Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Budisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Budisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, 11 de gener del 2015

Cal guanyar aquesta guerra a la francesa


Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.

dimecres, 31 d’agost del 2011

El Kailash: patiment sagrat

 ...veig que ara els busques alts...

Darchen és (segurament) el poble més lleig que he visitat mai. Però està als peus del món Kailash. L’objectiu és donar la volta (en el sentit de les agulles del rellotge) a aquesta muntanya sagrada, fer el que se'n diu: la kora, que comença en aquest tètric punt. Així que no tenim escapatòria. Toca dormir a Darchen.

A occident tots coneixem l’Everest i el seu mite. El que ha fet l’home per arribar a dalt de tot d’aquesta muntanya i el que fa actualment que no és altra cosa que prostituir aquest cim sagrat pels tibetans. Però d’el Kailash (preciosa joya de la neu) en sabem poca cosa. És per exemple, el món més sagrat d’Àsia, i com a tal, està prohibit escalar-lo. Ningú ha estat al seu cim de 6638, només està permès fer-li la volta. 

El Kailash és sagrat pels budistes, que el consideren el primer chakra fora del cos humà. També és sagrat pels hinduistes, que creuen que Shiva viu al cim d’aquesta muntanya. D’aquestes dos religions provenen la majoria de peregrins, però també n’hi ha dels jainistes o els bons, que fan la kora al revés. 

Per tot això, l’objectiu era donar-li la volta. I estar tres dies caminant. I patir el que pateixen els hindús. I els nepalesos. I els tibetans. I trobar-nos amb dificultats. I superar-les. I ens hi trobem. I el primer dia plou. I tot i que és pla, ens cansem. I ens mullem. I en acabat ens hem de assecar la roba. I dormim en una tenda de campanya amb nòmades. I mengem malament, nuddles per sopar i també per esmorzar. I fa fred. I els nòmades criden. I provo el yak sec. I l’he de partir en quatre si no em vull partir la mandíbula. I neva a fora. I el Kailash ens castiga poc a poc. 

 ...i vas veient coses pel món que t'estan agradant tant... 

I l’endemà sortim aviat. I és el dia més llarg. I és el dia més dur. I el guia és la primera vegada que fa la kora. I estem cansats. I cadascú va al seu ritme. I intento anar al meu ritme. I no miro enrere. I miro la Gemma que li costa i em desanimo. I decideixo no mirar-la més. I crec que no podré acabar. I es posa a nevar. I hi ha hindús que van abrigats. I molta gent al camí. I molts dels que fan la volta al Kailash la fan damunt d’un cavall. I te’ls mires amb cert odi. I el camí comença a fer pujada. I em passa un cavall pel costat i em fa fora. I passen més cavalls. I després passen yaks. I ja t’apartaràs. I després comença a ploure. I segueix fent pujada. I em costa respirar. I em proposo fer 100 passos i només en faig 50. I comença a nevar. I fa fred. I m’abrigo més. I bec aigua. I noto que el meu cor s’accelera. I que no puc respirar. I torno a pensar que em moriré. I decideixo seguir el ritme de 4 hindús. I parem de tant en tant. I cada cop més sovint. I faig el camí amb pluja, neu, vent i fred.

I ara el camí està ple de pedres. I ara ple de fang. I segueix fent pujada. I bufa el vent. I passem per un riu. I començo a sentir dolor a les cames. I menjo una mica. I miro la gent que m’envolta. I miro el paisatge. I penso que és preciós mentre no deixo de respirar a un ritme sospitosament elevat. I em sento un vell. I miro tot el que em queda. I m’espero una estona aviam si arriba la Gemma. I em pregunto com li anirà. I el camí es complica i cada cop és més empinat. I segueix nevant. I les muntanyes del costat estan blanques. I bufa el vent. I bufa fort. I em poso les ulleres de sol. I la neu no deixa de caure. I em passa un nen tibetà pel costat. I intento seguir-lo. I va massa ràpid. I veig un avi amb dos motxilles a l’esquena que passa fumant. I prometo recordar-lo tota la vida. I et van avançant tibetans. I sóc l’únic occidental que fa la kora. I tinc converses amb un hindú. I es sorprèn que no sigui de cap religió. I li dic que la nostra ha fracassat. I em desitja sort en la meva recerca. I no el torno a veure més.

