Anti antisantvalentí

No hi ha ningú al món que odiï més que jo Sant Valentí. Una festa inventada, falsa, postissa, que ens han intentat imposar a base d’anuncis i cursilades varies. Per començar si estàs enamorat ho estàs cada dia de l’any. I si estàs enamorat i ets català ja ho demostres per Sant Jordi. Que quedi clar que no estic en contra de l’amor sinó del negoci del voltant i de ser un cursi. Així que es pot considerar que sí, sóc un anti sant valentí. Per tant, l’iniciativa del CCCB, una lectura de poemes i anar en contra del senyoret de les ales i les fletxes, ja m’anava bé. Des del Twitter del CCCB (@cececebe) m’havien animat a assistir als diferents actes d’aquesta santa casa, per “fer-me famós i més culte” així que em decideixo. Miro el cartell i veig a Llúcia Ramis, llavors penso que la cosa no pot anar bé.

Presenta l’espectacle una espècie de dona-home o d’home-dona. No ho sé. Vestit fosc, barret, bigoti, i poca gràcia. Escassa posada en escena. Per l’escenari van passant gent del “mundillo” i no dic artistes perquè tot i que hi vagin, no ho són. Seria insultar a Leonardo da Vinci o John Lennon per posar dos exemples. Potser arriben a poetes de postal, amb una mica de sort.

El primer parla en castellà, llengua de la modernitat més moderna. Casi de la tardo-post modernitat, podriem dir. Això sí, utilitza el català, però evidentment, amb aquella entonació del qui se’n riu de l’idioma. Ja m’enteneu, ho heu sentit mil cops. Com si utilizar el català fos per fer bromes perquè és un idioma/dialecte inferior. De bufons. L’utilitza per traduir Neruda. Sí. Neruda. Fàcil no? Molt. Doncs això, llegeix el poema més famós del xilè en català. I aquí s’acava. Un insult a Neruda, un insult a la poesía, un insult al català, un insult a la seva dignitat. Un insult a mi i a tots.

El segueix un altre personatge amb guants de rentar plats. Brut. “Com els artistas de veritat” deu pensar ell. Aquest però utilitza com a llengua “vehicular” el català. Res no millora. Quatre jocs amb el micro, unes flexions, llegir un poema de no se qui i agafar el micro i picar-lo un cop i un altre contra el cor. Tot un innovador...

El graciet de torn el segueix. La/el presentador també el coneix, de fet, es coneixen tots pel que sembla. “Us recitaré un poema” diu ara el protagonista. Fa molta gràcia quan llegeix, vés per on, la lletra de Boig per tu. Molta gràcia. Acaba i ja està. Diria que ho fa també amb una mica de burla. Com si la lletra fos cursi, quan ell ni tan sols podrá arribar a somniar a fer alguna cosa semblant a la cançó de Sau en la seva trista vida. Seria injust dedicar-li més línies a aquest personatge, perquè seria més del que ha dedicat ell a preparar la seva pujada a l’escenari.

Enmig de la miseria dels quatre amiguets modernets puja una noia. Blanca Llum es diu, si mal no recordo. No vesteix com ells. No està tan segura com ells. Queda clar que no és del seu cercle i no va per allà on van tots els que fins ara han pujat. Tremola mentre parla. Està nerviosa mentre recita. Però és la única que surt a l’escenari a defensar la seva obra. Perquè el que recita és seu, i no com la resta. Potser no fa tanta gràcia, però és el seu petit tresor i l’està ensenyant a desenes de persones a qui no coneix de res. No surt a vendre’s, no surt a fer-se veure. Surt a defensar la seva poesía, agradarà o no, però hi creu. Ella no ho sap però és la millor que ha estat sobre l’escenari, de llarg.

Darrera seu un altre dels de “sempre”. Un poema que no era seu sobre els poetes dolents i més del mateix. Aquest cop però, amb el mític Como yo te amo. Noi aquesta idea ja te l’han tret…i és més vella que l’anar a peu. La gent l’aplaudeix mentre jo em pregunto si aplaudirien la mateixa situació (un tiu recitant la cançó d’un altre) fora del CCCB. Probablement no, dirien que el que ho fa és vulgar.

Vist el panorama marxo. La falta de talent i l’excés de vulgaritat és alarmant en aquesta trobada de gent que no arriba a poetes de postal. A modernets de bars de desgraciats. De locals bruts però de mitjana a quatre euros. No havia vist res més aborrit i vulgar desde l’Alquimista de Coelho així que el millor que puc fer és deixar de perdre el temps, segur que hi ha millors maneras de fer-ho. A tot això no he arribat a veure Llúcia Ramis però es confirma el que pensaba: si hi ha aquesta noia malament. L’escriptora arriba tard. Potser està escribint per l’ARA. O potser per El Mundo. O potser per l’ARA. O potser per El Mundo. Tant se val, segurament per ella és el mateix.