20.000 especies de abejas. Pel·lícules que son mel

Vol de La Habana a Madrid. 9 hores i escaig per davant i he de decidir què faig, intentar dormir, llegir, mirar alguna sèrie meva o encendre la pantalla aviam què tenen aquesta gent d’Iberia. Em decideixo per l’última opció, i encerto. La cara de la nena del cartell s’assembla a Aitana Bonmatí així que la pel·lícula no pot fallar. Gran criteri, el meu. “20 mil especies de abejas” es una obra basca i això també m’acabi decidint a passar dues hores mirant-la. Es allò de catalans i bascos que no s’aguanta per enlloc, ja ho sabeu però entremig de deu mil pel·lícules de Star Wars, Harry Potter i Fast and Furious què voleu. Estic a punt de descobrir una pel·lícula que és mel, sense ser-ne conscient ni saber-ho. Així les bones històries encara tenen més bon gust.

De què va “20 mil especies de abejas”?

Doncs va de com un nen de 8 anys a qui tothom diu Aitor, no vol dir-se Aitor (es fa dir Coco) i de fet, no vol ser un nen. Bàsicament, perquè no s’hi sent, un nen. Tot això en el context d’un estiu al poble dels avis on la pressió sobre ell/ella es va agradant conforme passen els dies a la piscina, o a casa, o al carrer o a les festes. Tot això amb la seva mare en plena crisi existencial i els seus germans passant un estiu normal a casa el poble de l’avia. Molta gent a una casa però Coco es va sentint cada cop més sola i es va fent petita, i va reflexionant sobre què és i què vol ser, amb tot just 8 anys.

La família tradicional basca es trobarà amb què ha d’afrontar la situació de l’Aitor o la Cocó. I tindrà dos opcions: veure la realitat o mirar cap una altra banda. Com realment passa en totes les realitats de la vida, de fet. Alguns membres, els més conservadors miraran cap una altra banda i altres assumiran a Coco tal com és, i punt. Com ha de ser.

Tota l’historia de Coco interpretada de forma meravellosa per Sofía Otero, de només 8 anys, que ja ha estat premiada en diversos certàmens pel seu paper en aquesta pel·lícula. Un personatge que atrapa des del primer moment que veus que pixa dreta a sobre un arbre i que només troba la pau i és ella mateixa cuidant les abelles amb la seva tia avia, una altra “outsider” de la societat. Allà i amb ella, viu una bombolla i parla de si mateixa en femení. Una bombolla d’abelles i mel que es trenca cada cop que puja a la furgoneta per tornar al seu poble. Al final però, haurà de ser honesta amb si mateixa i afrontar el problema. Ella i tots.

Explicar històries properes, una "nova" forma de fer cinema

Se’ns dubte una meravellosa història amb aires de “Estiu de 1993” a la basca. "Alcarrasseja" i això està bé entre tanta marabunta cinematogràfica. Una obra que fa pensar i meditar sobre les histories reals, les persones i la pressió cultural i social que reben els que se surten dels marges establerts de la tradició. Una petita joia que hauria de ser obligada en qualsevol escola de l’estat espanyol per afrontar el problema de cara i no mirar cap una altra banda. Però això és molt demanar en l'Espanya d'avui en dia on alguns portarien a Coco a un metge perquè "es curi". El país seria un altre si invertíssim dues hores d’escola per veure aquestes realitats i no en tallar ampolles de plàstic per penjar a les parets. Educació, educació i educació...però amb una finalitat, no per tenir nens i nenes cuidats de 9 a 5 de la tarda. 

Mentrestant, seguirem buscant pel·lícules que son mel, en petites pantalles que ens acompanyen en vols llargs. Petites joies i petites abelles que ens permeten estar dues hores en una bombolla entre tants depradedors cinematogràfics. 

"The Kite", un estel que uneix avi i nét

No serà la primera reflexió sobre la mort que ens aporta el món audiovisual. Però per commovedor i diferent he volgut parlar de “The Kite” un curtmetratge animat de l’il·lustrador Martin Smatana, on reflexiona sobre les pèrdues i les morts properes, però ho fa de forma “alegre”. 

