El Potala: Davant l'eternitat

Surto d’un pas subterrani i el veig allà quiet. Imponent. Els pèls del braç se m’arrissen i els ulls se’m tornen humits. Finalment, després de molts anys, veig una de les meravelles del món, i no en forma de fotografia, ni en forma escrita, ni en pel·lícules. El veig allà, en viu i en directe: El Potala. 

Fundat al 1648, ha estat la casa dels últims 9 Dalai Lama. L’últim però, el va haver d’abandonar a corre cuita davant l’amenaça dels xinesos i la seva revolució. La “cultural”. Revolució que es va dedicar a destruir monestirs, escriptures, escultures, diferents tresors i la identitat del poble tibetà. Gairebé també destrueix el seu líder, que ara viu a Dharamsala, exiliat a l’Índia, treballant pel seu poble i la seva religió, arreu del món.

Cinc són els colors del Potala. Domina el blanc, també el marró. Hi ha també negres, grocs i vermells. Domina també l’horitzontalitat que li dona aquesta majestuositat. Aquest equilibri tant buscant en el budisme. Aquest saber viure amb les pors i les alegries. Amb el bé i el mal. El ying i el yang, de sempre. El Potala és l’excel·lència de l’arquitectura tibetana i mundial. Una part important d’aquesta religió que creu en la reencarnació, que busca l’eternitat i la perfecció. Dos conceptes difícils de barrejar que es troben en aquest edifici. 

No ens cansem de fer-li fotos. De nit i de dia. Davant seu, una avinguda construïda pels xinesos per fer més còmode l’entrada a Lhasa i més amarga la vida als tibetans. Una provocació. Com també ho és la plaça del davant, amb un enorme monument que recorda l’alliberament” del Tibet a mans de la Xina. Fonts, llums i música banyen cada nit aquest provocador monument. Entre el Potala i “això”, la decisió és senzilla. I la mirada només es dirigeix al primer. 

 ...i sentiu l'eternitat al vostre davant...

Provocadores també són les banderes vermelles amb les cinc estrelles. La bandera xinesa al damunt de tot d’aquest majestuós palau. I una altra en un costat, perquè surti bé a la fotografia. En general, tot el que fa la Xina a Tibet és una provocació. Les accions socials, les demogràfiques, les econòmiques i com no, les simbòliques, les que fan més mal. Aquesta n’és una.

Entrar-hi és obligat. Ho fem gràcies a que el guia ens agafa les entrades. Dos estrangers no poden comprar entrades i molt menys hi poden entrar sols. Som perillosos. Un cop dins, només tenim una hora per veure tot el que hi ha dins, i no podem fer ni una sola fotografia. Estàtues, stupes, tombes, mandalas, budes, or, espelmes, banderetes de colors, rodetes que giren, símbols, escriptures, bronze...masses coses per tan sols una hora. Masses coses en mans de qui no han d’estar. Masses coses lluny del seu amo, lluny del seu poble. 

Els xinesos que estan de vacances a Tibet no paren de fer fotos a l’edifici, admiren el seu exterior i també el seu interior. Els hi diuen què val això i quin preu té allò. Poc aprofundeixen en què representa aquesta figura o l’altre. Són xinesos que venen de lluny i que estan de vacances. Són xinesos, en principi persones, que fan fotos i admiren un palau, una cultura, que indirectament estan ajudant a matar lentament.

Grandiós. Horitzontal. Blanc. Pur. Etern. El Potala però, il·lumina però està fosc. Imposa però està trist. Destil·la equilibri però està desequilibrat. Té poder però menys del que tenia. És gran però s’està fent petit. És pur però s’està prostituint. És etern però està morint. Està ple de tot, però li falta molt. De fet, li falta el més important: el Dalai Lama.