva lluita. S’ha rebel·lat contra Saleh. S’ha rebel·lat contra la injustícia. Contra el caciquisme. Contra el poder establert. Contra els abusos. En definitiva, s’ha rebel·lat contra tot. I no tenen res a perdre.

El noi que està en braços d’aquesta dona és un d’aquests joves que lluita pel seu futur i el de molts. S’hi juga la vida, i com ell, milers de persones. I gent com en Samuel Aranda que se la juga perquè tot el món vegi el que està passant en aquell país. Uns amb pedres a les mans. Amb pals o metralletes. Altres amb una simple càmera de fotografiar i els seus ulls. També se la juguen. Tot per donar veu als que no en tenen. Tot per fer fotografies com la que ha guanyat el World Press Photo, la nova Pietat del Segle XXI. Pel seu autor, si serveix perquè tothom posa li vista al Yemen ja haurà servit. I sí, ha servit. Per veure que tenim un món que té ganes de revoltar-se, i per veure que a Catalunya hi tenim un fotògraf amb un talent impressionant.

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Samuel Aranda ha posat la imatge. Jo les mil paraules. Compteu-les.