La lluita de la setmana

M’ha agradat: Que torni el “Boss” a Barcelona…

No m'ha agradat: ...no tinc entrades pels dos concerts que farà. 

M'ha agradat: Que Urdangarín serà imputat...

No m'ha agradat: ...que gent així no en tingui prou, i a més, no acabi a la presó.

M'ha agradat: Aquest pont o aqüeducte que s'han agafat alguns, diu molt d'Espanya...
No m'ha agradat: ...la cara que ha hagut posar Merkel quan li han comentat que a Espanya fan 10 dies de vacances.

M'ha agradat: El Barça amb els nois del filial guanya 4 a 0 al Bate Borisov en Champions...

No m'ha agradat: ...que alguns partits de Champions semblin costellada. 

M'ha agradat: L'èxit d'audiència de la fòrmula RAC1...

No m'ha agradat: ...l'autobombo (fins a cert punt, comprensible) que en fa la casa. 

M'ha agradat: Que Argentina hagi perdut la Copa Davis...

No m'ha agradat: ...que l'hagi guanyat Espanya. 

M'ha agradat: La World Press Photo al CCCB...

No m'ha agradat: ...abans era gratis. 

M'ha agradat: No pagar als museus amb l'història que sóc periodista...

No m'ha agradat: ...que això no t'eximeixi de fer cues o patir les aglomeracions.

M'ha agradat: Aquesta pàgina de turisme només per dones...

No m'ha agradat: ...què passaria si hi hagués una pàgina només per turisme d'homes?

M'ha agradat:  Conèixer a Rosana o Mario Vaquerizo. Els dos, a la seva manera, uns personatges...

No m'ha agradat: ...que deixaré de conèixer personatges d'aquests.

M'ha agradat: El reportatge de Salvados sobre la corrupció al futbol...

No m'ha agradat: ...que realment no es descobrís res. Hi ha hagut, hi ha i hi haurà corrupció al món del futbol.

Anti antisantvalentí

No hi ha ningú al món que odiï més que jo Sant Valentí. Una festa inventada, falsa, postissa, que ens han intentat imposar a base d’anuncis i cursilades varies. Per començar si estàs enamorat ho estàs cada dia de l’any. I si estàs enamorat i ets català ja ho demostres per Sant Jordi. Que quedi clar que no estic en contra de l’amor sinó del negoci del voltant i de ser un cursi. Així que es pot considerar que sí, sóc un anti sant valentí. Per tant, l’iniciativa del CCCB, una lectura de poemes i anar en contra del senyoret de les ales i les fletxes, ja m’anava bé. Des del Twitter del CCCB (@cececebe) m’havien animat a assistir als diferents actes d’aquesta santa casa, per “fer-me famós i més culte” així que em decideixo. Miro el cartell i veig a Llúcia Ramis, llavors penso que la cosa no pot anar bé.

Presenta l’espectacle una espècie de dona-home o d’home-dona. No ho sé. Vestit fosc, barret, bigoti, i poca gràcia. Escassa posada en escena. Per l’escenari van passant gent del “mundillo” i no dic artistes perquè tot i que hi vagin, no ho són. Seria insultar a Leonardo da Vinci o John Lennon per posar dos exemples. Potser arriben a poetes de postal, amb una mica de sort.

El primer parla en castellà, llengua de la modernitat més moderna. Casi de la tardo-post modernitat, podriem dir. Això sí, utilitza el català, però evidentment, amb aquella entonació del qui se’n riu de l’idioma. Ja m’enteneu, ho heu sentit mil cops. Com si utilizar el català fos per fer bromes perquè és un idioma/dialecte inferior. De bufons. L’utilitza per traduir Neruda. Sí. Neruda. Fàcil no? Molt. Doncs això, llegeix el poema més famós del xilè en català. I aquí s’acava. Un insult a Neruda, un insult a la poesía, un insult al català, un insult a la seva dignitat. Un insult a mi i a tots.

