Ha de ser molt dur ser Brad Pitt

Ha de ser molt dur ser Brad Pitt. Ho dic perquè totes les mirades están sobre teu; les admiradores, els crítics, els que l’odien i els que l’admiren. Cap de nosaltres ha tingut mai tants ulls a sobre com els ha tingut aquest actor. Guapo, ric, exitós i gran artista. La veritat, tots voldríem ser Brad Pitt. 

Em passava pel cap això al veure Spy Game. Una pel·lícula d’espies, segurament la típica, si no fos perquè té un guió espectacular, retrata alguns dels conflictes bèl·lics mundials del segle XX, narra la vida d’uns espies, i sobretot, hi surten Brad Pitt i Robert Redford. Passat i present.

L’un, el primer, es troba a una presó a un lloc remot de la Xina. L’altre, el segon, es el veterà de la C.I.A que esgarrapa els últims dies a la “casa” i haurà de treure d’aquell forat negre al jove espia. Li haurà de salvar el cul a Brad Pitt (quelcom que moltes, i molts, voldrien). El problema: els alts mandataris de la CIA no volen saber res de Pitt perquè Estats Units està en negociacions amb la Xina per millorar relacions. Solució: Robert Redford ho farà solet, des del despatx i només amb unes quantes horetes. Sense que ningú s’adoni de res. Com un bon espia. Com els d’abans. El que vulgarment es diu: ser el putu amo.

Spy Game retrata el que és la vida d’un espia i els interessos que mouen els conflictes bèl·lics. Ensenya el que no sabem i el que ens imaginem. Hi veiem que sovint algú ha de morir pel bé d’un país, però també gent innocent que és utilitzada. Sacrificada. Tot pel bé d’un país. Tot pel bé d’uns quants. 

Redford i Pitt es mouen pel Vietnam, l’Alemanya de l’Est o el Líban. Un l’entrena i l’altre aprèn. Fan la seva feina a la perfecció, amb alguna relliscada, però aconsegueixen sobreviure. L’alumne és bo. Brad Pitt és boníssim. L’un l’entrena i l’altre aprèn. A Brad Pitt només li passa una cosa, que per molts ulls que el mirin, per molt bon actor que sigui, per molt que el seu paper sigui més sucós, per molt guapo que sigui;  mai serà millor que Robert Redford. I això, ha de ser frustrant. Ha de ser molt dur ser Brad Pitt.

Resultats de l'enquesta: Formaries part d'un Club de la Lluita?

Amb la condició que Brad Pitt i Edward Norton hi fossin. D'aquesta manera s'apuntarien a un Club de la Lluita la majoria de la gent que ha votat en l'enquesta d'aquests dies. Segurament qui escollia als dos actors de companyia per una sèrie de combats on destrossar-se el cos debien ser dones. Tot i que també podrien ser perfectament homes...qui es negaria a estar en un garatge gairebé a les fosques amb Brad Pitt?

La resta han votat que sí, directament. Amb o sense estrelles de Hollywood estarien encantats de formar part d'aquest club i acabar amb el sistema establert a base d'hòsties i organització. No calen cares guapes per derrotar occident. Calen cullons. 

Curiosament ningú ha votat la opció de no formar part del club que va crear l'imaginari de Chuck Palahniuk. Però em temo que tot i no votar, és la gran majoria la que forma part d'aquest grup. Tot sigui per no perdre els nostres privilegis. La nostra tele de plasma. El nostre Iphone. Les nostres vacances. La feina que ens lliga i exprem. La nostra cara...

La primera regla del Club de la Lluita és...

Aquest bloc no neix perquè necessitava un canvi. No neix per allò que cal renovar-se o morir. No neix perquè hi ha un canvi en el meu discurs o alguna cosa per l'estil. No. Aquest bloc neix perquè el senyor Blogger, per alguna raó o per una altra, no em deixa entrar al meu bloc antic. Al de sempre. Al Tombeiker. M'obliga a tenir una adreça de gmail. 

Així que m'ho he agafat com una senyal divina. "Potser necessites una adreça Gmail com la meitat de la població mundial" he pensat. I aquest canvi ha comportat que neixi El Club de la Lluita. Sí, un títol basat en la genial obra de Chuck Palahniuk. 

No lluitaré. No em barallaré amb ningú. No sóc en Brad Pitt. Ni Eduard Norton. No hi hauran regles. Simplement m'agrada el nom, la idea, el concepte, la novel·la, la pel·lícula. El bloc serà exactament el que era el TomBeiker. Ni més ni menys però amb un altre nom. Així que si t'agradava l'antic bloc, perfecte. Sinó, doncs també perfecte. 

La primera regla del Club de la Lluita és que ningú parla sobre el Club de la Lluita.