Tot comença quan un nen visita el seu avi al camp, juguen amb un estel i al final, degut al vent, acaben els dos volant pel cel. Viuen en un món on tothom està fet de capes de paper, que simbolitzen l’edat. El nen, té moltes capes, perquè té tot una vida per davant. Mentre que l’avi, ja n’ha perdut la majoria i ni queden unes quantes, no masses. A mesura que envelleix, va perdent capes, i és clar, va quedant fi com una fulla de paper. Aquest viatge cap al cel desencadenarà el futur dels dos.

“The Kite” se centre en el concepte de la mort i la pèrdua d’un ésser estimat utilitzant aquest estel, el temps, i diversos materials com a símbols per fer d’aquestes pèrdues, quelcom més planer. De forma que fins i tot un nen pot veure aquest curtmetratge. De fet, és recomanable. Per crear els dos personatges, Smatana i el seu equip varen anar buscant materials i teles en botigues de segona mà, fent servir diferents dissenys i paletes de colors que formen paisatges. En definitiva, una estètica que, com el seva història, és agradable als ulls. I que la música i els efectes, acaben de rematar una obra del tot recomanable.

The Kite és una meravellosa manera de perdre el temps i a l’abast de tothom, ja que son només uns dotze minuts de curt, en format de stop motion. Una historia que ens recordarà vells i bells temps i a la que qui més qui menys tothom pot sentir-se identficiat si ha perdut un avi o un ésser estimat. Una verdadera joia que farà entendrir els grans i ajudarà als més petits a entendre que les pèrdues dels éssers més estimats son llei de vida i les hem de gestionar el millor que sapiguem.

Clicka aquí per veure-la. 

Torna el somriure infinit del Joker

El Joker arriba a Netflix, i això és una bona noticia. D’acord, el teniem a HBO Max durant gairebé 4 anys, però la plataforma de la N vermella té més audiències, i no em negareu que aquesta pel·lícula mereix ser vista per la major gent possible. I sí, segur que ja l’has vist, però és d’aquelles que cal veure-la més d’un cop i de tant en tant. De fet, a Netflix hi ha dues pel·lícules del Joker, però en una d’elles no hi surt Joaquin Phoenix, per tant l’ignorarem. Ni té escena al metro, ni escena a l’escala, ni escena al mirall del lavabo. Res, ens quedem amb la de Joaquim Phoenix.

El fet que estigui a Netflix ens brinda l’oportunitat de veure-la altra cop, o a alguns per primera vegada, i veure que és la pel·lícula on entenem perfectament el dolent d’una saga. Entenem per què és dolent. Quelcom que a Star Wars necessiten fer amb tres pel·lícules. A Joker veiem els abusos que patia el protagonista en la seva infància, una adolescència de mentides i bogeria. De medicació. Una societat que es mofa del fracàs i dels que se surten de la línia establerta, des dels nanos que l’apallissen, a un presentador rient-se del protagonista davant de tot el país. Del primer minut a l’últim aquest film ens explica com es crea un criminal. I aquestes situacions, senyors, son les que creen un assassí.

Joker no només parla d’un boig que corre per la ciutat sinó que parla d’una societat en que hi ha la possibilitat d’escollir entre l’ordre i l’aventura (Mishima). Equilibri o Caos. I el Joker tria el caos. Bé, potser no el tria intencionadament però porta la societat cap aquesta direcció. Just al contrari de la gent farta de la societat en la que vivim però que no mou un dit, el Joker es revolta contra això, potser de forma inconscient. I us preguntareu: i què té a veure això amb el dolent i el còmic de Batman? Doncs res. Només hi passa per sobre amb la trobada del protagonista amb Bruce Wayne, el futur Batman. La pel·lícula posa les bases de la saga però és el de menys. Aquí ell és el protagonista, i ens demostra que la bogeria està més a prop dels que ens pensem. Que nosaltres creem les nostres pròpies ovelles negres de la societat. Això és el que vol explicar aquest Joker.

I sí, Todd Philips, el director, acaba aconseguint que ens posem de part del Joker. De part del caos. I acabes entenent totes les morts que provoca. No et pares a pensar en l’altra banda, en la gent que pateix aquesta bogeria. Com la del personatge de Sophie, amb qui s’imagina la vida que hauria de tenir. Sophie es una dona que viu amb por per culpa del seu veí, boig del tot. Però mentre mires la pel·lícula tu, ja estàs de part d’ell.

