Contes de confinament (III): Una vida gossa

La seva vida era normal. El gos de l’àvia li feia companyia en aquelles hores en que més sola se sentia. Feia de fidel amic. Molt abans d'això del confinament. Ella, parlava al gos com si el gos l’hagués de contestar, com qui va a fer un cafè amb una amiga. Ell escoltava com si d'un psicòleg es tractés. Aquell gos era un més de la família. Tot era normalitat, fins que va esclatar el Covid-19 i van arribar ells, els néts. Ja res va ser com abans.

De cop, el gos va passar a un segon pla. L’àvia, com era normal, li feia més cas als néts que al gos. S’havia acabat la tranquil·litat, ja que cada dia, venien a menjar a casa. Ja no era casa seva i d’aquella dona. Allò era la casa de tots. El confinament obligat per les autoritats, va fer que hi hagués més gent que mai al menjador. Quelcom inacceptable pel nostre gos, que tenia el seu raconet i se sentia l’amo d’aquell territori de la casa, quan la mestressa es retirava a l’habitació.

El pitjor va arribar després. Quan el govern espanyol va autoritzar a sortir de casa si tenies un gos. Gossos sí, nens no. Aquest era el missatge i és clar, els néts, ja granadets i plens de vida, volien sortir al carrer. Aquí va començar l’infern del nostre amic de quatre potes. Cada dia a la mateixa hora, apareixia el nét. Amb un somriure. Com si fossin amics de tota la vida. Li posava el collaret i el feia passejar amunt i avall del poble. De punta a punta.

Tot havia començat prou bé. La primera vegada que el van fer sortir al carrer se sentia feliç. Podia fer el pipí en alguna farola a mitja tarda. Inclús fer aigües majors per algun raconet. Total, no els multarien, la policia tenia altra feina. Però la cosa es va anar desmadrant, potser per culpa del mòbil, o del tabac, o de tot una mica. Cada dia havia de caminar més. Un dia fins al Guillermo, l’altra fins a Torre Valentina i el tercer dia pel camí de Ronda. Això passava de mida. Quin fart de caminar que es feia el nostre amic, senyors! I a l’arribar a casa, baldat, quan ja pensava en la migdiada, apareixia l’altre nét. Torna a sortir al carrer, i camina que caminaràs. De punta a punta. Se sentia utilitzat. Era un gos objecte. Una "autorització" amb quatre potes per sortir de casa.

El gos estava baldat. El seu cos ho pagava, però també el seu cap. A les 20 del vespre ja marxava a dormir, però res més lluny de la realitat. Tenia malsons. Somiava que caminava i caminava fins l’infinit. Somiava que els néts de la mestressa el torturaven. Somiava que es trencava una pota i el seguien passejant. Somiava que li feien fotos i el penjaven a Instagram. Tenia tants malsons que li feia por dormir. S’havia convertit en un gos estressat. Ja no remenava la cua, les orelles les tenia a baix de tot i li havien sortit bosses sota els ulls. De tant en tant, en parlava amb els gossos del veïnat des del balcó. Tots estaven sobre estressats però no al seu nivell. Tots van coincidir amb una cosa: la seva salvació era tornar a la normalitat.

Va començar a mirar les noticies. Les informacions arribaven en massa, algunes fiables i d’altres no tant. Però era bàsic informar-se. Cada dia escoltava aquell home despentinat i un xic deixat que sortia a explicar com estava la situació. Pel que sembla, aquell dia anunciava una sèries de fases de desconfinament. Això era la seva salvació, però encara quedaven dues setmanes. Hauria de ser pacient i alimentar-se bé. 

A tot això, seguia caminant, cada dia. Collaret posat i cap al passeig. Al final del dia, i després d’un mes i mig, el dolor a les cames el matava. S’havia aprimat però tenia les cames més musculoses que mai. I ja li quedava poc pèl. Al seu cap només hi tenia un objectiu: arribar a l’1 de Juny, data en que començava la Fase 1 i els néts de la mestressa ja podrien sortir al matí i a la tarda sense gos. 1 de Juny, es repetia el gos constantment. “El meu infern s’acabarà l’1 de Juny”. 

I el dia va arribar. I les seves sospites es varen fer realitat, els néts ja no varen venir. I ell acostumat a caminar en diferents tandes durant el dia, que ni en Kilian Jornet, ara ja no sortia. I perquè enganyar-nos, ara els trobava a faltar. S’acabava fent les necessitats a sobre, allà al menjador de casa, acostumat a fer-les al carrer matí i tarda. Ja no venien. Ja no li somreien. Ja no li posaven el collaret. Ja no el ventilaven. Només l’àvia, com sempre, i només 5 minuts. Li feia mal el cos i el cor. Sentia que l'havien utilitzat. Que l'havien abandonat. 

La nova normalitat no li agradava gens i poc a poc es va anar apagant. El seu cos es va anar escanyolint encara més. I amics, el nostre gos va abandonar aquest món una setmana abans de la Fase 2. Víctima indirecta del Covid. Va morir de pena i sol. Només acompanyat per l’àvia, la seva amiga fidel. I no, els néts no varen anar a l’enterrament. Tenien un dinar amb uns amics. Descansi en Pau.