I em paro un cop més a esperar la Gemma. I fa fred. I no para de nevar. I el camí cada cop és pitjor. I torno a menjar alguna cosa. I tothom em mira amb ganes de matar-me i treure’m el tros de yak que tinc a les mans. I el cansament és horrorós. I el cor no para de bategar intensament. I se’m mullen les sabates. I respiro amb dificultat. I estic suat. I tinc fred. I provo de posar els peus on els posen els tibetans. I el camí desapareix. I no veig el Kailash en cap moment perquè hi ha boira. I finalment arribo al punt més alt. I són 5.630 metres. I allà, finalment puc respirar. I fa molt vent. 

 ...no sé què és però nena no puc respirar...

I decideixo esperar la Gemma. I finalment arriba. I va acompanyada. I és un tibetà que la porta agafada del braç. I ella fa mala cara. I sua. I està de mala llet. I decideixo no fer-li cas. I tothom deixa banderetes de colors. I són per la seva gent. I estan plenes de mantras que el vent s’emportarà. I donaran bona sort. I nosaltres també en posem. 

I tornem a posar-nos en marxa. I el tibetà va cagant llets. I ara toca el descens. I segueix nevant. I el camí està congelat. I rellisca. I el camí és estret. I hi ha molta gent. I passen cavalls. I passen yaks. I crec que això no s’acabarà mai. I un cop fet el descens queda un munt. I és zona de rius. I saltem per les pedres. I començo a pensar que aquesta kora és com un videojoc que has d’anar superant dificultats. I ens en queden unes quantes. I hi ha un laberint d’aigua i pedres. I segueixo el tibetà i el seu fill. I parem més sovint. I fa vent. I ha deixat de nevar. I descobrim que l’home que ha ajudat la Gemma és la novena vegada que fa la volta al Kailash. I és seguida. I les fa amb un dia. I nosaltres en necessitem tres. I en total farà 13 voltes. I penso que no som ningú. I a aquestes altures la muntanya i la gent ja m’han fet una bona cura d’humiltat. I continuem caminant. I ara hi ha fang. I cagades de cavall. I de yak. I finalment arribem a un lloc on podem parar i descansar. I dormirem allà. I estem xops i volem secar-nos. I ens fan fora d’un lloc amb estufa perquè la Gemma s’ha tret els pantalons per assecar-los. I marxem a dormir directament.

I la roba està molla l’endemà. I ens posem a caminar igualment. I és el tercer, i últim dia. I penso que seran poques hores. I el paisatge és brutal. I faig fotos. I al final no són tant poques hores com em pensava. I el camí és pla. I torna ha haver-hi vaques. I vaig tot xop. I tinc els peus molls. I tinc fred. I cau pedra. I em tapo la cara amb el braç però cauen molt fort. I vull arribar ja. I no arribem encara. I finalment arribem després de tres dies. I no tinc forces ni per celebrar-ho. I encara ens queden una bona estona per tornar a Darchen. I ens passen cotxes que van a buscar a la gent al final de la kora. I pensem que perquè no ens ve a buscar a nosaltres el nostre xofer. I estic content d’haver acabat el camí. I estic content d’haver-me superat. I estic feliç d’haver superat la muntanya. I satisfet d’haver aguantat pluja. I neu. I vent. I fred. I finalment arribem a Darchen. I penso que és (segurament) el lloc més lleig que he visitat mai.

dimarts, 30 d’agost del 2011

El Potala: Davant l'eternitat



Surto d’un pas subterrani i el veig allà quiet. Imponent. Els pèls del braç se m’arrissen i els ulls se’m tornen humits. Finalment, després de molts anys, veig una de les meravelles del món, i no en forma de fotografia, ni en forma escrita, ni en pel·lícules. El veig allà, en viu i en directe: El Potala. 

Fundat al 1648, ha estat la casa dels últims 9 Dalai Lama. L’últim però, el va haver d’abandonar a corre cuita davant l’amenaça dels xinesos i la seva revolució. La “cultural”. Revolució que es va dedicar a destruir monestirs, escriptures, escultures, diferents tresors i la identitat del poble tibetà. Gairebé també destrueix el seu líder, que ara viu a Dharamsala, exiliat a l’Índia, treballant pel seu poble i la seva religió, arreu del món.

