Diuen que una
imatge val més que mil paraules. Aquesta setmana hem conegut el que és el
guanyador del premi més prestigiós del món en qüestions de fotoperiodisme, el
World Press Photo. La fotografia guanyadora ha estat obra d’un fotògraf català
que vivia a Santa Coloma de Gramanet: Samuel Aranda.
El World Press
Photo és el certamen que recull les millor imatges del moment. Aquelles que
descriuen la realitat del nostre món, una realitat sovint dura. O molt dura. A
Barcelona fa anys que podem visitar el recull de fotografies guanyadores, abans
es podia fer gratuïtament, ara però és pagant. Poc importa, si m’asseguren que
els meus diners aniran a aquesta gent que amb una càmera a la mà ens mostren el
món tal com és. Potser ensenyen fets esportius, festes populars d’un racó del
planeta, la vida quotidiana d’un petit poble, però també ensenyen la crua
realitat. Les guerres, les destrosses, els bonics paisatges que tenim arreu del
planeta. Les desgràcies naturals i també les desgràcies humanes. Les morts. Els
plors. Els crits de la gent. El món que a alguns d’aquí ens queda tan lluny
però que en realitat tenim tant a prop.
La fotografia de
Samuel Aranda és una d’aquestes. A la foto, publicada al New York Times, hi
veiem una dona amb un home en braços. Els dos formen part d’una X que es menja
tota la pantalla i ens obliga a mirar en el punt on les dues cares es toquen.
La imatge per si sola, ho diu tot, però a la vegada deixa moltes preguntes a
l’aire. De la dona, no sabem gaire res. No sabem si és la seva mare. Potser és
la seva esposa. Potser és la seva germana. Potser no és ni familiar. Ella sosté
en braços el cos d’un jove. No sabem si és mort o viu. No sabem si ella plora,
ni si crida, ni què fa. No veiem el rostre de la dona, coberta pel burka, però
intuïm la pena que sent sense que podem veure la seva cara. Sense que podem
veure les seves llàgrimes. Ni en un moment tant emocional, i emocionant, com
aquest es treu aquesta capa que la separa del món. Aquest burka negre. Forma
part d’ella. De fet, tot i la presència del fotògraf, els dos també estan
envoltats d’una altra capa que els separa de tot. La situació és massa
dramàtica com per estar pendent de l’exterior. D’allò que els envolta. Estan
ella i ell dins la seva bombolla, dins el seu món. El seu món trist i amarg.
Poc importen les fotografies quan s’està morint una persona als teus braços. De
res serveix estar pendent d’un fotògraf quan ets tu el que estàs a punt de
morir.
La fotografia,
sense dir res ens diu molt. Ens ho diu tot. Ens fa patir, no als nivells que ho
està fent la dona, ni al nivell que ho fa el noi. Però casi. Aquesta fotografia
ho transmet tot sense dir res. Sense que veiem cap cara. Ni els ulls de ningú.
Molts han volgut
comparar aquesta fotografia, amb una estàtua de finals del segle XV, la famosa
Pietat de Miquel Àngelo, que podem admirar a la Basílica de Sant Pere del Vaticà.
A la primera capella de la dreta. L’obra, d’una qualitat excel·lent i d’una harmonia
genial, reflecteix el moment en que la Verge Maria rep el cos del seu fill. El
cadàver d’ell jau mort als braços de la mare amb un cos atropellat pels
maltractaments. El seu cos sembla més gran que el de la seva mare. No hi ha res
que inquieti més a algú que una mare veient morir el seu fill. D’aquí la
comparació de la foto de Samuel Aranda amb la Pietat de Miquel Àngelo. Una
fotografia comparada amb una estàtua. Potser una obra mestre comparada amb una
altra obra mestre.
Un cop hem vist i
viscut la fotografia de Samuel Aranda cal saber-ne més. El mateix fotògraf va
aclarir que el noi té un tret a la cama i que estava intoxicat per fums
lacrimògens. No veiem on és perquè les dues persones són les protagonistes. No
fa falta res més. Però l’autor ens informa que estan en una mesquita del Yemen.
Una mesquita que s’utilitza com a hospital. D’aquí els guants de làtex que
porta ella. No sabem què significa l’enigmàtica escriptura que porta el noi al
braç esquerra. Potser és un tatuatge.
Impossible
entendre aquesta fotografia si no entenem el context. Cal marxar fins al Yemen,
un país de la península aràbiga, on com Egipte, Tunísia o Líbia el poble s’ha
rebel·lat contra el Saleh, la figura que ostentava tot el poder al país. Ell
s’ha exiliat però segueix mantenint el seu poder dins el Yemen. El poble però
segueix la seva lluita. S’ha rebel·lat contra Saleh. S’ha rebel·lat contra la
injustícia. Contra el caciquisme. Contra el poder establert. Contra els abusos.
En definitiva, s’ha rebel·lat contra tot. I no tenen res a perdre.
El noi que està en
braços d’aquesta dona és un d’aquests joves que lluita pel seu futur i el de
molts. S’hi juga la vida, i com ell, milers de persones. I gent com en Samuel
Aranda que se la juga perquè tot el món vegi el que està passant en aquell
país. Uns amb pedres a les mans. Amb pals o metralletes. Altres amb una simple
càmera de fotografiar i els seus ulls. També se la juguen. Tot per donar veu
als que no en tenen. Tot per fer fotografies com la que ha guanyat el World
Press Photo, la nova Pietat del Segle XXI. Pel seu autor, si serveix perquè
tothom posa li vista al Yemen ja haurà servit. I sí, ha servit. Per veure que
tenim un món que té ganes de revoltar-se, i per veure que a Catalunya hi tenim
un fotògraf amb un talent impressionant.
Diuen que una imatge val més que mil paraules. Samuel Aranda ha posat la imatge. Jo les mil paraules. Compteu-les.
Diuen que una imatge val més que mil paraules. Samuel Aranda ha posat la imatge. Jo les mil paraules. Compteu-les.