I es que si el Joker aconsegueix la teva empatia, no només és per culpa de Todd Philips, el seu director, sinó gràcies a Joaquim Phoenix, que fa un dels papers de la seva vida. Sinó El Paper. Capaç de transmetre vint sensacions en dues hores. Por, ràbia, tendresa, comprensió, tristesa, compassió...etc. I tot, amb mil i una cares. Perquè Phoenix no només es val dels diàlegs i les accions, fa servir el cos i la cara d’una forma excel·lent per transmetre aquestes sensacions. I això l’espectador ho veu a la primera, no cal ser Jaume Figueres o el crític de cinema més entès de les revistes de cine ja extingides per culpa d’internet.

I arriba el caos que acaba amb tot. El caos que es veia a venir des del primer minut de la pel·lícula. El caos al plató de televisió. Un caos en directe. I el final és rodó: la ciutat sumida al caos. Farta de tot. I Arthur deixa de ser Arthur per convertir-se ara sí, en algú. Neix el Joker. I el Joker surt com un màrtir. Per fi algú el comprèn. Per fi és quelcom a la vida. I d’aquí que es posi a ballar com sempre havia fet en solitari, ara sobre un cotxe de policia davant de les masses que l'aclamen. I d'aquí que esbossi a la seva cara plena de sang i pintura, un somriure. El somriure. El somriure infinit del Joker.

Josep Bartolí: el català que va ser amant de Frida Kahlo

Sovint hi ha vides que no tenen cap història i en canvi vides que tenen moltes històries al darrera però queden en l'anonimat. La sort, és quan algú les rescata de l'oblit. És el cas de la vida de Josep Bartolí, una vida intensa de la que no sabíem res...fins ara. Una guerra, uns dibuixos, un llarg viatge de la mà de Josep Tarradellas, Frida Khalo i l’amor. Una combinació que ha estat rescatada de l’oblit gràcies a Josep, un film dirigit per l'il·lustrador Aurel, i que ha estat seleccionat pel Festival de Cannes i per l’Academia de Cinema Europeu com una de les quatre millors obres d’animació del 2020. 

Josep Bartolí, una vida de pel·lícula

"Josep" parla de Josep Bartolí, nascut a Barcelona el 1910, va treballar com a dibuixant en diversos diaris durant l’època de la República. Allistat al bàndol perdedor durant la Guerra Civil espanyola, va haver de fugir del país cap a França. Com ell, 500.000 repúblicans varen ser tancats en camps de refugiats. I maltractats. I humiliats. I varen saber el que era passar gana. Però no varen perdre les ganes de viure. Tot el que succeïa al camp, Bartolí ho plasmava en paper i dibuixava el seu dia a dia allà tancat. Uns dibuixos que va poder conservar un cop va haver fugit del camp al sud de França. Amb el país gal sota control nazi, Bartolí va ser traslladat al camp d’extermini de Dachau, però va saltar del vagó abans d’arribar-hi així que va escapar d’una mort gairebé segura. Amb l’ajut de Josep Tarradellas, va agafar un vaixell que va sortir de França amb destí a Mèxic.

El català que va enamorar a Frida Kahlo

Va ser al país azteca on Josep Bartolí va fer amistat amb Diego Rivera, i a través d’ell, amb Frida Kahlo. I el que primer era amistat va passar a ser amor. Entre 1946 i 1949 van tenir una relació amorosa que es va mantenir en silenci durant anys i que no es va arribar a conèixer fins el 2015, quan varen sortir a la llum una sèrie de cartes apasionades entre Kahlo i Bartolí. La correspondència que rebia de la pintora mexicana, Josep Bartolí la va guardar com un tresor tota la vida, i anys més tard, es varen vendre en subhasta per 137.000 dòlars. 

Anys més tard, Bartolí marxaria a fer fortuna als Estats Units on treballaria d’escenògraf a Hollywood coneixent a actors de la talla de Lana Turner o Clark Gable. No va ser fins el 1977 que va tornar a Catalunya, tot i que es va mantenir resident a Nova York, on va morir el 3 de desembre de 1995. Abans però, va cedir 116 dibuixos a l’Ajuntament de Barcelona.