Cinc són els colors del Potala. Domina el blanc, també el marró. Hi ha també negres, grocs i vermells. Domina també l’horitzontalitat que li dona aquesta majestuositat. Aquest equilibri tant buscant en el budisme. Aquest saber viure amb les pors i les alegries. Amb el bé i el mal. El ying i el yang, de sempre. El Potala és l’excel·lència de l’arquitectura tibetana i mundial. Una part important d’aquesta religió que creu en la reencarnació, que busca l’eternitat i la perfecció. Dos conceptes difícils de barrejar que es troben en aquest edifici. 

No ens cansem de fer-li fotos. De nit i de dia. Davant seu, una avinguda construïda pels xinesos per fer més còmode l’entrada a Lhasa i més amarga la vida als tibetans. Una provocació. Com també ho és la plaça del davant, amb un enorme monument que recorda l’alliberament” del Tibet a mans de la Xina. Fonts, llums i música banyen cada nit aquest provocador monument. Entre el Potala i “això”, la decisió és senzilla. I la mirada només es dirigeix al primer. 

 ...i sentiu l'eternitat al vostre davant...


Provocadores també són les banderes vermelles amb les cinc estrelles. La bandera xinesa al damunt de tot d’aquest majestuós palau. I una altra en un costat, perquè surti bé a la fotografia. En general, tot el que fa la Xina a Tibet és una provocació. Les accions socials, les demogràfiques, les econòmiques i com no, les simbòliques, les que fan més mal. Aquesta n’és una.

Entrar-hi és obligat. Ho fem gràcies a que el guia ens agafa les entrades. Dos estrangers no poden comprar entrades i molt menys hi poden entrar sols. Som perillosos. Un cop dins, només tenim una hora per veure tot el que hi ha dins, i no podem fer ni una sola fotografia. Estàtues, stupes, tombes, mandalas, budes, or, espelmes, banderetes de colors, rodetes que giren, símbols, escriptures, bronze...masses coses per tan sols una hora. Masses coses en mans de qui no han d’estar. Masses coses lluny del seu amo, lluny del seu poble. 

Els xinesos que estan de vacances a Tibet no paren de fer fotos a l’edifici, admiren el seu exterior i també el seu interior. Els hi diuen què val això i quin preu té allò. Poc aprofundeixen en què representa aquesta figura o l’altre. Són xinesos que venen de lluny i que estan de vacances. Són xinesos, en principi persones, que fan fotos i admiren un palau, una cultura, que indirectament estan ajudant a matar lentament.

Grandiós. Horitzontal. Blanc. Pur. Etern. El Potala però, il·lumina però està fosc. Imposa però està trist. Destil·la equilibri però està desequilibrat. Té poder però menys del que tenia. És gran però s’està fent petit. És pur però s’està prostituint. És etern però està morint. Està ple de tot, però li falta molt. De fet, li falta el més important: el Dalai Lama.

diumenge, 28 d’agost del 2011

Tocant el cel

 Muntanyes i banderes de colors al vent: Tibet

El Tibet és diferent. Ja entrar-hi no és com els altres països on no tens cap tipus de problema, per fer-ho aquí en tens molts (de problemes). La Xina el té ocupat/alliberat des de 1951 així que qualsevol presència estrangera, molesta. Per tant, per visitar-lo calen papers, permisos i pagar. I un guia i un xofer que t’acompanyin. Tot per veure un dels països més hermètics del món. Tot per veure un dels països més màgics del món. El país de les banderetes de colors, els monjos, els temples, el budisme, les muntanyes i els yaks. El país del Dalai Lama. Tot per estar al punt més alt del planeta. Tot per tocar el cel amb les mans.

Travessar la frontera de Nepal a Xina va ser una experiència. L'opulència del gegant asiàtic es deixa veure des de la mateixa porta d’entrada, després d’abandonar un petit poblet nepalès de frontera. La Gemma pregunta al guia si pot fer una foto de l’entrada a la Xina i el noi se li posen els ulls com taronges “comencem bé!” devia pensar el noi. Evidentment, la resposta va ser NO. Tot seguit, el repàs del nostre equipatge. Ens havien recomanat que no portéssim l’Estelada, ni la Lonely Planet. La samarreta del Barça també era poc adequada, ja que els colors blaugrana també són els colors de la selecció del Tibet. Jo la vaig portar igualment. Per això vaig patir un xic quan em van registrar la maleta. El militar remira i troba una samarreta, però és blau i groga. L’aixeca per les mànigues. Se la mira. Li ha agradat la samarreta del Palamós. “És la samarreta de l’equip del meu poble” li dic jo, mig cagat. Ell somriu tant com el seu superior i la seva filosofia li permeten i la deixa anar. Ni se’n dona compte que porto la del Barça. Altre cop els colors del Palamós guanyant adeptes. Aquest cop entre els militars xinesos. 

