"No diguis res" un retrat de les dues cares del conflicte a Irlanda del Nord

El llibre que m’ha impactat més els últims temps no és una novel·la. No és dels que m'ha permès desconnectar, imaginant una història que va passar fa anys, o un assassinat que un audaç detectiu resoldrà. No va de cap viatge, ni és una saga de families que juguen a dominar un món fictici. El llibre que m'ha impactat més parla de la realitat. D'una realitat que ens és molt llunyana però a les illes britàniques va formar part del dia a dia, els anomenats: The Troubles. Els “problemes” que durant molts anys, sobretot a partir de finals dels 60 van aflorar a Irlanda del Nord. El llibre es diu “No diguis res”, un títol que ja de per si diu molt i parla de com funcionaven les coses a l’Ulster. 

Escrit per Patrick Radden Keefe, el llibre és un assaig que arranca amb la desaparició de Jean McConville, mare de 10 fills que va ser segrestada a Belfast el 1972. Protestant, vídua d’un catòlic i amb 39 anys mai va tornar. I a ningú, va semblar importar-li aquest fet. El veïnat i els capellà catòlic del barri se’n van desentendre's. No així els seus fills, que la varen estar buscant durant anys. 

Aquest serà el punt de partida d’una investigació on l’autor repassa el dia a dia de la guerra cruenta que hi va haver a Irlanda del Nord. És a partir d’aquesta desaparició que l’autor incorpora històries, víctimes i botxins amb noms i cognoms aconseguint filar una trama que sembla del tot ficció però que no és més que la pura realitat. Vivències dels dos bàndols. Ni l’IRA (Irish Republican Army) ni l’estat del Regne Unit en queden ben parats. I això és d’agrair. 

"No diguis res" un retrat dels dos bàndols existents a Irlanda del Nord

I és que paral·lelament a la figura de la desapareguda McConville, coneixem l’altra cara de la moneda, la de dues germanes: La Dolours Price (surt a la portada del llibre amb i amb la qual és impossible no sentir-hi empatia) i la Marian. Filles d’una família profundament republicana i catòlica, que es varen manifestar durant molts anys de forma pacífica però que les diverses actuacions policials i polítiques de les forces britàniques a l'Ulster els “empeny” a formar part de l’IRA, l’exèrcit que defensa la unitat d’Irlanda. Amb tot, el llibre va donant noms i cognoms de tots dos bàndols i cada un amb una història diferent. 

La d’Irlanda del Nord, va ser una guerra en totes les de la llei. Una guerra entre catòlics i protestants, entre l’IRA i el Regne Unit, que es va lliurar en molts fronts. Al carrer, a les escoles, a les presons, a les comissaries i dins les cases. Era difícil quedar-ne el marge, i la veritat, és que pocs en quedaven i molt menys en sortien (amb vida). Un conflicte on parlaven les bales més que les persones, d'aquí el nom del llibre. El que passava a Ulster va ser un xoc entre dos bàndols a nivell religiós, social, cultural, nacionalista, polític i militar que va monopolitzar la vida de milers de persones durant anys. Amb tota la complexitat que això comporta a l'hora d'explicar-ho, "No diguis res" aconsegueix no situar-se en cap bàndol i hom no sap qui o què defensa l'autor. Periodisme pur.  

No aspira a ser un manual d’història dels Troubles sinó que reconstrueix vides de persones que et fan veure com era la guerra oberta a Irlanda del Nord durant aquells anys i gràcies a aquestes històries i a la seva investigació que va durar anys, fa un retrat del conflicte que aconsegueix incomodar al lector acostant-lo a uns temps foscos que no queden gaire lluny en l’espai temps. Ve a ser una espècie de dissecció del conflicte. Peça per peça, tros a tros, n'anem sabent més coses i comprenent els dos bàndols. 

En definitiva, "No diguis res" és un equilibri d’investigació amb històries singulars i íntimes de personatges reals. Una obra de no ficció accessible i que no deixa indiferent a ningú. Per això, ha estat premiat amb el Premi Orwell tot i no ser una novel·la i per això està sent un èxit a nivell mundial. Recomanable 100%. 

Us agradarà si us agraden pel·lícules com: "En el nombre del padre", "Bloody Sunday", "El viento que agita la cebada" o "Michael Collins".