 

Ara, tota aquesta vida d’alts i baixos que va tenir Josep Bartolí veu la llum a Josep, on Sergi López posa la veu del protagonista i Sílvia Pérez Cruz hi posa la banda sonora així com la veu de dos personatges, un d'ells la mateixa Frida. Una historia d’una vida meravellosa que havia quedat guardada en el calaix de la Història i que podrem gaudir a la gran pantalla a partir del 4 de desembre. Una vida amb dibuixos, guerres, gana, viatges, patiment, amor i cinema. Una vida de pel·lícula. Viva la Vida i Viva la Frida. I visca en Josep.

Un DocsBarcelona des de casa

La crisi sanitària que patim ha posat en alerta molts sectors, entre ells el del cinema. Davant d’aquesta incertesa, el Docs Barcelona s’ha reinventat i com no, ha optat per seguir celebrant l’edició d’enguany, la 23ena, però de forma virtual. Així, irònicament, tot i la crisi podrà arribar a més públic.

Serà a partir d’avui i fins el 23 de Maig i ho farà a través de la plataforma Filmin on es projectaran un total de  35 documentals de 22 països diferents. Un volum que ha disminuït, molt poc, d’ençà de l’any passat. “Serà una edició excepcional” ha afirmat el seu director Joan González que ha explicat que s’ha volgut protegir tant el festival com els equips de treball, i com no, els cineastes que han fet els documentals amb un treball de mesos i mesos al darrera.

DocsBarcelona mantindrà els jurats i les seccions habituals. Tretze treballs optaran al premi al millor documental, entre els que hi ha Vivos de l’artista xinès Ai Weiwei que denuncia la corrupció institucional, aquest cop a Mèxic. També Forman & Forman, que analitza la figura el director d’Amadeus fent una mirada al comunisme, el somni americà i la separació de Txecoslovàquia. I com no, un documental sobre el nazisme. En aquest cas, Winter Journey, una barreja de realitat i ficció que tracta sobre la Jüdicher Kulturbund (Lliga cultural jueva) amb la qual Goebbels permetia als artistes jueus actuar només davant del públic jueu.

El certàmen s’inaugura avui amb "Letter from Masanjia" que s’emetrà per TV3 en el Sense Ficció. En aquest documental, Leon Lee parla d’una familia dels Estats Units que es va trobar una carta d’ajut en una caixa de decoracions de Halloween, made in China. La carta l’havia escrit el pres polític Sun Yi i denunciava que estava empresonat en el camp de treball de Masanjia on estava sent maltractat i torturat. Una vegada revelada la carta, Sun Yin va ser alliberat però vigilat per les autoritats xineses. Una història gravada pel propi Yin que servirà d’arrencada d’un festival referència per tots els amants dels documentals.

"El banquero de la Resistencia" un homenatge als valents i a la intel·ligència

A la historia hi ha noms que la gent recordarà, noms que pasen sense pena ni glòria i noms injustament oblidats. Walraven Van Hall és d’aquets últims. Banquer holandès que va viure i patir l’ocupació nazi, hauria de tenir una estàtua en qualsevol plaça dels països Baixos. Tot i així, fins el 2018 no es va fer una pel·lícula sobre la seva vida i sobre tot el que va fer per Holanda. Un autèntic heroi, per molts, sense rostre. Amb “El Banquero de la Resistencia", Netflix va acabar amb aquesta injustícia.

Van Hall era banquer. Com també el seu germà, Gijs. El 1940 Alemanya envaeix bona part del centre d’Europa, i Holanda no n’és una excepció. S’organitza una petita resistència als nazis i Walraven entrarà en contacte amb el grup de resistència als nazis. I s’involucrarà al 100 per 100. Compta amb un perfil que no aixecarà sospites en l'enemic invasor, ja que és un banquer i per tant, un home d’ordre. A més, Walraven no té armes, ni sap disparar, no és atlètic, en definitiva, no té res que faci pensar que pot ser de la resistència holandesa. Tret de dues coses, és un patriota i posseeix una intel·ligència espectacular.

Des de la rereguarda, Walraven treballarà per involucrar a un bon grup de banquers, gent adinerada i patriota holandesa que faran donacions a la resistència holandesa sense que mai en quedi constància. Van Hall crea un banc que no existeix. Amb diners que no existeixen, amb interessos que seran retornats però que no existeixen, amb uns registres que no existeixen. I si no existeix aquest banc, els alemanys no podran mai descobrir-lo. És l’anomenat Banc de la Resistència. Clau durant la guerra.