Nyalam és la primera parada a Tibet. Un poble gris, petit i depriment, ple d’hindús ben abrigats que es dirigeixen al Kailash. Entrem a una botiga i els veiem discutir amb un xinès que ven roba d’abrigar. La situació és interessant. Uns parlen i l’altre també. Parlen diferents idiomes que no entenen entre ells. Però s’entenen. O almenys això em sembla. Això és Àsia. 

La pròxima parada és Shigatse. El mal d’altura no ens està afectant massa perquè viatgem en cotxe. Arribem als 5.000 metres d’altura sense patir marejos o vòmits. El truc és fer-ho en cotxe i pujar poc a poc. Arribar en avió a Tibet pot significar un canvi d’altura tan brusc que el cos no ho pot assimilar. Però tornem a Shigatse. És una ciutat que és la seu del Panchen Lama, el segon després del Dalai Lama. I la seu és el gran temple de Tashilunpo al que fem una volta amb el sentit de les agulles del rellotge. Cilindres que roden, encens, oracions i banderetes al voltant d’un dels monestirs més grans del país. Al costat d’un dels tresors més grans del Tibet i el budisme. Shigatse té un bonic monestir i també un bonic castell...buit. Una espècie de Potala en petit que domina la ciutat, testimoni del que va ser i ja no és Tibet. 

 Vistes del llac Yamdrok-tso (de la pedra turquesa)

La mateixa situació ens la trobem a Gyantse, la pròxima parada en aquest país de camí a la seva capital, Lhasa. Un bonic castell i un preciós monestir que sí que visitem. Al seus peus un bonic poblet típicament tibetà enmig d’una ciutat transformada en una Xina petita. Vaques a les portes, carrers sense asfaltar i cases tibetanes enmig de botigues i grans avingudes. Grans avingudes per ningú perquè Gyantse ens sorprèn per la poca gent que circula en cotxe pels carrers i lo grans i amples que són aquests. És en aquesta ciutat on coneixem la Roser i en Jordi que ens acompanyaran també a Lhasa. Ells han vist gairebé tot el món, a mi em queda encara una miqueta.

És amb ells, i a aquestes altures, que podem palpar el poder xinès sobre el poble tibetà. Totes les cases tenen una bandera vermella amb les cinc estrelles grogues. Les botigues són pels xinesos, ajudats pel seu govern que els eximeix de pagar tants impostos si volen muntar un negoci al Tibet. Les ciutats en realitat són súpers xinesos en gran. Consumisme, botigues, música, llums. En definitiva, consumisme destinat a matar la cultura tibetana. Una cultura més rural i humil. 

Finalment arribem a Lhasa. La capital de Tibet. La ciutat que va ser l’epicentre del budisme. La casa del Dalai Lama i que ara és una ciutat en plena metamorfosi. Una ciutat que els xinesos volen convertir en Xina. I ho estan aconseguint. Comerços xinesos, avingudes grans per fer-hi desfilades, barris xinesos. Tot per matar poc a poc, la cultura i l’empremta tibetana, també a la seva capital. Tant sols els voltants del Jockhang mantenen l’estil de vida de la població autòctona. 

És precisament el Jockhang el primer que visitem, no sense abans haver vist el Potala per l’avinguda d’entrada de la ciutat. El Jockhang però és el temple més antic i sagrat del Tibet. On milers de devots i arriben des de tots els punts del país. I on milers de turistes l’admiren també. D’aquests, la majoria són també xinesos. N’està ple. Estan de vacances i el govern promociona el turisme intern, d’aquesta manera, visiten una cultura diferent com és la tibetana, i de passada saturen la ciutat. Fan fotografies a allò que indirectament estan destruint. Són mal educats, sorollosos i bruts. Anem-nos preparant per quan facin turisme fora del país. Diuen que l’any que ve vindran un milió de xinesos de vacances a Espanya. 

No podem deixar de visitar el Potala. El visitem de nit i de dia, per davant i per darrera; i no deixa d’impressionar-nos. És la joia de la corona tibetana, i els xinesos ho saben, així que el tenen buit. Amb tots els tresors dins, però buit. Com també està buit el Norbulingka, la residència d’estiu del Dalai Lama. Un conjunt de palaus envoltats de flors, gespa, arbres i aigua. Un paradís a les afores de Lhasa. També visitem els monestirs més importants de la ciutat, el de Sera, on veiem els “combats” filosòfics que fan cada tarda els seus alumnes; i el de Drepung, el més gran del Tibet. 

