Gràcies per tot, Flaco!

Ja està, el que havia de passat ja ha passat. Pau Donés ha mort després de cinc anys lluitant contra el càncer. Una d’aquelles pèrdues que fan mal. Amb 53 anys ningú hauria d’abandonar aquest món i menys, algú que havia aportat un xic d’alegria gràcies a la seva música i les seves paraules. Una d’aquelles persones a les que no coneixes però et cauen bé. Honest, generós, lluitador i amb talent; el món hauria d'estar ple de Pau Donés i resulta que només n'hi havia un. I ha marxat.

“Vivir es urgente” va dir un cop. Potser influenciat pel suïcidi de la seva mare quan ell tenia 16 anys, o per la seva dislèxia, o per la seva rebel·lia al deixar-ho tot per la música. O potser, per la seva hiperactivitat. Potser per mil i una coses que et porta la vida, saps com serà la teva mort. Pau Donés va ser un exemple de saber viure i de saber morir. I això és molt difícil. Fins l’últim moment  va lluitar contra el càncer i va donar-ho tot. Mirant de cara a la mort amb cançons com "Humo" o la seva última obra, “Eso que tu me das” una cançó amb música alegre i lletra trista, potser una metàfora dels seus últims anys de la seva vida. Un comiat agredolç, on la camisa ja li anava grossa. El Flaco de La Flaca. El més fàcil hagués estat no posar-se davant de la càmera però ell no estava fet d'aquesta pasta. Això sí, no va poder cumplir el que més volia: gravar-se ballant amb la seva filla.

Una persona que escriu una cançó que comença "Cómo quieres ser mi amiga si por ti daría la vida" ja es mereix un respecte. De fet, si no fos espanyol, Pau Donés tindria una estàtua a Barcelona o Madrid. O als dos llocs. Però en un país on l’enveja és el motor vital per molts i la crítica gratuïta la nostra bandera; la vida i obra de Pau Donés, passarà inadvertida per molts (no per tots, per sort). La frase del Follonero de “Bonito – Depende! Es lo de sempre tiu!” va fer molt mal. I l’he sentit infinitat de vegades. El pitjor és que va calar fort. Alguns se la van creure. Sobretot aquells que no l’han escoltat mai. Però la llista de temes espectaculars és llarga i abarca molts registres: Agua, el Lado Oscuro, Grita, De vuelta y vuelta, Humo, Bonito, Dos Días en la Vida, Te miro y tiemblo, Tiempo, Quítame la vida, Realidad o Sueño, En lo puro no hay futuro, Perro apaleao…en fi, desenes de cançons que ja formen part de la banda sonora de les nostres vides. 

Però la seva grandesa és que d'aquí 50 anys la gent seguirà cantant les seves cançons. Va fer el que molts artistes volen, i no tots poden aconseguir: va crear una cançó que el va superar com a persona i com a artista. "La Flaca" la vam cantar infinitat de vegades. Tu, jo i tots. En xiringuitos, sopar, festes d’arreu. L'Havana ja no va ser la mateixa ciutat després d'aquesta cançó. Tots tenim alguna historia per explicar amb Jarabe de Palo de fons. Va traspassar el món hispanoparlant, a través de les ràdios i les televisions que emetien aquell grup tocant a un terrat de Nova York amb la càmera enfoncant-los 360 graus i en blanc i negre. Tocant a el cel de Nova York. Tocant el cel, en definitiva. 

Amb el temps, el Pau Donés de la cua va passar a tenir els cabells curts. I La Flaca, i amb ella el seu mite, es va anar engreixant. I ara ja ha aparegut una altra generació i la segueixen cantant i tocant. Els joves canten "La Flaca" sense saber qui n'és l'autor. I això amics, costa molt. Ho sabien els artistes que volien acostar-se a ell. Entre d'altres, va reflexionar sobre el temps amb Jovanotti. Va tenir un record per la seva veïna amb Leiva. Va tallar-li els cabells a Alanis Morrisette que li va "copiar" el videoclip. Va comptar ocells amb Txarango. Chrissie Hynde de Pretenders li va demanar que li fes una cançó i va crear una obra d’art, aquest cop en anglès, que es diu Why. I va compartir cançons i escenari amb Celia Cruz i Pavarotti. Paraules majors.

I què dir del Pau Donés fora dels escenaris. Un paio que ho va tenir tot i va viure la vida al màxim finalment se n’adona que la vida se li acaba. I no, no es tanca i es lamenta. Al contrari, la viu al màxim. Va fer 50 anys hi ho va celebrar amb alegria i mil projectes: llibre, gira, disc. 50 palos, viscuts al màxim. I mentrestant, la quimioteràpia i el càncer que l’anava matant per dins. I sempre amb un somriure. I sempre agraït al personal sanitari que l’atenia. Que li allargaven la vida. Que li donaven temps per acabar de dir allò que li quedava per dir. En definitiva, va mostrar valentia quan és el moment de la por. Una valentia que un pensa que no tindrà quan arribi el moment. 

Pau Donés marxa d’aquest món massa aviat i segur que amb mil i un projectes per fer. Projectes dels que mai podrem gaudir nosaltres. Un exemple de vida i de mort. Pau Donés ens va deixar dues espines de peix creuades que seran eternes. Va aportar llum, vida, color, música, alegria i lluita en aquest món en vida, i se’n va marxar amb pau. Pau. Mai un nom havia estat tan ben posat.

“Que aquí estamos de prestao

que hoy el cielo está nublao

que uno nace y luego muere.

Y es te cuento se ha acabo. 

Depende”

                    Nota mental: Tenir les ganes de viure de Pau Donés. 

Gràcies per tot, Flaco.