La lluita de la setmana

M'ha agradat: La manifestació d'ahir dels indignats de Barcelona, Madrid i més ciutats. Sense violència, aquest és el camí...

No m'ha agradat: ...la MANIPULACIÓ, amb majúscules de La Razón.

M'ha agradat: Comença Wimbledon…

No m'ha agradat: ...estar una mica cansat del mercat de fitxatges. 

M'ha agradat: Que comenci a funcionar la Nova Masia a la Ciutat Esportiva...
No m'ha agradat: ...la nova "vida" de la Masia de sempre.

M'ha agradat: Dones invisibles, un llibre molt recomanable...

No m'ha agradat: ...haver abandonat, gairebé definitivament, La Caída de los Gigantes de Ken Follet.

M'ha agradat: Que es compleixin 35 anys del penal més famós de tots els temps...

No m'ha agradat: ...que molta gent que diu saber-ne molt de futbol no conegui a Panenka ni el seu penal. 

M'ha agradat: Que finalitzin les obres de la C-31 que porten a Palamós...

No m'ha agradat: ...tot el que s'han arribat a carregar: arbres, camps, camins, etc.

M'ha agradat: El bon moment de l'esport de L'Hospitalet, amb el Bellsport pujant per fi, a la divisió d'Argent i els Pioners imposant-se altre cop a la Lliga. 

No m'ha agradat: ...l'actitud, antidemocràtica i bananarera, d'alguns equips.

M'ha agradat: La marxa de Ricky Rubio a l'NBA...

No m'ha agradat: ...que el Barça perdi un gran jugador. 

M'ha agradat: El cap de setmana llarg a Palamós...

No m'ha agradat: ...que no sortís el sol fins el diumenge a les 5 de la tarda.

M'ha agradat: recuperar Travis i saber que han tornat a tocar junts, encara que només sigui per assajar...

No m'ha agradat: ...la mort de The Big Man.

M'ha agradat: Que Josep Cuní marxi de TV3...

No m'ha agradat: ...que el seguirem veient a un altre canal.

Una nit amb Fran Healy

Hi ha qui pensa que tenir un Ferrari, viatjar a Bali o menjar caviar rus és un luxe. Potser sí. Però jo em conformo amb escoltar les cançons de Fran Healy cada dos o tres anys en directe. I divendres l’ex líder de Travis aterrava a la Sala Be Cool per cumplir amb la nostra cita habitual.

El cantant escocès ara vola en solitari després d’haver estat liderant els Travis durant anys. Amb nou disc sota el braç, Wreckorder, li toca defensar-lo en solitari arreu del món. Una espècie de retorn als inicis, com tornar a començar de zero. Però sense fer-ho realment. Perquè quan Fran Healy puja a l’escenari és com si ho fes Travis. És Travis sense Travis.


Amb una veu privilegiada i armat senzillament d’una guitarra, l'escocès va deleitar als, tant sols 150 espectadors, que es van acostar a la sala Bee Cool. Ho fa sol. En un escenari petit on el cap gairebé li tocava al sostre, sense baix, ni batería, ni veus que ornamentessin les seves petites criatures. Ell contra el món amb cançons del seu álbum en solitari com Holiday o As it Comes, convinades amb les de sempre: Flowers in the Window, Side o Sing. Evidentment ha guanyat ell.


Perquè Fran Healy guanya sempre, i més, amb les distàncies curtes. Guanya perquè la seva música és propera, senzilla, però com el futbol, el més difícil és fer-ho sencill. Guanya perquè Fran Healy és ell, i no enganya a ningú. Viu les cançons perquè són seves i les viu i les canta al 100 per cent perquè creu en elles.

Però l’escocès també guanya contra el món perquè el conquista a cada comentari. És cantant però en part també humorista o monologista. Entre cançó i cançó aprofita per posar-se a la butxaca a un públic ja de per si entregat. Ho fa explicant l’orígen de la seva petita cançó, recordant una anècdota o simplement, fent una broma que arrenca un somriure a qualsevol. Simpàtic, obert, senzill. Fran Healy és així. Travis era així. La seva música és així.

Divendres no va emplenar el Palau Sant Jordi. No tocava al Camp Nou. Tampoc a l’Estadi Olímpic de Montjuich. El seu escenari no girava ni hi havia una pantalla gegant. Però va fer feliç a la gent amb la seva música que és el que importa. I també signant les entrades del concert i fent-se fotografíes amb els que ahir el vam escoltar durant un parell d’horetes.

Se sol dir que una gran quantitat de persones no pot estar equivocada. Jo marxo del concert pensat el contrari, que només unes 150 tenen la raó. I penso que Fran Healy i la seva música m’ha donat més que molta de la gent que m’ha rodejat i em rodeja en el meu dia a dia. Gràcies per Sing, Side, Why does it always rain on me o per Flowers in the Window. T’esperem…amb flors a la finestra.

Sons del 2010

S'acosta el cap d'any i toca fer balanç de tot. De lo bo i millor, i el més dolent d'aquests últims 365 dies. Són temps de recopilatoris del que sigui i jo no seré menys. Posaré les cinc cançons que m'han acompanyat aquest any per una raó o per l'altre. No estan necessariament fetes aquest 2010, simplement faig un recopilatori del que més han escoltat les meves orelles aquest any.

En cinquè lloc: La Merda se'ns menja dels Amics de les Arts.

En quart lloc: Está en mi Garganta de Sidonie

En tercer lloc: Flowers in the Window de Travis.

En segon lloc: Windsor de Pereza.

I en primer lloc una cançó que encara no sé explicar què em genera:

Life in Technicolor ii de Coldplay

L'any que ve més...