 Un petit palau del Norbulinka

Lhasa té encant. Està a mig camí entre Tibet (cada vegada menys) i la Xina. Però també té coses d’occident. El problema de la ciutat és que està a uns 3.100 metres sobre el nivell del mar i no tots els visitants, ni tampoc els habitants xinesos, són capaços d’adaptar-s’hi sense patir mal d’altura. Una ciutat però plena de soldats que vigilen. Controlen. Desfilen. Uns amunt, altres avall.

Marxem de la capital precisament per pujar més metres. Creuem el país per anar al Kailash, la muntanya sagrada per budistes, hinduistes i de més branques corresponents. Allà fem la kora. Rodegem la muntanya en el sentit de les agulles del rellotge. Una activitat que ens comportarà caminar tres dies i dormir dos nits en aquesta muntanya. La kora la fan molts tibetans (amb un sol dia), indis i nepalesos però pocs occidentals. La falta d’oxigen dificulta aquests tres dies durs de caminar però ens en sortim. 

Després del Kailash toca el Mansarovar, el llac sagrat proper a la kora. Allà, molt a prop hi ha unes aigües termals i aconseguim el primer bany en dies. Que ningú imagini un spa cinc estrelles, va ser una banyada dins una galleda de fusta. Suficient. Era el cel. 

 Colors i paisatges on el cel és més proper que mai


Dos dies més i abandonem el Tibet. Abandonem un país que ens ha tractat molt bé. On hem conegut gent encantadora. On hem pogut veure paisatges que els nostres ulls no tornaran a veure mai. On hem pogut veure el poder opressor de la Xina. On hem pogut observar com viuen lluny de casa nostra. On hem pogut palpar el budisme. On hem pogut tastar la fina línia que a Orient separa la vida quotidiana de la religió. 

Tibet m’ha encantat. M’ha meravellat. M’ha hipnotitzat amb les seves banderetes de colors al vent. Amb els seus monjos i monestirs. Amb els seus paisatges i les seves flors. Amb la seva gent i les seves tradicions. 

Els budistes tibetans al morir tallen el cos del mort i el porten a les muntanyes perquè els ocells es mengin els seus trossos i els portin volant a un altre lloc formant part altre cop del cicle de la vida. Curiosa tradició. Macabra tradició. Singular tradició. Bonica tradició. El Tibet, com dèiem és diferent. A mi ja se m’ha quedat un tros. Un tros que sempre es quedarà al sostre del món. Allà, tocant el cel.

dimarts, 26 de juliol del 2011

Des del sostre del món



La Stupa de Boudha

Temples, meditació, mantras, cilindres que roden, monjos, peregrins, imatges, deus i monuments. Tràfic, cotxes, gent, pol·lució, crits, escopinades, taxistes, regatejar, mosquits, motos i moltes escombraries. Vaques, te, músiques relaxants, caps rapats, botigues, cartells, viatgers, esl monzons i les muntanyes més altes del món. Això és Nepal.

Estic a punt d’acabar la primera part de les tres que tindrà aquest viatge, la consistia en veure com és la capital del país, Kathmandu, on hi viuen entre 1 i 4 milions de persones però que sospito que mai s’arribarà a saber del cert. El primer dia va ser xocant el canvi, per les diferents coses que he anat numerant. Coses que per bé o per malament no tenim a occident. Coses que augmenten la sensació d’estar a milers de quilometres de casa.

Després d’instal·lar-me a la guest house, vam visitar la Stupa de Boudha, que ve a ser un temple on els fidels fan voltes i fan els seus rituals, aquesta, és  la més gran del país. La Gemma i jo estem a aquest barri (Boudha) lluny del centre (a una hora en cotxe, deu minuts a occident) però més acollidor. Un barri de tarannà tibetà, on centenars de pelegrins venen de molts llocs del món a fer tres, set o desenes de voltes a la Stupa. Precisament allà i té l'oficina en Dani, un català afincat a Kathmandú que treballa a una agència que gestiona viatges i excursions per Nepal, Bhutan o al Tibet.

