Des del sostre del món (2 part)

 Camps d'arròs per sempre

Sona "Michelle" de The Beatles quan comença el nostre viatge a Pokhara. Seran 13 hores d'autobús, així que la música serà vital per la nostra supervivència. El bus us podeu imaginar que no és el millor del món però el paisatge si que acompanya. Camps d'arròs, rius, arbres, muntanyes i pluja, molta pluja. Serà la nostra companya de viatge durant aquests dies.

Després de "gaudir" de la conducció nepalí i les seves carreteres arribem a Pokhara. La segona ciutat de Nepal. Un nucli principalment turístic amb restaurants i botigues relacionades amb el treking. La Lloret de per aquí. Pokhara ens rep amb pluja i ens acomiada amb pluja. Mentretant visitem el llac de la ciutat, el Phewa Tal. Provem de vorejar-lo tot, pero després de 4 horetes ens quedem a la meitat. Calen dos dies per donar-li la volta. Les vistes són realment espectaculars, i podrien ser-ho més sinó fos època de monzons. A l'època bona, a principis d'any, es pot veure la serralada de l'Annapurna. Hem vist fotografies de les vistes i ha de ser espectacular.

És a Pokhara, i al voltant del llac, on coneixem en Francesc i la Raquel. Dos catalans. Fins aquí cap novetat, sempre hi ha catalans pel món. Però n'hi ha pocs que facin la volta al món sobre una moto. Amb ella van sortir de casa, i han travessat Europa i han trepitjat països com Ucraïna, Turkmenistan, Pakistan i tots els "stans" que hi ha per aquestes contrades. Ens expliquen anècdotes d'allò més interessants. Si van ser prou intel·ligents per deixar-ho tot i fer la volta el món, ho seran per fer un llibre sobre el seu gran viatge. Encara els queda el sud-est asiàtic i Amèrica Llatina. Quasi res.

Precisament són ells qui ens descobreixen un restaurant on serveixen carn...de vedella! La Gemma es posa les mans el cap mentre la Raquel, en Cesc i jo degustem un "bon" filet.

L'endemà toca una altra caminada. Al matí no plou i decidim visitar la Pogoda de la Pau, un monument situat a d'alt d'una muntanya dedicat a la Pau Mundial. Li queda molta feina per fer. La guia posa que hi ha tres maneras d'arribar-hi. Amb mitja horeta, amb una hora i amb dues. Nosaltres escollim la pitjor...la de quatre o cinc horetes. Caminem i caminem per petits camins que pujen i pujen una muntanya que sembla no acabar-se mai. També pujem escalons, petits i drets, i travessem rierols. No portem aigua, cosa que fa més "greu" el panorama. Finalment arribem al cim...i es posa a ploure. A diluviar, més ben dit. Aquí amb els monzons quan s'hi posa s'hi posa. Total, que 3 fotografies i cap avall. I baixem amb una australiana que és fotògrafa i ens explica què li ha passat fa poc: Anava amb moto amb un nepalí que va convidar-la a fer un vol amb ell. Aquest atropella una noia, el conductor es dona a la fuga. La noia atropellada resulta que està embarassada i se l'ha de portar a l'hospital. I a l'australiana se l'acusa de l'accident...quan ella ni conduia. Discussions amb la policia, demandes de diners...etc. Sona a petita trampa. Per sort, ja ha passat tot.

La Pogoda de la Pau

Bandipur, un petit poble newari és la següent parada. Per arribar-hi cal agafar un bus i fer moltes hores, i després un petit jeep. Podriem agafar un taxi, però és més barat anar amb gent del país i ben apretat. Bandipur ens sorprèn només a l'arribar. Totes les seves cases són antigues, d'estil newari, i els seus carrers estan plens de gent i nens. Avui és dissabte, l'únic dia de festa pels nepalís. Fem un volt pel poblet i compartim les vistes a la muntanya amb un madrileny molt bon nano. Amb ell filosofem i parlem una mica de tot mentre gaudim d'un bon sopar. L'endemà marxarem, estem pendents del viatge a Tíbet, i si tot va bé, ens faltaran dies per vistar més coses del país.