El 1943, el Natioonal Steun Fonds (NSF), així es deia el banc, repartiria, 83 milions de guldens, uns 450 milions d’euros. Tot, finançar a la gent que ajudava als jueus, famílies amb algun membre a la presó, artistes que es negaven a col·laborar amb els nazis i pels boicots i vagues que organitzava la resistència. El repartiment es feia amb la típica arma que tot holandès posseeix: les bicicletes. Posaven els bitllets dins els tubs de les bicicletes i els repartien per tot el país de forma que no aixecava cap tipus de sospita.

Apareixeran els patriotes i els traïdors. Sempre hi son i sempre hi seran. Van Hall és conscient del que hi ha en joc però se sacrifica pel futur del seu país. N’hi ha que avui es pengen medalles i no han fet ni la meitat del que va fer aquest banquer, que podent tenir-ho tot, es va quedar sense res. El “Banquero de la Resistència” és un homenatge a tots aquells que van lluitar contra el nazisme de la forma que fos. Un homenatge a Walraven Van Hall, que amb la seva intel·ligència va aconseguir frenar la força alemanya. Un exemple per tots els holandesos i pel món sencer.  

"The Wrong Man" o com Hitchcock és l'home adequat.

The "The Wrong Man" no és la típica pel·lícula de Hitchcock. No té cap assassinat, ni intriga, ni escenes brillants, i de fet, ja ell mateix ho adverteix al principi de l'obra, aquesta obra està basada en una història real, la de Manny Balestrero, un músic de Nova York que ho té tot. Una dona bonica, dos fills i una feina de músic en un local de Manhattan.

D'un dia per l'altre la seva vida fa un tomb i és acusat de múltiples robatoris. El detenen, l'acusen, l'empresonen i el jutgen. Tot això sense saber ell per què. Es troba en un laberint del que no sap sortir perquè no sap, bàsicament, com hi ha entrat. És víctima de la societat que l'envolta i totes les seves estructures, una formiga en un mar d'aigua. Un homenatge cinematogràfic a “El Procés” de Kafka.

Manny haurà de demostrar però, la seva innocència. No hi ha cap escena de terror, ni pànic. Sí d'ansietat, tensió en tota la seva situació. Diferents testimonis l'acusen, policies l'interroguen i troben fets que no quadren, i mica en mica, Hitchcock ens va convencent que potser sí que Manny és culpable. Però no.

Finalment, Balestrero, interpretat per Henry Fonda, posat en llibertat després de pagar una fiança i es demostra que havia estat una equivocació. Un home, molt semblant a ell havia comès tots aquests crims. Tot havia estat un enorme malentès que quasi provoca la fi de la seva carrera, reputació i vida. I en part, sí que la provoca. En aquest procés, Manny recupera la dignitat però perd la seva dona, Rose, que embogeix, s'aïlla completament del món i es culpa a si mateixa de tot el que li està passant al seu marit. Una fotografia del que era la dona dels anys cinquanta, amb aquesta càrrega de responsabilitat sobre la seva parella. “El que li ha passat al meu marit, en el fons, és culpa meva” aquesta seria la reacció de Rose davant el procés. Això la portarà a haver d'anar a un centre psiquiàtric, on viurà aïllada de tot i de tots.

Amb el segell de Hitchcock, "The Wrong Man" és una bona obra que critica el poder establert, les seves estructures, i com de fràgil pot arribar a ser una persona enmig d'un mar de policies, advocats i ciutadans. I com aquests poden marcar per sempre més el destí de les nostres vides. Hitchcock ho fa sense caure en el dramatisme, sense caure en l'intriga que li és característica, sense caure en la facilitat de retratar una situació angoixant de forma sensacionalista. Ho fa demostrant que pot fer altres coses que punyalades, crits i assassinats. Ho fa demostrant que ell és l'home adequat. Ho fa perfecte.

Salt of This Sea

Viatjar és arriscar-se, aprendre, descobrir i construir. Una barreja de pors i il·lusions que no sempre ens deixen un bon sabor de boca. Sovint el tast és amarg, d'altres és dolç i d'altres, és del tot salat. Com la sal de mar. Aquest és el gust que li queda a Soraya quan viatja i retorna als seus orígens. Quan descobreix Palestina.

