La lluita de la setmana

M’ha agradat: Que les xifres de morts van baixant...

No m’ha agradat: ...les imatges d’alguns bars en zones de fase 1.

M’ha agradat: "Cadena de Favors” una iniciativa que en principi, ha d’ajudar els comerciants del poble...

No m’ha agradat: ...precisament l’actitud dels comerciants del poble. Ara desperten i veuen que s’han de posar les piles amb les ventes per internet. En breu despertaran amb la reforma horària...

M’ha agradat: “El último caso del Doctor Wilson” llibre barreja entre psicologia i crim...

No m’ha agradat: ...que em tornin els llibres arrugats o fets malbé. No us passa?

M’ha agradat: Poder començar a sortir els matins i a les tardes...

No m’ha agradat: ...alguns llums i persianes obertes en alguns edificis només els caps de setmana.

M’ha agradat: La tercera temporada de Fauda...

No m’ha agradat: ...haver deixat de banda Netflix per una temporadeta. Tornarem al vici segur.

M’ha agradat: Que el govern espanyol faci cas al govern català en tot el que s’ha de fer...

No m’ha agradat: ...que li faci cas amb dues setmanes de retard.

M’ha agradat: Els memes que han aparegut amb Díaz Ayuso...

No m’ha agradat: ...Díaz Ayuso en sí. Una broma de política i més, en els temps que corren.

M’ha agradat: Tornar a escriure contes altre cop...

No m’ha agradat: ...que sigui per avorriment o bogeria.

M’ha agradat: Que torni el futbol a Alemanya...

No m’ha agradat: ...les presses perquè torni a Espanya. Cal tal com està el panorama?

M’ha agradat: les diferents opcions que hi ha per fer visites culturals virtuals...

No m’ha agradat: ...que em temo que només podrem fer això durant molt de temps.

M’ha agradat: L’àvia de 113 anys que ha superat el virus...

No m’ha agradat: ...que Ortega Smith hagi superat el virus. Ara però el virus torna a la càrrega...

M’ha agradat: La cançó “Los Abrazos Prohibidos” de Vetusta Morla i diferents cantants...

No m’ha agradat: ...el No concert d’Ada Colau i els seus amics. De vergonyeta.

M’ha agradat: Long Li Xue (separat cullons), m'està salvant el confinament...

No m’ha agradat: ...veure que estic molt fora de la vida dels adolescents d’avui en dia.

Fer les coses com els alemanys

Sí, m’agrada el futbol. Confesso que m’està costant no veure un partit i me’n moro de ganes de que torni a rodar la pilota. A porta tancada si fa falta. M’alegra saber que en un any en que sembla que haurem de renunciar a molts events esportius com l’Eurocopa, els Jocs Olímpics o el Tour, com a mínim, a Alemanya sembla que la Bundesliga ja escalfa motors. I ja se sap que els alemanys tiren del carro i després anem la resta. Serà difícil veure un partit escoltant el silenci d’un estadi. Però sí, me’n moro de ganes.

M'agrada el futbol, sí, i això no està renyit amb ser una mica crític, com pensen els que no els hi agrada. Que m'apasioni aquest esport, no vol dir que estigui a favor de que el futbol passi per davant d’altres coses, persones i col·lectius molt més importants. El futbol, és la cosa més important de les coses menys importants. I no, no se’ls hi ha de fer testos als jugadors abans que els centenars i centenars de sanitaris, grups de risc o treballadors essencials que hi ha a Espanya. Però no, segurament, els futbolistes passaran davant de tota aquesta gent ja que la Liga de Futbol Profesional, és a dir els clubs, pagaran aquests tests. Totalment lícit, una empresa privada paga els tests als seus “treballadors”. Ja fa temps que passa.

El més trist és que els futbolistes no diuen res. Son uns privilegiats i ho saben. Han “renunciat” als seus sous, o a part d’ells, per salvar la resta de treballadors dels seus clubs. Perfecte. Però, ningú aixecarà la veu per dir que no, no cal tanta pressa perquè torni el futbol si és a costa de fer uns test que s’haurien de fer a altres col·lectius? Només Fali, jugador del Cádiz ha dit que no vol jugar i que si fa falta no jugarà més. No ho veu clar fins que no es faci una vacuna. Es dir, ha aixecat la veu, no perquè és un escàndol que es facin test PCR als jugadors i a altres col·lectius no, sinó perquè tem per la seva salut i la dels seus familiars. “Algo és algo” que diria aquell. Com a mínim, s’atreveix a dir que alguna cosa s’està fent malament. Masses presses. Segurament, massa diners en joc.

