El Kailash: patiment sagrat

 ...veig que ara els busques alts...

Darchen és (segurament) el poble més lleig que he visitat mai. Però està als peus del món Kailash. L’objectiu és donar la volta (en el sentit de les agulles del rellotge) a aquesta muntanya sagrada, fer el que se'n diu: la kora, que comença en aquest tètric punt. Així que no tenim escapatòria. Toca dormir a Darchen.

A occident tots coneixem l’Everest i el seu mite. El que ha fet l’home per arribar a dalt de tot d’aquesta muntanya i el que fa actualment que no és altra cosa que prostituir aquest cim sagrat pels tibetans. Però d’el Kailash (preciosa joya de la neu) en sabem poca cosa. És per exemple, el món més sagrat d’Àsia, i com a tal, està prohibit escalar-lo. Ningú ha estat al seu cim de 6638, només està permès fer-li la volta. 

El Kailash és sagrat pels budistes, que el consideren el primer chakra fora del cos humà. També és sagrat pels hinduistes, que creuen que Shiva viu al cim d’aquesta muntanya. D’aquestes dos religions provenen la majoria de peregrins, però també n’hi ha dels jainistes o els bons, que fan la kora al revés. 

Per tot això, l’objectiu era donar-li la volta. I estar tres dies caminant. I patir el que pateixen els hindús. I els nepalesos. I els tibetans. I trobar-nos amb dificultats. I superar-les. I ens hi trobem. I el primer dia plou. I tot i que és pla, ens cansem. I ens mullem. I en acabat ens hem de assecar la roba. I dormim en una tenda de campanya amb nòmades. I mengem malament, nuddles per sopar i també per esmorzar. I fa fred. I els nòmades criden. I provo el yak sec. I l’he de partir en quatre si no em vull partir la mandíbula. I neva a fora. I el Kailash ens castiga poc a poc. 

 ...i vas veient coses pel món que t'estan agradant tant... 

I l’endemà sortim aviat. I és el dia més llarg. I és el dia més dur. I el guia és la primera vegada que fa la kora. I estem cansats. I cadascú va al seu ritme. I intento anar al meu ritme. I no miro enrere. I miro la Gemma que li costa i em desanimo. I decideixo no mirar-la més. I crec que no podré acabar. I es posa a nevar. I hi ha hindús que van abrigats. I molta gent al camí. I molts dels que fan la volta al Kailash la fan damunt d’un cavall. I te’ls mires amb cert odi. I el camí comença a fer pujada. I em passa un cavall pel costat i em fa fora. I passen més cavalls. I després passen yaks. I ja t’apartaràs. I després comença a ploure. I segueix fent pujada. I em costa respirar. I em proposo fer 100 passos i només en faig 50. I comença a nevar. I fa fred. I m’abrigo més. I bec aigua. I noto que el meu cor s’accelera. I que no puc respirar. I torno a pensar que em moriré. I decideixo seguir el ritme de 4 hindús. I parem de tant en tant. I cada cop més sovint. I faig el camí amb pluja, neu, vent i fred.

I ara el camí està ple de pedres. I ara ple de fang. I segueix fent pujada. I bufa el vent. I passem per un riu. I començo a sentir dolor a les cames. I menjo una mica. I miro la gent que m’envolta. I miro el paisatge. I penso que és preciós mentre no deixo de respirar a un ritme sospitosament elevat. I em sento un vell. I miro tot el que em queda. I m’espero una estona aviam si arriba la Gemma. I em pregunto com li anirà. I el camí es complica i cada cop és més empinat. I segueix nevant. I les muntanyes del costat estan blanques. I bufa el vent. I bufa fort. I em poso les ulleres de sol. I la neu no deixa de caure. I em passa un nen tibetà pel costat. I intento seguir-lo. I va massa ràpid. I veig un avi amb dos motxilles a l’esquena que passa fumant. I prometo recordar-lo tota la vida. I et van avançant tibetans. I sóc l’únic occidental que fa la kora. I tinc converses amb un hindú. I es sorprèn que no sigui de cap religió. I li dic que la nostra ha fracassat. I em desitja sort en la meva recerca. I no el torno a veure més.

I em paro un cop més a esperar la Gemma. I fa fred. I no para de nevar. I el camí cada cop és pitjor. I torno a menjar alguna cosa. I tothom em mira amb ganes de matar-me i treure’m el tros de yak que tinc a les mans. I el cansament és horrorós. I el cor no para de bategar intensament. I se’m mullen les sabates. I respiro amb dificultat. I estic suat. I tinc fred. I provo de posar els peus on els posen els tibetans. I el camí desapareix. I no veig el Kailash en cap moment perquè hi ha boira. I finalment arribo al punt més alt. I són 5.630 metres. I allà, finalment puc respirar. I fa molt vent. 

 ...no sé què és però nena no puc respirar...

I decideixo esperar la Gemma. I finalment arriba. I va acompanyada. I és un tibetà que la porta agafada del braç. I ella fa mala cara. I sua. I està de mala llet. I decideixo no fer-li cas. I tothom deixa banderetes de colors. I són per la seva gent. I estan plenes de mantras que el vent s’emportarà. I donaran bona sort. I nosaltres també en posem. 

I tornem a posar-nos en marxa. I el tibetà va cagant llets. I ara toca el descens. I segueix nevant. I el camí està congelat. I rellisca. I el camí és estret. I hi ha molta gent. I passen cavalls. I passen yaks. I crec que això no s’acabarà mai. I un cop fet el descens queda un munt. I és zona de rius. I saltem per les pedres. I començo a pensar que aquesta kora és com un videojoc que has d’anar superant dificultats. I ens en queden unes quantes. I hi ha un laberint d’aigua i pedres. I segueixo el tibetà i el seu fill. I parem més sovint. I fa vent. I ha deixat de nevar. I descobrim que l’home que ha ajudat la Gemma és la novena vegada que fa la volta al Kailash. I és seguida. I les fa amb un dia. I nosaltres en necessitem tres. I en total farà 13 voltes. I penso que no som ningú. I a aquestes altures la muntanya i la gent ja m’han fet una bona cura d’humiltat. I continuem caminant. I ara hi ha fang. I cagades de cavall. I de yak. I finalment arribem a un lloc on podem parar i descansar. I dormirem allà. I estem xops i volem secar-nos. I ens fan fora d’un lloc amb estufa perquè la Gemma s’ha tret els pantalons per assecar-los. I marxem a dormir directament.

I la roba està molla l’endemà. I ens posem a caminar igualment. I és el tercer, i últim dia. I penso que seran poques hores. I el paisatge és brutal. I faig fotos. I al final no són tant poques hores com em pensava. I el camí és pla. I torna ha haver-hi vaques. I vaig tot xop. I tinc els peus molls. I tinc fred. I cau pedra. I em tapo la cara amb el braç però cauen molt fort. I vull arribar ja. I no arribem encara. I finalment arribem després de tres dies. I no tinc forces ni per celebrar-ho. I encara ens queden una bona estona per tornar a Darchen. I ens passen cotxes que van a buscar a la gent al final de la kora. I pensem que perquè no ens ve a buscar a nosaltres el nostre xofer. I estic content d’haver acabat el camí. I estic content d’haver-me superat. I estic feliç d’haver superat la muntanya. I satisfet d’haver aguantat pluja. I neu. I vent. I fred. I finalment arribem a Darchen. I penso que és (segurament) el lloc més lleig que he visitat mai.