Decidida a recuperar una petita quantitat de diners que el seu avi va deixar el 1948 en un banc, la protagonista de Salt of This Sea abandona Brooklyn per anar conèixer els seus orígens. Per recuperar el que li pertany.

Ràpidament descobreix el més salat de tots els països: Israel asfixia. Humilia. Escanya. Ridiculitza. Per allà on passa no hi deixa créixer res. I no parlo del que fa amb Palestina (que també) sinó del dia a dia. De les persones. Dels individus. I en el seu cas, dels estrangers que arriben al país. Soraya, ciutadana americana, viu en les seves pròpies carns el que fa l'estat hebreu amb els de fora, en nom de la seguretat comuna. En nom d'Israel. En nom de Déu. Més tard, descobrirà el que fa amb els Palestins. Un holocaust lent i dolorós. Una shoah a la inversa. 

No aconsegueix el que venia a buscar, la petita fortuna del seu avi, però en realitat era una excusa. Buscava els orígens, no els diners. El seu viatge serveix per arrelar-se a un lloc. Una petita regió que tot i que té un gust amarg, i fins i tot salat, és dolça per dins. Són la seva gent. És la seva terra. I allà decideix quedar-s'hi.

Però les injustícies arriben de totes bandes. Són tortures xineses. Petites gotes. Petites humiliacions que apareixen en el dia a dia per fer allò més bàsic i elemental. Psicologia d'una guerra no declarada. I ràpidament s'adonarà de com és d'eficaç aquest càstig constant, ja que la gent del seu voltant està rendida, desanimada. Volen volar, volen viure moments més dolços. Estan abatuts. Farts d'aquest Mediterrani que no poden ni veure ni tastar, estan decidits a fugir. Ella però es queda a la terra del seu avi, al mar del seu avi. Intentant posar el seu gra de sorra, no de sal. Ella vol construir, no destruir.

Deixeu-nos perdre el nostre Little Miss Sunshine

En un món on tothom sembla obligat a entrar en el coaching, a emetre missatges positius, a estar feliç, a emprendre i a arriscar-se dia sí, dia també; m’arriba a les mans Little Mis Sunshine. Direu que no té res a veure, però sí. I molt. El missatge de la pel·lícula és justament el contrari del que les xarxes socials, les webs i els mitjans ens bombardegen. És un feliç cant a l'infelicitat. 

El pare de la família Hoover es dedica a predicar als quatre vents els seus famosos 9 esgraons per arribar a la felicitat, a l’èxit. Ell però, és un fracassat. I tota la família ho paga. A casa, tots han sentit a parlar d’aquesta fórmula, que al cap i a la fi, ha d’articular les seves vides. Èxit i fracàs. Però en la vida d’una casa americana, amb un coacher com a cap de família, la segona opció no es contempla. I això acaba per influenciar, i molt, als més petits de la casa. 

Olive, la filla d’uns 8 anys, rep una invitació per participar a Little Miss Sunshine, el concurs de bellesa més important del país. Ella no és la més guapa, ni la més esvelta. De fet, no és la més res. Potser la més innocent. A casa tots ho saben però es deixen portar, decideixen fer-la feliç. Que s’estavelli si fa falta. Però el missatge dels pares, en el fons, sempre és guanyar el concurs. 

Així que amb la il·lusió de la més petita, tota la família farà quilòmetres i quilòmetres per travessar els Estats Units amb una furgoneta. Descobrirem pel camí que tot i els missatges del pare, en el fons, tots són uns infeliços. Tots tenen els seus problemes, i com no, falta comunicació entre ells. Plena de situacions quotidianes i a la vegada surrealistes, la pel·lícula no fa res més que complir el tòpic americà. Bé, no del tot. Acaben fent tots una 

mica el ridícul davant de tot el públic. Però fent això es reconcilien amb sí mateixos. Cadascú a la seva manera i col·lectivament. I l’Olive, marxa tant contenta. Innocent ella, aliena a tot el caos i la família que l’envolta. Amb la seva panxa, el seu somriure i les seves ulleres posades.