Aquest 16 de Maig torna la Bundesliga a Alemanya. El plat fort será un Borussia Dormund – Schalke 04. Però als que ens agrada el futbol ens és igual, com si hem de mirar el Augsburg – Wolfsburg. N’estarem pendents i ens posarem de vint-i-un botó com si anéssim al Liceu. Està bé que torni el futbol, que torni l’esport, que torni l’entreteniment. A alguns ens alegra la vida, però si us plau, que es facin les coses ben fetes. Com deiem, Alemanya va al davant i nosaltres al darrera, però a molta distància, n'hauriem de ser conscients. Ho sabem tots, les coses s’han de fer com fan les fan els alemanys i no com les fan a Espanya. I no parlo només de futbol.

"The English Game": quan la lluita de classes va passar al terreny de joc

Cert, els porters no en paren ni una. Llavors, dir que The English Game (Joc de cavallers) és una sèrie sobre futbol seria agosarat, ja que normalment qui cuida de la porteria sol parar algun xut del davanter rival. Aquí no passa. Però de fet, el futbol sempre s’ha portat millor amb els documentals. És més amic de la realitat, que no pas amb la ficció. Molt millor “Sunderland ‘till I die”, on veiem les misèries de l’equip anglès; que “Evasió o Victoria” on Pelé, Bobby Moore i Ardiles derroten els nazis al terreny de joc. “Joc de cavallers” estaria entre un i l’altre. Ficció barrejada amb realitat. Realitat barrejada amb la ficció.

I és que la sèrie de Netflix gira al voltant de la vida d’un personatge real. Fergus Sutter, un escocès de Glasgow, que va revolucionar un futbol anglès de finals de s. XIX, que acabava de néixer com a esport organitzat. Sutter acabaria amb l’anarquisme que regnava a la gespa per introduir-hi les passades entre els companys d’equip i l’aprofitament dels espais. Però el que dèiem, això és el de menys.

El fil i el que dona ritme a la sèrie es la lluita de classes de sempre. De les distancies abismals entre pobres i rics, en un país on les diferències han estat, son i seran més marcades que enlloc més. La presencia de Sutter al nord d’Anglaterra serà l’excusa per trencar amb els clixés de “sempre” o sigui, que els pobres no poden jugar a futbol, un esport creat per i per a les classes altes del país. La resta ja és historia.  

El fet que Julian Fellowes sigui el director de la sèrie, fa que alguns etiquetin “Joc de cavallers” com la Downtown Abbey del futbol. Tot i això, aquí el director anglès no ha estat tan curós amb les qüestions històriques i es permet el “luxe” d’inventar-se el nom d’algun club, com el Blackburn Football Club, per reduir els dos equips que hi havia a la capital del Lancashire, el Rovers i l’Olympic. Però era més fàcil fer veure que n’hi havia un de sol. Llicencies que es permet que difícilment les podria fer a Downtown Abbey.

En definitiva, sis capítols que serveixen per entendre millor els orígens del futbol anglès i, per extensió, els d’aquest esport que ara mou milions d’espectadors i emplena milers d’estadis a tot el món. Sutter i el Nord d’Anglaterra contra l’establishment i els rics de Londres. Els bàrbars contra els cavallers. Res que no haguem vist mai. No serà l’obra definitiva sobre futbol a la gran pantalla, però segurament tampoc ho pretenia. En definitiva, “Joc de cavallers” no canviarà les nostres vides però les farà més agradables. Com el futbol.  

Per què l'hauria de mirar? Perquè és un reflexe de la societat anglesa del segle XIX, divida entre rics i pobres. A més, és una oportunitat per veure i imaginar com eren els orígens d'aquest esport que ara mou milions de persones. 

Quants capítols?: Un total de 6 capítols d'uns 45 minuts de durada. O sigui, una sèrie que no es fa llarga ni cansa. 

T'agradarà si...: Si t'agrada Downtown Abbey, The Crown o Peaky Blinders. O sigui, les sèries amb segell anglès. 