El segueix un altre personatge amb guants de rentar plats. Brut. “Com els artistas de veritat” deu pensar ell. Aquest però utilitza com a llengua “vehicular” el català. Res no millora. Quatre jocs amb el micro, unes flexions, llegir un poema de no se qui i agafar el micro i picar-lo un cop i un altre contra el cor. Tot un innovador...

El graciet de torn el segueix. La/el presentador també el coneix, de fet, es coneixen tots pel que sembla. “Us recitaré un poema” diu ara el protagonista. Fa molta gràcia quan llegeix, vés per on, la lletra de Boig per tu. Molta gràcia. Acaba i ja està. Diria que ho fa també amb una mica de burla. Com si la lletra fos cursi, quan ell ni tan sols podrá arribar a somniar a fer alguna cosa semblant a la cançó de Sau en la seva trista vida. Seria injust dedicar-li més línies a aquest personatge, perquè seria més del que ha dedicat ell a preparar la seva pujada a l’escenari.

Enmig de la miseria dels quatre amiguets modernets puja una noia. Blanca Llum es diu, si mal no recordo. No vesteix com ells. No està tan segura com ells. Queda clar que no és del seu cercle i no va per allà on van tots els que fins ara han pujat. Tremola mentre parla. Està nerviosa mentre recita. Però és la única que surt a l’escenari a defensar la seva obra. Perquè el que recita és seu, i no com la resta. Potser no fa tanta gràcia, però és el seu petit tresor i l’està ensenyant a desenes de persones a qui no coneix de res. No surt a vendre’s, no surt a fer-se veure. Surt a defensar la seva poesía, agradarà o no, però hi creu. Ella no ho sap però és la millor que ha estat sobre l’escenari, de llarg.

Darrera seu un altre dels de “sempre”. Un poema que no era seu sobre els poetes dolents i més del mateix. Aquest cop però, amb el mític Como yo te amo. Noi aquesta idea ja te l’han tret…i és més vella que l’anar a peu. La gent l’aplaudeix mentre jo em pregunto si aplaudirien la mateixa situació (un tiu recitant la cançó d’un altre) fora del CCCB. Probablement no, dirien que el que ho fa és vulgar.

Vist el panorama marxo. La falta de talent i l’excés de vulgaritat és alarmant en aquesta trobada de gent que no arriba a poetes de postal. A modernets de bars de desgraciats. De locals bruts però de mitjana a quatre euros. No havia vist res més aborrit i vulgar desde l’Alquimista de Coelho així que el millor que puc fer és deixar de perdre el temps, segur que hi ha millors maneras de fer-ho. A tot això no he arribat a veure Llúcia Ramis però es confirma el que pensaba: si hi ha aquesta noia malament. L’escriptora arriba tard. Potser està escribint per l’ARA. O potser per El Mundo. O potser per l’ARA. O potser per El Mundo. Tant se val, segurament per ella és el mateix.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: veure com un poble pot derrocar un règim...
No m'ha agradat: ...que l'exèrcit marqui les pautes de la nova etapa a Egipte.

M'ha agradat: que "Pa negre" hagi arrassat als Goya...
No m'ha agradat: ...que diversos mitjans espanyols carreguin contra la pel·lícula perquè sigui catalana o l'hagi vist poca gent.

M'ha agradat: L'actitud de Raül Agné. Ja era hora que algú algun dia es plantés...
No m'ha agradat: ...l'actitud dels periodistes d'arreu de l'estat espanyol. No tots. Però uns quants són i seran així sempre.

M'ha agradat: que es faci el Mobile Congress a Barcelona...
No m'ha agradat: ...que els visitants se'n recordin del congrés pels robatoris patits.

M'ha agradat: La victòria del Barça a la Copa del rei de bàsquet...
No m'ha agradat: ...que no deixessin entrar estelades al pavelló.

M'ha agradat: La xerrada de Gervasio Sánchez i companyia al CCCB sobre els desapareguts d'arreu del món.
No m'ha agradat: ...que l'estat espanyol sigui l'únic que no fa res per desenterrar cossos de fosses comuns.

M'ha agradat: Aquesta notícia.
No m'ha agradat: aquesta altra. 