En el fons els Hoover són una família normal. Amb alegries i moltes penes. Per molt que el pare s’esforci a fer el paper de pare perfecte, com també fa la mare. Per molt que ensenyi als seus fills què és bo i què és dolent. Per molt que pregoni els seus nou esgraons cap a la felicitat, cadascú fa el que vol, un xic influenciat, però fa el que vol. 

I sí, hi ha moments a la vida per estar feliços però sobretot, també per plorar, per estar cabrejats, enfadats i infeliços. No sempre es pot somriure, almenys no cada dia, cada hora, cada minut. Si us plau, en els temps que corren, deixeu-nos d’enviar missatges d’optimisme als altres. Apliqueu-vos-els a vosaltres, no ens martiritzeu més. Deixeu-nos ser infeliços. Deixeu-nos perdre el nostre Little Miss Sunshine.

Dotze homes i un veredicte

12 homes en una taula. 12 homes que no es coneixen. 12 homes de diferents edats. 12 homes amb vides diferents. 12 homes d’orígens diversos. 12 homes que comparteixen una habitació i no en sortiran fins que tots estiguin d’acord. Així comença 12 homes sense pietat, una pel·lícula dirigida per Sidney Lumet que va fer que ahir no perdés la tarda. 

Es tracta d’un judici on s’acusa un noi, d’algun suburbi de Nova York, d’haver matat al seu pare apunyalant-lo al pit. Després d’una llarga exposició de proves, tot fa pensar que l’acusat és culpable. Toca deliberar. Només el jurat popular pot confirmar aquesta decisió, i per tant, si ho fa, enviarà aquest noi a la pena de mort. A la cadira elèctrica. Les proves són clares, els testimonis afirmen que no hi ha dubte, el noi va matar al seu pare, ho han vist i ho han sentit. Per tant, la decisió sembla senzilla. Falta però, que aquests dotze homes es posin d’acord, un sol vot en contra de la decisió majoritària i el veredicte no serà vàlid. La decisió ha d’estar recolzada per absolutament tots els 12 membres. Comença la votació. 11 diuen que és culpable i un, que potser no ho és. Caldrà aprofundir. 

D’aquesta manera comença 12 homes sense pietat, una pel·lícula que reflexiona sobre l’importància de prendre decisions, que critica el sistema judicial nord-americà i que rebutja els prejudicis que la societat té sobre els altres. Un home tot sol acaba convencent els altres, simplement raonant. Pensant. El que podia ser una mort, acaba sent una nova oportunitat. Una nova vida per aquell noi. 

Tot això dins d’una habitació. A ple estiu de Nova York, amb una calor asfixiant. No hi ha més decorat que una sala amb una taula, dotze homes que fumen (llavors encara es podia fumar en sales i en les pel·lícules) i un lavabo per “intimar”. Sidney Lumet no necessita res més en aquesta pel·lícula. Un a un, els dotze homes exposen les seves teories. I el líder del no, Henry Fonda, convenç  a tots i cadascun dels personatges amb les paraules. Poc a poc. Fent pensar. Fent meditar. Caldrà estona, i molta. Però la balança es va equilibrant poc a poc conforme analitzen les proves i els fets. 

A meitat de pel·lícula, amb l’empat a 6, s’acosta una xàfec sobre Nova York, potser una metàfora de la tempesta que s’acosta dins la sala. Efectivament, és així i la temperatura ambiental puja uns quants graus més. Els defensors de la culpabilitat del noi s’atrinxeren, surten les tensions, els crits i els rancors, mentre poc a poc coneixement una mica més de com és cada personatge. Del seu passat. 

No descobreixo res si dic que al final tots canvien de parer. A vegades no tot és el que sembla, no perquè un digui blanc és blanc, ni perquè un digui negre és negre. A vegades cal defensar les teves idees contra tot, i contra tots. A vegades la teva vida depèn de tu i altres vegades dels altres, així que els altres han d’estar a l’altura. A vegades no ho estem. A vegades la vida canvia per una frase, un fet, un testimoni o una creença. A vegades veig pel·lícules que són bones, algunes molt bones. I altres vegades veig pel·lícules que són obres mestres i mereixen unes quantes línies en un bloc. Per desgràcia, són molt poques les que valen la pena. 12 homes sense pietat és una d’elles. 12 homes que al final marxen pensant el mateix però que no saben els noms dels altres 11. A vegades els noms, són el de menys.