Svetlana Aliluyeva, una vida sent la filla de Stalin

“Una mort és una tragèdia, un milió de morts és només estadística”. Aquesta frase, que té tan de sentit avui en dia, se li atribueix a Iòsif Stalin, polític georgià que va dirigir amb mà de ferro la URSS durant la Segona Guerra Mundial i fins la seva mort el 1953.

Solem parlar de la Historia i dels personatges que regeixen milions de vides. Lluís XIV, Napoleó, Franco, Hitler, Mao i un llarg etcètera; son, i seran, protagonistes d’infinitats de biografies i novel·les però en comptades ocasions, recordem que eren persones i com a tals, tenien gent al seu voltant. La seva família. “Les Roses d’Stalin” aprofundeix en això, la vida de la filla del dirigent georgià, un dels dictadors més sanguinaris que ha donat el segle XX, juntament amb Pol Pot o Adolf Hitler.

Ara que amb el confinament els llibres serveixen per quelcom més que per tenir-los darrera en una videoconferència, m’ha arribat a les mans Les Roses de Stalin. Una bona sorpresa. El típic llibre que fa anys que vas comprar i mai no havies fet l’intent de començar-lo. Abandonat entre una llarga fila de llibres, alguns bons, altres menys. Obrir-lo ha valgut la pena per descobrir la tortuosa vida que va tenir Svetlana Aliluyeva. Una vida de pel·lícula que repassa Monika Zgustova, en una barreja entre realitat i ficció, encara que la ficció sigui minúscula.

Filla petita de la segona dona d’Stalin, Nadesha Aliluyeva, Svetlana va haver de viure en un món que no li pertoca a cap infant. La seguretat i la vigilància continues sobre ella, l’anonimat impossible, i sobretot, el suïcidi de la seva mare (tapat per les autoritats soviètiques de l’època) van marcar la seva vida. A aquests fets, cal sumar-li el maltractament psicològic del seu pare, que la titllava d’inútil en públic durant anys, fet que va acabar d’enfonsar-la. La seva existència des de llavors, es centra en desmarcar-se de la figura del seu pare. Un pes massa gros a les espatlles i al cognom d’Svetlana. Mai va voler ser la filla d'Stalin.

No és fins als anys 60, quan ja té 40 anys que Svetlana comença a viure realment. S’enamora d’un comunista indi crític amb el sistema soviètic. Amb ell i per ell, aconsegueix fugir de Rússia amb destinació a la Índia, on viurà els millors anys de la seva vida. Amb pau i enamorada. Després de quedar-se viuda, demanarà asil als Estats Units deixant els fills del seu antic matrimoni a Moscou, on sap que no podrà tornar mai més.

Als Estats Units, Svetlana descobreix un alter tipus de llibertat. Molt diferent a la de la Índia. Allà tornarà a perdre el seu anonimat per ser altre cop la filla de Stalin. Periodistes, advocats i curiosos utilitzaran la seva figura per carregar contra la superpotència enemiga. Ella, volent-ne quedar al marge, exerceix de professora d’Universitat, escriu i guanya diners explicant la seva vida, però caient en contradiccions. Vol fugir de la seva relació amb el seu pare però a la vegada guanya diners explicant la relació que tenia amb ell. Un contrasentit. 

L’ombra del seu pare la persegueix. Altre cop. Ni tan sols el retir a una comunitat d’arquitectes creada per Frank Lloyd Wright, aconsegueix que Svetlana aconsegueixi la pau amb si mateixa. Tornarà a Rússia per fer les paus amb els fills del seu primer matrimoni però el món a la URSS girava a una altra velocitat que als Estats Units. Marxarà decebuda.

Retirada de tots i de tothom, Svetlana Aliluyeva morirà sola. Va morir amb el pes sobre les seves espatlles, d’un pare culpable de milions de persones, entre d’altres de la seva mare, el seu germanastre (que Stalin va deixar morir en mans dels alemanys a la Segona Guerra Mundial que fins i tot havien ofert un rescat que el dirigent rus va desestimar) i un altre germà mort d’ofegar les penes en el vodka. Va morir amb el pes d’uns fills que la van ignorar i despreciar. Va morir amb el pes d’infinitat de dies a l’exili i buscant l’anonimat. Infinitat de desgràcies i contratemps, i tot per res, perquè va morir el 22 de Novembre de 2011, sent la filla d’Stalin.