Tocant el cel

 Muntanyes i banderes de colors al vent: Tibet

El Tibet és diferent. Ja entrar-hi no és com els altres països on no tens cap tipus de problema, per fer-ho aquí en tens molts (de problemes). La Xina el té ocupat/alliberat des de 1951 així que qualsevol presència estrangera, molesta. Per tant, per visitar-lo calen papers, permisos i pagar. I un guia i un xofer que t’acompanyin. Tot per veure un dels països més hermètics del món. Tot per veure un dels països més màgics del món. El país de les banderetes de colors, els monjos, els temples, el budisme, les muntanyes i els yaks. El país del Dalai Lama. Tot per estar al punt més alt del planeta. Tot per tocar el cel amb les mans.

Travessar la frontera de Nepal a Xina va ser una experiència. L'opulència del gegant asiàtic es deixa veure des de la mateixa porta d’entrada, després d’abandonar un petit poblet nepalès de frontera. La Gemma pregunta al guia si pot fer una foto de l’entrada a la Xina i el noi se li posen els ulls com taronges “comencem bé!” devia pensar el noi. Evidentment, la resposta va ser NO. Tot seguit, el repàs del nostre equipatge. Ens havien recomanat que no portéssim l’Estelada, ni la Lonely Planet. La samarreta del Barça també era poc adequada, ja que els colors blaugrana també són els colors de la selecció del Tibet. Jo la vaig portar igualment. Per això vaig patir un xic quan em van registrar la maleta. El militar remira i troba una samarreta, però és blau i groga. L’aixeca per les mànigues. Se la mira. Li ha agradat la samarreta del Palamós. “És la samarreta de l’equip del meu poble” li dic jo, mig cagat. Ell somriu tant com el seu superior i la seva filosofia li permeten i la deixa anar. Ni se’n dona compte que porto la del Barça. Altre cop els colors del Palamós guanyant adeptes. Aquest cop entre els militars xinesos. 

Nyalam és la primera parada a Tibet. Un poble gris, petit i depriment, ple d’hindús ben abrigats que es dirigeixen al Kailash. Entrem a una botiga i els veiem discutir amb un xinès que ven roba d’abrigar. La situació és interessant. Uns parlen i l’altre també. Parlen diferents idiomes que no entenen entre ells. Però s’entenen. O almenys això em sembla. Això és Àsia. 

La pròxima parada és Shigatse. El mal d’altura no ens està afectant massa perquè viatgem en cotxe. Arribem als 5.000 metres d’altura sense patir marejos o vòmits. El truc és fer-ho en cotxe i pujar poc a poc. Arribar en avió a Tibet pot significar un canvi d’altura tan brusc que el cos no ho pot assimilar. Però tornem a Shigatse. És una ciutat que és la seu del Panchen Lama, el segon després del Dalai Lama. I la seu és el gran temple de Tashilunpo al que fem una volta amb el sentit de les agulles del rellotge. Cilindres que roden, encens, oracions i banderetes al voltant d’un dels monestirs més grans del país. Al costat d’un dels tresors més grans del Tibet i el budisme. Shigatse té un bonic monestir i també un bonic castell...buit. Una espècie de Potala en petit que domina la ciutat, testimoni del que va ser i ja no és Tibet. 

 Vistes del llac Yamdrok-tso (de la pedra turquesa)

La mateixa situació ens la trobem a Gyantse, la pròxima parada en aquest país de camí a la seva capital, Lhasa. Un bonic castell i un preciós monestir que sí que visitem. Al seus peus un bonic poblet típicament tibetà enmig d’una ciutat transformada en una Xina petita. Vaques a les portes, carrers sense asfaltar i cases tibetanes enmig de botigues i grans avingudes. Grans avingudes per ningú perquè Gyantse ens sorprèn per la poca gent que circula en cotxe pels carrers i lo grans i amples que són aquests. És en aquesta ciutat on coneixem la Roser i en Jordi que ens acompanyaran també a Lhasa. Ells han vist gairebé tot el món, a mi em queda encara una miqueta.

És amb ells, i a aquestes altures, que podem palpar el poder xinès sobre el poble tibetà. Totes les cases tenen una bandera vermella amb les cinc estrelles grogues. Les botigues són pels xinesos, ajudats pel seu govern que els eximeix de pagar tants impostos si volen muntar un negoci al Tibet. Les ciutats en realitat són súpers xinesos en gran. Consumisme, botigues, música, llums. En definitiva, consumisme destinat a matar la cultura tibetana. Una cultura més rural i humil. 

