Dotze homes i un veredicte

12 homes en una taula. 12 homes que no es coneixen. 12 homes de diferents edats. 12 homes amb vides diferents. 12 homes d’orígens diversos. 12 homes que comparteixen una habitació i no en sortiran fins que tots estiguin d’acord. Així comença 12 homes sense pietat, una pel·lícula dirigida per Sidney Lumet que va fer que ahir no perdés la tarda. 

Es tracta d’un judici on s’acusa un noi, d’algun suburbi de Nova York, d’haver matat al seu pare apunyalant-lo al pit. Després d’una llarga exposició de proves, tot fa pensar que l’acusat és culpable. Toca deliberar. Només el jurat popular pot confirmar aquesta decisió, i per tant, si ho fa, enviarà aquest noi a la pena de mort. A la cadira elèctrica. Les proves són clares, els testimonis afirmen que no hi ha dubte, el noi va matar al seu pare, ho han vist i ho han sentit. Per tant, la decisió sembla senzilla. Falta però, que aquests dotze homes es posin d’acord, un sol vot en contra de la decisió majoritària i el veredicte no serà vàlid. La decisió ha d’estar recolzada per absolutament tots els 12 membres. Comença la votació. 11 diuen que és culpable i un, que potser no ho és. Caldrà aprofundir. 

D’aquesta manera comença 12 homes sense pietat, una pel·lícula que reflexiona sobre l’importància de prendre decisions, que critica el sistema judicial nord-americà i que rebutja els prejudicis que la societat té sobre els altres. Un home tot sol acaba convencent els altres, simplement raonant. Pensant. El que podia ser una mort, acaba sent una nova oportunitat. Una nova vida per aquell noi. 

Tot això dins d’una habitació. A ple estiu de Nova York, amb una calor asfixiant. No hi ha més decorat que una sala amb una taula, dotze homes que fumen (llavors encara es podia fumar en sales i en les pel·lícules) i un lavabo per “intimar”. Sidney Lumet no necessita res més en aquesta pel·lícula. Un a un, els dotze homes exposen les seves teories. I el líder del no, Henry Fonda, convenç  a tots i cadascun dels personatges amb les paraules. Poc a poc. Fent pensar. Fent meditar. Caldrà estona, i molta. Però la balança es va equilibrant poc a poc conforme analitzen les proves i els fets. 

A meitat de pel·lícula, amb l’empat a 6, s’acosta una xàfec sobre Nova York, potser una metàfora de la tempesta que s’acosta dins la sala. Efectivament, és així i la temperatura ambiental puja uns quants graus més. Els defensors de la culpabilitat del noi s’atrinxeren, surten les tensions, els crits i els rancors, mentre poc a poc coneixement una mica més de com és cada personatge. Del seu passat. 

No descobreixo res si dic que al final tots canvien de parer. A vegades no tot és el que sembla, no perquè un digui blanc és blanc, ni perquè un digui negre és negre. A vegades cal defensar les teves idees contra tot, i contra tots. A vegades la teva vida depèn de tu i altres vegades dels altres, així que els altres han d’estar a l’altura. A vegades no ho estem. A vegades la vida canvia per una frase, un fet, un testimoni o una creença. A vegades veig pel·lícules que són bones, algunes molt bones. I altres vegades veig pel·lícules que són obres mestres i mereixen unes quantes línies en un bloc. Per desgràcia, són molt poques les que valen la pena. 12 homes sense pietat és una d’elles. 12 homes que al final marxen pensant el mateix però que no saben els noms dels altres 11. A vegades els noms, són el de menys.