Individus

L’Índia és un país que creix a un ritme frenètic en tots els sentits. S’està convertint en un país superpoblat, on bona part de la població viu en la misèria; però per altre banda és, ja ara, una de les superpotències econòmiques més grans del món, on destaca sobretot en matèria tecnològica. 

Precisament població i tecnologia s’han unit a l’Índia per tal de fer el cens més gran del món. Aadhaar, o fundació, és el nou sistema que ha impulsat en govern indi per identificar els seus habitants. D’aquesta manera, quan aquest projecte hagi acabat, es podrà comprovar la identitat i el domicili de qualsevol ciutadà del país en 8 segons. Se’ns dubte serà una nova Índia. 

Aadhaar permetrà que bona part dels indis es puguin beneficiar dels sistemes de benestar socials implantats per l’estat. Invisibles fins ara. Ja que eren unes mesures que no arriben mai al més necessitat perquè els recursos es perden pel camí per culpa de la corrupció. Aquesta és la principal raó dels que recolzen l’Aadhaar: amb aquesta tecnologia el ciutadà podrà relacionar-se amb l’Estat sense dependre dels funcionaris locals. Es trencarà aquest vincle amb un col·lectiu que sempre han tingut els ciutadans indis, sempre vinculats a castes, família o religió. Serà un individu. 

Per arribar a implantar aquest sistema el govern calcula que caldran 10 anys i fins ara s’ha gastat 30 milions de dòlars. Però algú es pensa que l’Estat Indi es gasta aquesta quantitat per fer més feliç la vida de les persones?

El que hi ha darrera d’això és control. Control d’una gran massa de gent que va i bé. Que l’estat no sap on viu ni de què viu. Tot i que només demanen nom, edat i domicili; ja n’hi ha prou. Suficient. L’estat ja sap on ets. Gent no identificada és igual a gent no controlada. I això és perillós per qualsevol estat. 

Franco va crear el Documento Nacional deIdentidad el 1944. No el va fer pel benefici del poble espanyol, ja que tampoc comportava masses avantatges en aquells anys. El va crear únicament per controlar la gent que anava i venia. Que no tenia un lloc estable. Que no tenia un lloc on anar-lo a buscar en cas que hagués fet algun acte contra la dictadura. El control és el pilar bàsic dels estats. Ja sigui amb Hitler, Stalin, Franco o amb les democràcies més (a priori) innocents. Divideix i venceràs, diu la dita. Controla i dominaràs. 

Índia, un país que creix a un ritme brutal no pot permetre’s el luxe de tenir revoltes. Mentre uns quants s’enriqueixen gràcies als negocis internacionals i nacionals, uns 400 milions d’habitants viuen en la pobresa. Us imagineu 400 milions de persones revoltades? A Nova Delhi, ho han fet. Darrera la màscara de l’arribada de l’estat del benestar i els beneficis socials hi ha el control de la població. Tot i això, els indis fan cua per ser identificats. Desitjaran tornar a estar com abans. Pobres, però lliures.  

Estudis que són la polla

Des de que l'home és home, s'han fet molts estudis. Alguns amb més encert que d'altres. Estudis sobre abelles, sobre marees, sobre relacions entre persones o sobre la pobresa. Tenim milions d'investigacions que busquen sempre trobar solucions i saber cada cop més, i de tot. Avui però, hem tingut accés a un estudi curiós, però igual d'important (suposo). És una investigació sobre les grandaries dels penis dels diferents països. Sí.

L'estudi, reflectit en aquest mapa, ens ensenya, literalment, qui la fa més grossa. D'aquesta manera es confirma el que molta ja sospitàvem, i és que a l'Àfrica parteixen el bacallà en aquest sentit. No s'ha pogut analitzar tots els penis de tots els països del continent, segurament per falta de mitjans o instruments de mesura, però el Congo és el país on la mitjana és més gran: 17'93. Sí, gairebé 18 cm de mitjana. Tot dit.