Finalment arribem a Lhasa. La capital de Tibet. La ciutat que va ser l’epicentre del budisme. La casa del Dalai Lama i que ara és una ciutat en plena metamorfosi. Una ciutat que els xinesos volen convertir en Xina. I ho estan aconseguint. Comerços xinesos, avingudes grans per fer-hi desfilades, barris xinesos. Tot per matar poc a poc, la cultura i l’empremta tibetana, també a la seva capital. Tant sols els voltants del Jockhang mantenen l’estil de vida de la població autòctona. 

És precisament el Jockhang el primer que visitem, no sense abans haver vist el Potala per l’avinguda d’entrada de la ciutat. El Jockhang però és el temple més antic i sagrat del Tibet. On milers de devots i arriben des de tots els punts del país. I on milers de turistes l’admiren també. D’aquests, la majoria són també xinesos. N’està ple. Estan de vacances i el govern promociona el turisme intern, d’aquesta manera, visiten una cultura diferent com és la tibetana, i de passada saturen la ciutat. Fan fotografies a allò que indirectament estan destruint. Són mal educats, sorollosos i bruts. Anem-nos preparant per quan facin turisme fora del país. Diuen que l’any que ve vindran un milió de xinesos de vacances a Espanya. 

No podem deixar de visitar el Potala. El visitem de nit i de dia, per davant i per darrera; i no deixa d’impressionar-nos. És la joia de la corona tibetana, i els xinesos ho saben, així que el tenen buit. Amb tots els tresors dins, però buit. Com també està buit el Norbulingka, la residència d’estiu del Dalai Lama. Un conjunt de palaus envoltats de flors, gespa, arbres i aigua. Un paradís a les afores de Lhasa. També visitem els monestirs més importants de la ciutat, el de Sera, on veiem els “combats” filosòfics que fan cada tarda els seus alumnes; i el de Drepung, el més gran del Tibet. 

 Un petit palau del Norbulinka

Lhasa té encant. Està a mig camí entre Tibet (cada vegada menys) i la Xina. Però també té coses d’occident. El problema de la ciutat és que està a uns 3.100 metres sobre el nivell del mar i no tots els visitants, ni tampoc els habitants xinesos, són capaços d’adaptar-s’hi sense patir mal d’altura. Una ciutat però plena de soldats que vigilen. Controlen. Desfilen. Uns amunt, altres avall.

Marxem de la capital precisament per pujar més metres. Creuem el país per anar al Kailash, la muntanya sagrada per budistes, hinduistes i de més branques corresponents. Allà fem la kora. Rodegem la muntanya en el sentit de les agulles del rellotge. Una activitat que ens comportarà caminar tres dies i dormir dos nits en aquesta muntanya. La kora la fan molts tibetans (amb un sol dia), indis i nepalesos però pocs occidentals. La falta d’oxigen dificulta aquests tres dies durs de caminar però ens en sortim. 

Després del Kailash toca el Mansarovar, el llac sagrat proper a la kora. Allà, molt a prop hi ha unes aigües termals i aconseguim el primer bany en dies. Que ningú imagini un spa cinc estrelles, va ser una banyada dins una galleda de fusta. Suficient. Era el cel. 

 Colors i paisatges on el cel és més proper que mai

Dos dies més i abandonem el Tibet. Abandonem un país que ens ha tractat molt bé. On hem conegut gent encantadora. On hem pogut veure paisatges que els nostres ulls no tornaran a veure mai. On hem pogut veure el poder opressor de la Xina. On hem pogut observar com viuen lluny de casa nostra. On hem pogut palpar el budisme. On hem pogut tastar la fina línia que a Orient separa la vida quotidiana de la religió. 

Tibet m’ha encantat. M’ha meravellat. M’ha hipnotitzat amb les seves banderetes de colors al vent. Amb els seus monjos i monestirs. Amb els seus paisatges i les seves flors. Amb la seva gent i les seves tradicions. 

Els budistes tibetans al morir tallen el cos del mort i el porten a les muntanyes perquè els ocells es mengin els seus trossos i els portin volant a un altre lloc formant part altre cop del cicle de la vida. Curiosa tradició. Macabra tradició. Singular tradició. Bonica tradició. El Tibet, com dèiem és diferent. A mi ja se m’ha quedat un tros. Un tros que sempre es quedarà al sostre del món. Allà, tocant el cel.