El següent destí és el Parc de Chitwan. Al sud del país. Allà podrem veure, en teoria, elefants, tigres, rinoceronts, cèrvols. Serà com un viatge a Kènia o Tanzània però a Nepal. La caminada per la selva no dona els seus fruits, i amb 4 hores no veig més que quatre cèrvols i un cocodril. Pel preu em sento un xic estafat i així ho fem saber al noi i l'home a qui hem contractat l'excursió. La tarda millora. El passeig amb elefant resulta ser profitós.

Em toca compartir elefant amb un noi nepalí que viu a Alemanya, i amb dos xinos. El primer d'ells sembla ser retardat mental...més tard no fa res més que confirmar les meves sospites. El segon d'ells té pinta de ser el seu pare. Parla anglès, té un a càmera que sembla una metralladora, vesteix occidental i saluda a tota la població xinesa que puja a la resta d'elefants. Així que penso que és el que els hi ha pagat tot aquest viatge als amics i amigues grocs que ens acompanyen per la selva. Per tant, intento ser simpàtic amb ell per allò que dominaran el món. Al tiu sembla que li caic prou bé amb el rollo de Barcelona i que li dic que el xinès és l'idioma del futur. Ens portem bé fins que...enmig de la selva es tira un pet! Un pet gros que tremolen les orelles de l'elefant. Amb el noi nepalí ens mirem com dient -això ha estat un pet no?- cadascú amb el seu idioma. Ho ha estat. Per què un ratet més tard, el bon senyor que potser dirigeix una companyia de milions de treballadors i no té escrúpols a l'hora de fer fora a la gent, se'n torna a tirar un altre. Confirmat. A tot això el seu fill té l'esquena més calenta del món. A la selva fa molta calor. Molta. I molta humitat. Però si al teu costat i tens al xino més calent del planeta pot arribar a ser molt dur. Ho és. Al final veiem rinoceronts, cèrvols, etc. Però l'experiència de compartir unes vacances amb els amics del gegant asiàtic són el que em crida més l'atenció. Ha estat una gran experiència.

És a Chitwan, on ens trobem altre cop en Cesc i la Raquel. De casualitat. Amb ells compartim més temps i més àpats. Ens tornarem a trobar a Kathamandú.

Rinocerons amb companyia de vents xinesos a Chitwan

És cap a Kathamandú on conec a un personatge el qual vaig prometre parlar d'ell. A l'autobús se'm dirigeix un nepalí de 18 anys que dedueixo que sent devoció pels occidentals. Vaig amb la samarreta del Barça i això li serveix d'escusa per entrar-me, parlar-me de futbol i de passada preguntar-me sobre què he fet al seu país, què li agrada etc. Al principi cau simpàtic, però quan passen 5 horetes i jo m'he canviat de seient, escolto música i estic dormint, has d'entendre que la conversa ha acabat. Promesa complerta, he parlat d'ell.

Estem a Kathmandú altre cop. A Bouda. Hem firmat i emplenat els papers que els xinos ens obliguen per entrar al Tíbet. Finalment, toco fusta, el podrem visitar. Lhasa i el Potala. I el Kailash, la muntanya sagrada pels budistes i els hinduistes. A més de 5 mil metres. Costarà segur. Ara però com deia estic a Kathmandú després de fer una visita a Bhaktapur, un poblet d'estil també Newari on ens fan pagar 1.100 rupies per visitar-lo, i que la Gemma i jo evitem pagar. Endevineu amb qui hi hem anat? Sí, amb en Cesc i la Raquel, els mateixos que fan la volta al món amb moto. Els mateixos que em deixen l'ordinador perquè escrigui aquesta crònica. Els mateixos que fan que em vingui el cap aquella cançó de Pereza: Rum rum hace mi moto, y a las estrellas me voy con ella.