Recorda el seu nom: David Costa

Les xarxes socials m’avisen que David Costa penja les botes. I és una mala notícia. Sí, un amic que deixarà de jugar a futbol per dedicar-se a la seva feina i sobretot, a les seves dues filles, l’Alexandra i l’Ivette, el més important. I estic trist. Ho estic perquè deixa el futbol una de les persones que més estima i gaudeix amb el futbol. I a sobre ha estat un gran jugador.

Segurament no deixa el futbol sinó deixa de jugar, perquè el futbol no es deixa, el futbol no és només posar-se les botes, córrer i fer gols. És molt més que això. I en David el seguirà gaudint des de fora. Mirant un partit en aquest o aquell camp, parlant del Comunio, llegint diaris esportius amb un tallat al davant o entrenant. Un no pot deixar el futbol així com així. I ell menys.

En David ho deixa. Ho deixa i estic trist. Molt trist. La raó no és només que marxa dels camps de futbol un dels meus amics i un dels millor jugadors del meu poble, sinó que estic trist perquè no l’hauré vist jugar amb el Palamós. El meu equip.

Recordo quan era petit anar a veure futbol al Cervantes. Mirar desenes de partits ja sigui del Palamós o de la Salle. I veure en David. “Que bo que és el cabró” pensava. Més tard, acabaria jugant amb ell (i amb uns quants més) al pati del col·legi abans d’entrar a classe. I d’aquí l’amistat. El futbol ja ho té aquestes coses.

I mentre la majoria de nosaltres deixàvem el futbol o el futbol ens deixava a nosaltres, en Costa seguia creixent i creixent. I és clar, si deixo de somiar que sóc futbolista, almenys que els meus amics arribin ben a dalt en els meus somnis. I jo volia veure en David de blau i vermell, i sinó, de blau i groc. Jo volia veure’l jugar al Palamós. Marcant gols al pel degà amb la Penya Sport, i jo entre ells, animant-lo sense parar. Celebrant victòries i plorant derrotes. Tots junts. Amb els teus. Això és el que vol un quan el futbol i les qualitats l’abandonen i l’envien a la grada. No va passar.

En David va marxar a fora a fer la seva carrera futbolística. Va passar per diferents equips i la vida el portaria a Llagostera. De blau i vermell, curiosament. Camps de terra, poca gent, allunyat de qualsevol focus mediàtic i desplaçaments complicats. Futbol de veritat. Sabia que no sortiria a les portades de El Mundo Deportivo o l’Sport. I què? Zero glamour però cent per cent de compromís. Es va sentir seu el projecte de l’Oriol i l’Isabel, que era ambiciós, descabellat i alguns el donaven per impossible. En David, no. Ell hi va creure i fins avui, que s'aparta però no abandona. Demà hi seguirà creient. 

Estic trist perquè ho deixa però em paro a pensar el que ha fet de blaugrana i penso que ha estat el Messi d’aquesta petita població del Gironès. Amb en David Costa el Llagostera va anar pujant i pujant de categoria. Amb en David Costa el Llagostera va passar de la terra a les gespa dels camps de Segona Divisió. Amb en David Costa el Llagostera passava a protagonitzar les nostres converses i ens preguntàvem què feia el cap de setmana. Amb en David Costa el Llagostera s'anava guanyant un lloc en els nostres cors, allà on hi guardem els sentiments futbolístics pels equips petits. Amb en David Costa l’Oriol Alsina i l’Isabel Tarragó es van permetre somiar, i compartir el seu somni amb ell. 

En David Costa s’ha fet gran al Llagostera i ha fet gran el Llagostera. Si el Llagostera avui en dia té un nom arreu de l’estat espanyol és gràcies, entre molts altres, a ell. 

Així que recorda el seu nom: David Costa.

La violència al futbol. Un problema de dalt a baix

Quan fa que vam deixar de fer minuts de silenci? Quan fa que els hi vam posar música per sobre? I que vam decidir que els faríem de 30 segons? I quantes vegades hem sentit insults a un estadi de primera contra un jugador pel seu origen o color de pell? Doncs fa molt. I vam decidir que era el més normal del món. Però no.

La mort ahir del membre dels Riazor Blues a mans del Frente Atlético ens ha despertat a tots. Com si no ho sabéssim. Com si no coneguéssim, ni nosaltres ni la policia, que hi ha bandes a tots els campsde futbol que es dediquen a escampar la violència, a extorsionar i a insultar. I tot, en nom d’un escut i d’un club. Tot en nom del futbol. El futbol com a excusa.

I ara toca lamentar-se. Com sempre, tard i malament. Fa falta una desgràcia perquè els dirigents s’hi posin. Avui hi haurà reunió d’alts dirigents per analitzar què va passar ahir i per no decidir res. Com sempre. Ahir, partit de baix risc. Ningú a la Federació per suspendre el partit. En general, vergonyós tot plegat. I no n’aprenem. Ni uns ni altres.

Un pare de família viatjant per Espanya amb la intenció de pegar-se amb un altre grup radical. Una penya de futbol quedant amb una altra per matar-se a les 9 del matí. I tot via Whatsapp. Tan fàcil i alhora tan difícil d’entendre. Què li passa pel cap a un pare de família per anar a jugar-se-la a l’altra punta del país? Segurament es podria haver evitat. Es podia haver previngut.

I l’exemple és Anglaterra, i el Regne Unit en general, on aquest problema fa temps que el van tenir i varen caldre mesures dràstiques. Contundents i polèmiques, sí. Però efectives. Gent com aquesta ja no entren als camps de futbol, ja no viatgen amb els equips. No dic que el fenòmen hooligan no existeixi però almenys ja no es peguen pels carrers de Londres, Manchester o Liverpool en nom del futbol.

Com aconseguir això? Més policia als camps, més càmeres, més control de les entrades, més penes als detinguts, més col·laboració dels clubs, i arrest domiciliari dels energúmens, entre d’altres. Fa 20 anys que es fa. El resultat: la millor lliga del món. Camps plens, famílies senceres gaudint, espectacle televisiu i merchandising funcionant a ple rendiment. Farien bé els dirigents del futbol espanyol de parlar amb els de la Premier League i aprendre’n. Però és clar, primer haurien d’aprendre anglès. Aquest és el problema, qui governa el futbol espanyol. Els de baix, de fet, sónun reflex i el resultat dels de dalt. Canviem-los a uns per eradicar els altres. Pel bé del futbol.

El futbol neix a la falda del pare

Si m'agrada el futbol és perquè el meu pare m'hi portava. En el nostre cas no anàvem al Camp Nou sinó al Camp del Cervantes, l'antic camp del Palamós. Sí, nosaltres érem del Palamós. Érem, i ho som.

Si m'agrada el futbol és perquè cada dues setmanes a la falda, o no, del meu pare (jo era molt mogut) veia molta gent al mateix lloc. I tots cridaven molt. I sonava un himne que m'encantava quan sortien els nostres jugadors al camp. I podia menjar pipes. I els amics del meu pare es tornaven bojos insultant l'home de negre. Dels arbres de l'estadi hi penjava una nina inflable vestida de negre i molta gent portava paraigües tot i no amenaçar pluja. Jo no ho entenia però el linier ho entenia a la primera. Era tot un altre món. 

Si m'agrada el futbol és perquè vaig passar tardes i tardes a en aquell camp, allà vaig acostumar-me a guanyar fins que els temps van canviar en el club degà, i un xic més gran em vaig acostumar a perdre. Em vaig acostumar al futbol i el vaig estimar. No era només 11 jugadors jugant amb una mateixa samarreta i un mateix escut, el nostre, contra 11 jugadors contraris. Al Cervantes, mentre anàvem pujant de categoria, anàvem mirant partits o fins i tot jugant a la pista de patinatge del costat vam aprendre què és el futbol I vam somiar a ser futbolistes. Tot perquè el meu pare em portava a futbol com molts pares van portar als seus.Com els nostres avis varen portar als seus fills.

Aquesta setmana hem vist com a Can Barça tot això ja s'ha acabat. Rosell ha decidit que en el proper Barça – Madrid els nens menors de 7 anys no podran seure a la falda del pare o l'avi. “M'estimo més el titular: Rosell no deixa entrar als nens que el de Rosell ha matat unnen”. Més enllà de les desafortunades declaracions Rosell es fa un flac favor, tant a ell com al Club. Perquè això mata al futbol i es perdran moltes coses amb aquesta decisió. 

Es perdrà la cara del nen el primer dia que va al Camp Nou. Es perdran les preguntes al pare. Es perdran aquelles dues o tres hores en que pare i fill són casi la mateixa persona. Es perdran aquells records que més tard es recordaran els diumenges al migdia acompanyats per un bon àpat. Es perdran els nens que volen ser Messi, Iniesta o Puyol i tots els seus somnis. Es perdrà el sentiment per l'equip, pel club. Es perdrà el Barça i el futbol, perquè tant un, com l'altre, néixen a la falda del pare o de l'avi. Una autèntica escola.

Celtic - Barça. No em pregunteu per què.

No em pregunteu per què però Catalunya i Escòcia tenim bona relació (molt abans dels processos de referèndum). No em pregunteu per què però catalans i escocesos ens portem molt bé. No em pregunteu per què però als culers ens agrada el Celtic i la gent del Celtic es desviu pel club blaugrana. No em pregunteu per què però veuria i viuria un Celtic – Barça a The Paradise mil i una vegades.

Ahir dimecres es donava l'ocasió. Catalans i escocesos es veien les cares a Celtic Park gràcies al seu emparallament en el grup de Champions League. Una bona ocasió per establir, o reforçar, llaços culturals, socials i esportius.

Més enllà del partit es va vendre Catalunya a Escòcia. Carles Vilarrubí, vicepresident del Barça va explicar l'importància del club pel nostre país. Allò del “Més que un club”. Més tard, vam poder assistir al mateix (preciós) auditori de la University of Glasgow per veure i sentir a Matthew Tree. Sí, un anglès a Escòcia explicant el que és Catalunya. Ni jo ni vosaltres ho hagués pogut explicar millor. L'escriptor, afincat al nostre país des de fa anys, va explicar l'Història catalana, la verdadera, i com es viu a l'actualitat. L'expoli fiscal i el genocidi lingüístic. El maltracte als ciutadans catalans malgrat allò que es diu des d'Espanya que ens tenen molta simpatia. Va posar alguns exemples que van fer riure (per no plorar) als oients a la sala. Alguns escocesos, molts catalans.

Més tard els Amics de les Arts van tocar per uns quants en una sala també de l'Universitat, després de Jean Paul, 4-3-3 o L'home que treballa fent de gos, el grup català es va prestar a contestar preguntes dels alumnes que estudien català a Glasgow. Amb paciència, amb simpatia, amb tranquil·litat i amabilitat. Així es fa Catalunya. Així som els catalans, no em pregunteu per què.

I ja a la tarda a el que anàvem. A fer futbol, amb tot el que comporta. Veure la ciutat, cerveses, amics, i bon rotllo. I a Glasgow, amb la gent del Celtic, això es multiplica per mil, no em pregunteu per què. La fan zone plena i els culers benvinguts. Acostumats a ser maltractats i insultats arreu d'Espanya, la rebuda dels catòlics va ser genial; xerrades, riures, comentaris i fotografies incloses...no em pregunteu per què.

I després, The Paradise. La meva tercera vegada a l'estadi del Celtic. La millor afició del món cantant amb una sola veu totes les cançons, i amb un mateix cor un himne: You'll Never Walk Alone. Impossible no emocionar-se. Impossible no cantar amb ells. Impossible no ser del Celtic. Impossible no recordar moments com aquests. Impossible no patir i gaudir. Un dia genial. Un dia per no oblidar. Un dia per recordar. I fixeu-vos, que no parlo del resultat. No em pregunteu per què...

El futbol és un esport d'11 contra 11 on quasi sempre guanya el Barça i els del Celtic sempre canten més alt.

Maleït Guardiola!

Ahir la Selecció espanyola vencia i convencia a Kíev. S’emportava l’Eurocopa per la porta gran guanyant per 4 a 0 una Itàlia que en cap moment va ser rival, perduda. Desesperada. Els de Del Bosque es van agradar a si mateixos i van brodar un futbol perfecte, fen les delícies dels espanyols però també dels aficionats al futbol d’arreu del món. 

Però no tots ho van poder viure de la mateixa manera. Alguns van estar a l’estadi, vivint-ho en primera persona, com seria el cas de Mariano Rajoy. Altres ni se’n van adonar de la final ja que les seves cases estaven envoltades en flames i víctimes d’una mala gestió suposadament del govern valencià i del passotisme del govern espanyol. Però jo m’he permès anar més enllà, i no culpar les administracions sinó buscar el vertader culpable, que no és altre que Josep Guardiola. 

La culpa de tot la té el de Santpedor. Ell va recuperar el Barça quan estava enfonsat després de viure l’èxit de la Champions de París amb Rijkaard. Ell va tornar a fer de Xavi el líder de l’equip. Ell va donar ales a Iniesta perquè es fes gran com a jugador. Ell va pujar de Tercera divisió al cel a Pedro i Busquets, i ens va fer descobrir dos talents fins llavors ocults pel gran públic. Ell va recuperar a Piqué, un central que no era ni la meitat de bon jugador quan va arribar del que és ara. I ell va insistir durant dos estius perquè Cesc Fàbregas tornés finalment a casa. 

Sense Guardiola aquesta selecció no hagués arribat a quarts, ni a semifinals, ni a la final de l’Eurocopa. Sense Guardiola, ara els milers i milers de persones que es posen una bandera d’Espanya al coll no ho farien i seguirien com fa escassament cinc anys, quan La Roja era “La Fúria” i a ningú l’importava massa. Bàsicament perquè no guanyaven. Sense Guardiola, aquestes manifestacions de nacionalisme espanyol no existirien. 

Sense Guardiola, la gent començaria a pensar que Espanya ha estat rescatada. Sense Guardiola, potser els espanyols estarien revoltant-se...o potser no. Sense Guardiola, ara els diaris de Madrid no demanarien que es regués el camp abans d’un partit d’Espanya. Sense Guardiola, la selecció espanyola estaria enfonsada. Sense Guardiola qualsevol entrenador d'Espanya tindria un gran maldecap. Sense Guardiola, Del Bosque no seria res. Sense Guardiola, no hi hauria fals nou a "La Roja". Sense Guardiola, potser la selecció catalana seria més a prop de la seva oficialitat. Sense Guardiola, Holanda tindria ara un Mundial, i Alemanya i Itàlia una Eurocopa més. Sense Guardiola, milers de persones no haguessin gaudit d’aquest futbol que ens dona la selecció espanyola. Sense Guardiola, l’estadi no s’hauria emplenat d’espanyols. Sense Guardiola, Rajoy no hauria visitat ahir Kiev. Sense Guardiola, el president del govern espanyol no hauria tingut tanta pressa per fer-se la fotografia a Ucraïna. Sense Guardiola, Rajoy hagués visitat les zones cremades a la Comunitat Valenciana i faria una millor gestió de la situació. Sense Guardiola, algunes persones respirarien tranquiles amb la seva casa salvada.

Però no, res de tot això ha passat. I per tant, la culpa de la mala gestió dels focs, de que la gent estigui adormida i de tanta espanyolitat; i de tot en general, en el fons, és de Guardiola. Maleït Guardiola!

P.D.: Manipulo, ho sé. Però Marca i As ho fan cada dia. Per què jo no?

Beneït opi

Suor a les mans, nervis, batecs més ràpids, crits, llàgrimes, alegries. Podrien ser els efectes d’una droga, però no. O sí. Parlo de futbol. Beneït opi. Avui torna, i ho fa per la porta gran, amb un torneig de seleccions que reunirà els millors equips del continent, que té més candidats que mai, i és la més necessitada de l’història. Almenys per Espanya.

I dic que és la més necessitada perquè així com sempre s’ha dit que el futbol és l’opi del poble i fa que aquest no pensi en els problemes reals, ara, el poble té més ganes que mai d’oblidar. De no pensar en el dia a dia. Beneït opi. El narcòtic del futbol farà que la gent oblidi les males notícies que ens envolten. En la situació econòmica que viu l’estat espanyol i amb ell, milers i milers de famílies. Adéu a la prima de risc, els bons, el Banc Central Europeu o Bankia. Beneït opi.

El poble vol droga i la vol més que mai. Necessita volar, somiar, patir, riure o plorar. Ni que sigui durant 90 minuts davant un televisor mirant un partit de futbol que es juga a milers de quilòmetres de distància. Beneït opi. I després, si la seva selecció aconsegueix passar de ronda, 90 minuts més. Beneït opi. Quan més lluny arribi Espanya, millor pel seu poble. Millor per la seva gent. Beneït opi. A nivell individual i a nivell col·lectiu els ciutadans espanyols necessiten un viatge, una alegria, un xut d’adrenalina. Una Eurocopa. Beneït opi.

Tot per introduir-se en la realitat paral·lela en que es converteix el futbol durant un temps. Durant 90 minuts. Potser durant un dia. Per alguns, durant un mes. Beneït opi. A més, aquest any els ciutadans no tenen cap urgència històrica, el seu equip ve de guanyar un Mundial, i arriba a Ucraïna i Polònia defensant el títol de campió d’Europa. Beneït opi. El ciutadà espanyol pot esperar 100 anys més per un altre títol. Però no pot esperar més perquè comenci a rodar la pilota. Jo sóc un d’ells. Beneït opi. No em sento espanyol i per tant, visc Eurocopes i Mundials de forma imparcial. Sense sentiments. Que guanyi el millor. Només futbol. El problema és que estic enganxat al futbol. És totalment compatible estimar l’esport rei amb estar al cas de la situació econòmica de l’estat espanyol. Però realment, començo a estar-ne fart de Bankia, els bons europeus, el Banc Central, Mariano Rajoy i tots els seus amics. Si us plau, necessito la meva droga. Futbol durant un mes. Beneït opi.

La final més esperada

En Ross és (curiosament) ros, mentre que en Dougie és moreno. Els dos són cambrers. I treballen al mateix hotel. Són d’Edinburgh. Gairebé es podria dir que són la mateixa persona, el mateix perfil però una cosa els diferencia. El primer és de l’Hibernian i el segon del Hearts. 

Avui els dos equips d’Edinburgh es tornen a veure les cares a una final de copa després de 116 anys. Pel temps que fa que no es dona, és la final més esperada al país. La capital d’Escòcia, poca donada al futbol i sempre a l’ombra de Glasgow en aquest aspecte, es dona avui un homenatge precisament a Hampden Park, tot i que alguns havien plantejat una final a Murrayfield per tal d’evitar un desplaçament. Però a Murrayfield només s’hi juga a rugby. Aquests dies, la ciutat ha estat plena de banderes i bufandes dels dos equips, o sigui, que es pot dir que per fi, s'ha viscut ambient de futbol als carrers cèntrics de la ciutat.

Tant en Ross com en Dougie avui estaran a Glasgow. I s’han agafat dos dies de festa pel que pugui ser. De fet, no parlen de res més i porten tota la setmana nerviosos pensant en la final i sobretot, en quin temps farà dissabte. 

Els dos es porten prou bé, la rivalitat entre Hibernian i Hearts és prou sana. Molt lluny de l’odi entre Celtic i Rangers mogut per les diferencies religioses i polititzat els últims anys. Hibs i Hearts conviuen. Se suporten. Al cap i a la fi, els dos són víctimes de la superioritat de la ciutat de Glasgow pel que fa al futbol. Els dos, es pot dir, que són perdedors de mena. 

Quan vaig arribar a Edinburgh vaig decidir fer-me de l’Hibernian. Havia sentit a parlar dels dos, però l’arrel irlandesa dels Hibs va fer decantar la balança. De fet, es va crear l’Hibernian primer, i va ser l’inspiració perquè anys més tard es fundés el Celtic de Glasgow. El fill s’ha menjat al pare. 

L’estadi de l’Hibernian, Easter Road, em queda molt més lluny de casa que el del Hearts, Tynecastle Stadium, que el tinc a un quart d’hora caminant. Però els Hibs tenen màgia. És un club de barri, de Leith, un barri de pescadors. Amb això està tot dit. El barri d’on són els personatges de Tranispotting. De fet, Irvine Welsh és de l’Hibernian, no se n’amaga i sol en parlar-ne als seus llibres, i per suposat ho fa a la seva “opera prima”.  

En Dougie i en Ross. En Ross i en Dougie, avui els dos estaran a Glasgow bebent, cantant, cridant i assaborint el que per ells ja és una victoria, arribar a Hampden Park, a una final, amb el seu equip de sempre. El seu equip d’Edinburgh. Aquell equip que no guanya mai, allunyat del glamour, les copes i les cerimònies (els que sou d'un equip petit ja els enteneu). Hearts i Hibernian ja han guanyat sense jugar, com també en Ross i en Dougie. Avui pensaré en ells i, secretament, desitjaré que guanyin els Hibs. I si ho fan,  aniré a escopir el Cor de Midlothian. Com mana la tradició.