La Gemma porta uns dies aquí així que m’ensenya no només la part budista sinó també l’hindú. Toca veure Pashupatinath. Un temple on cremen els morts d'aquesta comunitat. Aquí é son començo a palpar el que és la misèria. Lluny del que es pot veure a la Bouda, a Pashupatinath hi veiem misèria pura. Gent tirada per les “voreres”. Pobresa i misèria. També gent creient. Molt creient. De fons un soroll de no sé què però de tot. Gent que parla. Gent que prega. Gent que demana. Gent que canta. Nepal, i sospito que Orient, és així: tot multiplicat per mil.

banderetes de colors al vent

A Bhouda hi ha catalans (com no) i també bascos (com no). Amb ells hem anat fent la vida social. El segon dia viatgem amb l’Alba, la noia catalana, a Patan. Una ciutat a les afores de la capital, el que es considera el vall de Kathmandú. Allà palpem el Nepal fora de la gran ciutat. Ens perdem pels carrers hi anem a veure la Durbar Square, amb desenes de temples, com els que anem tastant al llarg de la ciutat entre ells un bonic Golden Temple. Ens perdem pels carrers estrets. Fem fotografies. Mirem botiguetes. Caminem i en ocasions som els únics amb els ulls rodons en quilòmetres a la rodona. Et fa sentir estrany…no insegur. Perquè aquí ningú no roba. T’estafen. Però no roben.

Tornant de Patan toca el centre de Kathmandú. La Durbar Square de la capital i el barri de Thamel, el més turístic. El més estressant. El que hi ha més cartells, gent, cotxes, motos, venedors, botigues, guest houses i restaurants per metre quadrat.

M’introdueixo en totes les històries, llegendes i mística de la religió budista que m’expliquen els amics catalans i bascos. El budisme és bastant complicat però entre te i te, entens que més que una religió és una forma de viure i entendre el tot. Aquí per cert, religió i vida quotidiana és el mateix. Caminar per fer voltes. Parar-se a resar. Deixar el volant per senyar-se al passar davant un monestir. Pintar-se el front. Tot i per les creences. Potser les seves són les bones.

Mentre fem tot això parlem amb en Dani, un català que treballa aquí, el nostre viatge a Tíbet. Estava més o menys tancat però fa un mes la Xina va tancar la frontera així que hem d’esperar que la tornin a obrir. Ell gestiona el que ha de ser el nostre viatge, i gestionar un tema tan delicat pels xinesos com és el Tíbet, necessita una bona dosi de paciència. Però aquí és precisament el que sobra: paciencia. La gent va amb  una o dues marxes menys que a Occident. Aprens a esperar 10 minuts per un tè o el que sigui. Poc a poc. Tens tantes vides que han de venir que no cal tenir presa.

Swayambhunath o Monkey Temple és l’altre punt de la ciutat que no ens podem perdre. Ahir, després d’una hora dins una furgoneta que creua la ciutat amb 12 persones més hi arribem. És la Stoupa més antiga de la ciutat així que no som els únics a visitar-la. La seva bellesa però és digne de fer kilòmetres i quilòmetres apretat en un seient. L’ull de Buda mira des de dalt als fidels. Al seu voltant temples i figures del mestre, d’or, de pedra. I tota la simbologia: campanes, cilindres rodant, banderetes de colors, monjos…i monos. Està ple, així que cal anar en compte. A la Gemma, per exemple, li roben un plàtan per l’esquena. És allà on també descobrim el que és el monzó. Comença a ploure i ploure, sense fi. Esperem i esperem. Fins que para I seguim la nostra ruta. Fotografies i a tornar a fer la ruta inversa fins al “nostre” barri…en hora punta. Tota una experiència.


Sembla que el viatge al Tibet va prenen forma així que ja tot està preparat perquè marxem de Kathmandú i visitem la resta del Nepal. Pokhara i Bandipur. I el que sigui. Serà la segona part del viatge. Un viatge que està servint per veure que occident ni nosaltres som el centre del món. Potser ja ho sabíeu, però sempre va bé palpar-ho en les teves pròpies carns. La majoria no coneixen Barcelona, ni tampoc Espanya. Ni molt menys Catalunya. Europa els hi suda. I nosaltres som occidentals, o sigui, diners amb cames i braços. És apassionant estar allà on es trasllada poc a poc el centre del món. No serà Nepal però si la Xina o l’Índia. Veurem com se’n surten aquí que estan entremig. Seguiré explicant-vos què tal és el país, i què tal és un dels llocs amb més màgia i més enigmàtics del món: Tibet.