Hi ha qui pensa que tenir un Ferrari, viatjar a Bali o menjar caviar rus és un luxe. Potser sí. Però jo em conformo amb escoltar les cançons de Fran Healy cada dos o tres anys en directe. I divendres l’ex líder de Travis aterrava a la Sala Be Cool per cumplir amb la nostra cita habitual.
El cantant escocès ara vola en solitari després d’haver estat liderant els Travis durant anys. Amb nou disc sota el braç, Wreckorder, li toca defensar-lo en solitari arreu del món. Una espècie de retorn als inicis, com tornar a començar de zero. Però sense fer-ho realment. Perquè quan Fran Healy puja a l’escenari és com si ho fes Travis. És Travis sense Travis.
Amb una veu privilegiada i armat senzillament d’una guitarra, l'escocès va deleitar als, tant sols 150 espectadors, que es van acostar a la sala Bee Cool. Ho fa sol. En un escenari petit on el cap gairebé li tocava al sostre, sense baix, ni batería, ni veus que ornamentessin les seves petites criatures. Ell contra el món amb cançons del seu álbum en solitari com Holiday o As it Comes, convinades amb les de sempre: Flowers in the Window, Side o Sing. Evidentment ha guanyat ell.
Perquè Fran Healy guanya sempre, i més, amb les distàncies curtes. Guanya perquè la seva música és propera, senzilla, però com el futbol, el més difícil és fer-ho sencill. Guanya perquè Fran Healy és ell, i no enganya a ningú. Viu les cançons perquè són seves i les viu i les canta al 100 per cent perquè creu en elles.
Però l’escocès també guanya contra el món perquè el conquista a cada comentari. És cantant però en part també humorista o monologista. Entre cançó i cançó aprofita per posar-se a la butxaca a un públic ja de per si entregat. Ho fa explicant l’orígen de la seva petita cançó, recordant una anècdota o simplement, fent una broma que arrenca un somriure a qualsevol. Simpàtic, obert, senzill. Fran Healy és així. Travis era així. La seva música és així.
Divendres no va emplenar el Palau Sant Jordi. No tocava al Camp Nou. Tampoc a l’Estadi Olímpic de Montjuich. El seu escenari no girava ni hi havia una pantalla gegant. Però va fer feliç a la gent amb la seva música que és el que importa. I també signant les entrades del concert i fent-se fotografíes amb els que ahir el vam escoltar durant un parell d’horetes.
Se sol dir que una gran quantitat de persones no pot estar equivocada. Jo marxo del concert pensat el contrari, que només unes 150 tenen la raó. I penso que Fran Healy i la seva música m’ha donat més que molta de la gent que m’ha rodejat i em rodeja en el meu dia a dia. Gràcies per Sing, Side, Why does it always rain on me o per Flowers in the Window. T’esperem…amb flors a la finestra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada