La final més esperada

En Ross és (curiosament) ros, mentre que en Dougie és moreno. Els dos són cambrers. I treballen al mateix hotel. Són d’Edinburgh. Gairebé es podria dir que són la mateixa persona, el mateix perfil però una cosa els diferencia. El primer és de l’Hibernian i el segon del Hearts. 

Avui els dos equips d’Edinburgh es tornen a veure les cares a una final de copa després de 116 anys. Pel temps que fa que no es dona, és la final més esperada al país. La capital d’Escòcia, poca donada al futbol i sempre a l’ombra de Glasgow en aquest aspecte, es dona avui un homenatge precisament a Hampden Park, tot i que alguns havien plantejat una final a Murrayfield per tal d’evitar un desplaçament. Però a Murrayfield només s’hi juga a rugby. Aquests dies, la ciutat ha estat plena de banderes i bufandes dels dos equips, o sigui, que es pot dir que per fi, s'ha viscut ambient de futbol als carrers cèntrics de la ciutat.

Tant en Ross com en Dougie avui estaran a Glasgow. I s’han agafat dos dies de festa pel que pugui ser. De fet, no parlen de res més i porten tota la setmana nerviosos pensant en la final i sobretot, en quin temps farà dissabte. 

Els dos es porten prou bé, la rivalitat entre Hibernian i Hearts és prou sana. Molt lluny de l’odi entre Celtic i Rangers mogut per les diferencies religioses i polititzat els últims anys. Hibs i Hearts conviuen. Se suporten. Al cap i a la fi, els dos són víctimes de la superioritat de la ciutat de Glasgow pel que fa al futbol. Els dos, es pot dir, que són perdedors de mena. 

Quan vaig arribar a Edinburgh vaig decidir fer-me de l’Hibernian. Havia sentit a parlar dels dos, però l’arrel irlandesa dels Hibs va fer decantar la balança. De fet, es va crear l’Hibernian primer, i va ser l’inspiració perquè anys més tard es fundés el Celtic de Glasgow. El fill s’ha menjat al pare. 

L’estadi de l’Hibernian, Easter Road, em queda molt més lluny de casa que el del Hearts, Tynecastle Stadium, que el tinc a un quart d’hora caminant. Però els Hibs tenen màgia. És un club de barri, de Leith, un barri de pescadors. Amb això està tot dit. El barri d’on són els personatges de Tranispotting. De fet, Irvine Welsh és de l’Hibernian, no se n’amaga i sol en parlar-ne als seus llibres, i per suposat ho fa a la seva “opera prima”.  

En Dougie i en Ross. En Ross i en Dougie, avui els dos estaran a Glasgow bebent, cantant, cridant i assaborint el que per ells ja és una victoria, arribar a Hampden Park, a una final, amb el seu equip de sempre. El seu equip d’Edinburgh. Aquell equip que no guanya mai, allunyat del glamour, les copes i les cerimònies (els que sou d'un equip petit ja els enteneu). Hearts i Hibernian ja han guanyat sense jugar, com també en Ross i en Dougie. Avui pensaré en ells i, secretament, desitjaré que guanyin els Hibs. I si ho fan,  aniré a escopir el Cor de Midlothian. Com mana la tradició.