No puc estar més d’acord amb Peces Barba. Ens hagués anat molt millor si Espanya hagués mirat a Portugal. Tot seria més plàcid per l’estat espanyol i per Catalunya. Els únics damnificats serien els portuguesos que ara estarien aguantant la supèrbia castellana. No ha estat així, per sort d’ells.
El polític socialista Peces Barba feia aquesta afirmació, en clau humorística, en un congrés a Cádiz (ciutat on van parir La Pepa) juntament amb l’idea que ara l’estat espanyol no havia de patir tant com fa anys ja que “no cal bombardejar Barcelona”. I òbviament les reaccions dels catalans no s’han fet esperar.
A pocs dies de les eleccions, només els polítics catalans i els membres del seu partit l’han fet rectificar, conscients del pes de Catalunya al pròxim 20N. Però aquests atacs verbals contra els catalans i Catalunya mai són frenats pels polítics espanyols, tampoc pels intel·lectuals, que amb el seu silenci es fan còmplices de l’estira i arronsa entre l’estat espanyol i Catalunya. Busco les declaracions d'aquest home avui al web de El País, on escriu de tant en tant, i no hi són. Ni rastre.
El catedràtic, finalment, va rectificar de mala gana, i amb poc convenciment, dient que els catalans tenim la pell molt fina. I sí, la tenim. Segurament igual de fina que la tenen els andalusos o els extremenys quan algun polític català posa els punts sobre les is i critica certes actituds laborals del sud d’Espanya. Llavors es posa el crit el cel. I ràpidament se l’obliga a rectificar. Quan l’atac és a Catalunya no n’hi ha per tant. Quan és a l’inrevés cal una rectificació. I d’aquesta manera es fa quotidiana, mica en mica, l’idea que es pot atacar Catalunya, a qualsevol preu. De fet, surt gratis.
Jo personalment no sóc partidari de fer rectificar a Peces Barba. És el que opina i, en principi, està en el seu dret de fer públics els seus pensaments. A més segurament, té raó. Ara, això implica que un dels pares de la Constitució la va fer parir sense creure-se-la. Ja que la Carta Magna incloïa dins l’estat espanyol totes les nacionalitats, inclosa la catalana, i hem vist que si hagués estat pel dirigent socialista, potser haguessin hagut de prescindir de Catalunya. Tant de bo.
El que més m’agrada, però, d’aquestes declaracions de Peces Barba és veure com es retrata el nacionalisme espanyol. Com sorgeix aquesta actitud castellana, tan ufana i tan supèrbia, que va desaparèixer, o es va dissimular, durant la Transició, pel bé de l’Estat. En els últims anys però hem vist com mica en mica anava revifant. Un nacionalisme basat en la superioritat i la crítica sobre els altres i en la falta d’arguments per defensar el seu propi esperit. És allò de: busca un enemic per reafirmar-te. Ho fa Espanya, també Israel.
Finalment, no deixa de sorprendre, a més, que cert sector del nacionalisme consideri Portugal com un antic territori que encara els hi hauria de pertànyer. Quasi quatre cents anys després. Em recorda a l’Islam reclamant Al–Andalús. Quin perill. Sempre hi ha hagut qui ha desitjat que Portugal fos Espanya, no se n’ha cansat mai de comentar-ho Enric Juliana a les pàgines de LaVanguardia. Però mai havia estat tant explícit fins aquesta setmana. Després de les paraules de Peces Barba, jo dels portuguesos ja tremolaria. Potser ara Castella no apuntarà cap a Barcelona i ho farà cap a Lisboa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada