Emocions de per vida (o per vides)

Normalment, desenganyem-nos, la nostra vida és una pura (puta) rutina. Cada dia fem més o menys el mateix, amb més o menys, la mateixa gent. Els mateixos carrers, els mateixos gestos, els mateixos aliments i els mateixos actes. Aquesta setmana però m’he permès trencar la rutina, almenys per veure una persona diferent, no un qualsevol, sinó una de les persones més destacades i brillants de la Terra: el Dalai Lama. 

Em direu hippy i il·luminat però em vaig emocionar. Venia a la ciutat a fer una conferència a la qual no vaig poder assistir perquè s’havien esgotat les entrades, així que vaig decidir, ja que tenia el matí lliure, passar-me pel teatre on el líder budista feia el seu “speach”. No confiava massa en poder veure’l però al arribar vaig trobar força gent a fora així que encara devia estar allà. I així va ser. Em vaig situar al costat d’una parella amb una nena petita, ja que era un bon reclam. Els pares ho sabien, i jo també. Una hora després d’aguantar la pluja sortia per la porta el Dalai Lama, acompanyat de diferents guardaespatlles. 

Tenzyn Gyantso té 77 anys i la seva presència, com la de molta gent a la seva edat desprèn intel·ligència, saviesa i amabilitat. Però el Dalai Lama, a més, desprèn energia i vitalitat. No és com els altres. Allunyat dels paisatges espectaculars del seu país i de les banderetes de colors lluita pel seu poble, el Tíbet, contra el gegant més gran de tots. Ho fa amb les seves armes, que són poques, però fàcils de compartir si utilitzes el sentit comú i una mica de compassió (un dels pilars del budisme). Altres desesperats opten per immolar-se.

Només sortir es fixa amb la nena, just al davant d’ella li dirigeix unes paraules als pares mentre jo (com molta altra gent) provo de donar-li la mà. Me la dona. Durant uns 30 segons. Una eternitat. Sembla no voler deixar-me-la. La seva és una mà fina i tèbia, tot i que està plovent i fa fred al carrer. “Taishi sho” li dic. “Taishi” em respon, sorprès que m’hi dirigeixi amb tibetà. Amb un somriure segueix donant mans i donant les gràcies a tothom que l’ha esperat al carrer. La gent plora. Somriu. Crida. Jo a aquestes altures estic tremolant. I no de fred. 

Per feina he pogut veure gent força coneguda i famosa. Actualment els jugadors de futbol són semi Déus. Admirats i venerats, he vist desenes de vegades, hi he pogut fer preguntes, a Messi, Xavi, Iniesta o Guardiola. També Cristiano Ronaldo. He coincidit amb polítics, artistes, esportistes o empresaris. Però cap, absolutament cap, com el Dalai Lama. Cap m’ha deixat més gelat i a la vegada impactat com ell. Com en el seu dia ho va fer el Potala que fa anys que no trepitja. Per una vegada, un centenar de persones deixàvem de fer el de sempre per acabar fent com mai: veure el Dalai Lama. Vam deixar de veure les mateixes persones per veure una de les més poderoses, espiritualment parlant, del planeta. Com diria la saviesa popular (o la cançó) va ser una experiència religiosa. No sóc budista però ho recordaré tota la vida, i la següent, i la següent, i la següent, i la següent...