M'ha agradat: la calçotada del cap de setmana...
No m'ha agradat: ...els efectes secundaris. Menjeu-ne i sabreu de què parlo.

Desapareguts

Gervasio Sánchez retrata pors. Dona veu a boques silenciades. Posa cara a gent sense rostre.  Ajuda a persones. Gervasio Sánchez fa periodisme amb majúscules.

Aquest fotoperiodista de professió amb 26 anys és enviat per Ammistia Internacional a Guatemala. Allà veu les misèries de la guerra. Les tortures i els silencis que comporta i decideix llavors per on anirà el seu projecte vital. Parlarà d’històries llunyanes potser per molts, però tan properes per altres. Donarà veu a un problema universal, les desaparicions.

Llicenciat en periodisme per l’Autònoma de Barcelona, després de Guatemala viatja a El Salvador, a Xile, a Perú o a Colòmbia. Tots aquests països sudamericans van ser víctimes de diferents règims dictatorials, que van silenciar a milers i milers de persones. Alguns tan coneguts i mediàtics com el cas de Pinochet a Xile amb la Caravana de la Mort, però altres tan poc “rellevants” com El Salvador.

Més tard viatja a Cambotja, viu les diferents Guerres dels Balcans i viu l’Iraq post Sadam Hussein. A aquestes altures, Gervasio Sánchez té més que clar que el seu projecte vital consisteix a donar veu als centenars d’homes i dones que volen recuperar els seus familiars.

Ahir al CCCB el fotoperiodista va repassar la seva trajectòria.  Va parlar d’aquest fil que l’ha acompanyat durant aquests anys. Juntament amb altres ponents. L'acompanyaven Viviana Díaz, ex presidenta de la Agrupación de Familiares de Detenidos Desaparecidos, Luis Fondebrider, president de l'Equipo Argentino de Arqueología Forense i Susana Navarro, psicòloga, coordinadora del projecte “Trabajo Psicosocial en Procesos de Exhumaciones”, Equipo de Estudios Comunitarios y Acción Psicosocial de Guatemala. 

“No investigar aquestes desaparicions és un delicte” es queixa el periodista. “Deixar la gent que ha assassinat quedi impune és el delicte” afegeix. En la llista dels diferents països abans citats s’han aconseguit petites millores, però no suficients. Alguns com Bòsnia dediquen molts diners a recuperar i posar noms a les restes de cadàvers enterrats pel país. Cada juny reben sepultura i dignitat a Potoçari, al costat d’Srebrenica. Altres països encara es posen traves, moltes traves. Hi ha silencis. Gent implicada. Gent que encara té por.

“Por de què?” Diu Sánchez. “de venjança? De rancúnies passades?”. El periodista ha conegut milers de persones que han perdut familiars i cap, segons ell, es movilitza per la revenja. “Cap s’està netejant ossos, escoltant advocats o aprenent què és ben bé l’ADN per venjança. No.” Sentencia el periodista.

La xerrada i l’exposició Desaparecidos pretén per conscienciar a la gent sobre el problema. Les traves hi continuen sent i els passos són petits. Però Xile, Argentina, Colòmbia, El Salvador, Bòsnia…tots van aconseguint petites victòries que van curant les ferides del passat. Espanya no.

L’estat espanyol ha mirat sempre cap a una altra banda. Hi ha massa gent implicada. Massa gent que va firmar sentències de mort. Masses que van ser còmplices o masses que no van fer absolutament res. “Els partits polítics són uns covards. Tots.” es queixa Sánchez, avergonyit de ser del país que li ha tocat ser. Alguns fan servir aquella excusa barata del tornar a obrir ferides “quan justament la ferida està oberta, i des de fa molts anys”.

Des de la taula del CCCB Gervasio Sánchez va proposar a tots, i cadascún, dels polítics i ciutadans a anar a una fossa comú. imaginar-se els avis de cadascú de nosaltres i preguntar-se a un mateix: cal o no cal?  Aviam quin dia ens fem les preguntes precises, amb les persones que calen, des del lloc adequat.