A partir d'aquí ve la sorpresa. La novetat. El que m'ha fet escriure sobre això i donar-li un xic de divulgació i reflexió. Senyors, el segon país d'aquesta llista és: Equador! Amb 17'59 de mitjana. Quants de vosaltres haurieu dit el païs sudamericà el segon país d'aquesta llista? Cap. N'estic segur. Completa el podi Ghana, posant més pes al medaller per part del continent africà, amb una mitjana de 17'12. El quart és Colòmbia, fet que fa pensar amb allò que diuen que els centres de poder s'estan traslladant cap a Sudamèrica, Àfrica, Xina o la Índia.

Pel que fa a aquests dos últims països s'hauran de conformar amb un creixement a un ritme frenètic. El que tenen entre les cames no sembla ser un gran actiu. Així que es confirma el que sospitàvem (i potser alguns/nes ja havieu comprovat): els asiàtics la tenen petita  La Xina 10'89 i l'Índia, un trist 10'24, que la coloca última, una posició dificilment remuntable.

I aquí què? Us preguntareu. Doncs l'estat espanyol està al tercer gran grup amb una mitjana d'entre 13 i 15 centímetres. França està per sobre nostre. Sempre França. Però alegren-nos, aquí sí que estem a l'altura de Gran Bretanya, Noruega o Alemanya. Zapatero estarà content. Qui no es conforma...

6 sospitosos, 1 assassí

Fa pocs dies us parlava d'un llibre que havia començat, 6 sospechosos de Vikas Swarup. Es tractava d'una obra que gira al voltant de l'assassinat d'un jove empresari hindú, corrupte i ric (Vicky Rai) que surt absolt d'un judici després d'una sèrie de suborns. Algú s'agafa la justícia per la seva mà, i mort assassinat una nit celebrant aquesta absolució. Hi ha 6 sospitosos.

Els 6 que van acudir a aquella festa amb una pistola. El per què decideixen tenir de dona de companyia una pistola en la festa, ho sabem durant el llibre. On l'autor repassa la vida de cada un dels sospitosos i s'acaba descobrint que la seva vida està, amb més o menys nivell, bastant entrelligada. I amb un punt en comú, tots tenen una raó per matar a Vicky Rai, fins i tot el seu pare. 6 sospechosos es converteix així en una espècie de cluedo en versió Bollywood. Però el llibre va més enllà de ser una simple història de víctimes i culpables.

Repassant la vida dels sospitosos descobrim la Índia del segle XXI. La més actual. Aquella plena de contrastos que va des del pobre més pobre, al ministre de l'Interior. Passant per l'estrella de cine idolatrada, al que visita per primer cop el país. Vikas Swarup, autor de Slumdog Milionaire, despulla així la Índia. Ens ensenya les vergonyes del nou gegant asiàtic. Ens mostra com la corrupció i el suborn en el seu país és el pa de cada dia. Com els rics tenen impunitat mentre els pobres són senyalats amb el dit i culpats per coses que mai van fer. Veiem que la Índia amaga el millor i el pitjor de les persones. Swarup critica la Índia disparant amb bala des de l'alta política, al racisme o als espectacles televisius.

El final és un altre reflex del què és la Índia. No desvetllo ben bé el final quan dic que tots acaben sent culpables i tots acaben sent innocents. És el que ja vas deduint conforme avança la obra. Però tranquils que si la llegiu descobrireu finalment el veritable assassí. 

En definitiva, una mostra de la poca confiança de l'autor en l'avançament del seu país, en les pròpies institucions i en el propi futur del seu país. El pessimisme no hi entén de fronteres...

6 històries i un assassinat

Un ex al càrrec polític de la Índia va a veure una sessió d'espiritisme amb la seva amant. L'estrella de l'espectacle contacta, ni més ni menys, que amb Mahatma Gandhi. Després d'un rebombori monumental l'esperit del gran líder, i pare de la pàtria índia, entrarà al cos del funcionari corrupte.

Aquesta és una de les sis històries dels sospitosos d'haver matat un home, just quan aquest celebrava que l'havien absolt d'un assassinat. 

Les 6 vides dels diferents personatges, juntament amb el descobriment del dia a dia d'un país amb tants contrastos i en constant creixement com és la Índia, formen 6 sospechosos. La segona novel·la de Vikas Swarup. Escriptor índi, autor de Slumdog Milionaire que va servir a Danny Boyle per fer la pel·lícula i guanyar 8 Oscars.

El llibre promet...