El món necessita més espais com la LX Factory

23.000 metres quadrats de fàbrica i molta creativitat. LX Factory és una referència a nivell cultural a Lisboa. I si no ho és, ho hauria de ser. Després de visitar Belem i de tornada al centre de la capital de Portugal, passar una estona en aquest recinte situat sota el pont del 23 d’Abril, és de visita obligada. Val la pena. Un conjunt de naus, garatges i contenidors allotgen des d’artistes locals a emprenedors que han creat per restaurants alternatius, llibreries, botigues o tenen el seu taller en aquest recinte. LX Factory és un dels llocs obligats de visitar si ets curiós i t’agrada viatjar i no ser un turista més. No surt a les guies turístiques. Almenys a la meva.

Em deixo perdre. Passo per una nau en la que treballen uns operaris, servirà de restaurant. Gairebé paret amb paret, el taller de Maria Moinhos, que amb les mans i els braços blancs de guix treballa les seves obres. Fa cara de concentrada i no m’atreveixo a interrompre-la. Artista plàstica que treballa amb diferents materials en un taller organitzat amb una anarquia equilibrada que enamora. Cadires, tocadors, armaris o portes; Moinhos treballa a l’edifici H (si fem cas del cartell de l’entrada) amb diferents tècniques per diferents decoradors i arquitectes de Lisboa. 

Travesso el carrer i miro la botiga del davant. Molt ben decorada, per cert. “Fa 9 anys que hi som” diu tímida la Margarida Eusebio. És una de les dues noies que gestionen la botiga Wish. L’altra és la Marisa Palma, que amb les seves ulleres de punta, al més pur estil secretaria anys 70 i la seva americana de colors, es “menja” la botiga. “Jo sóc més o menys la relacions públiques d’aquí, vaig estudiar arts gràfiques però vaig veure que allò no m’agradava. A mi el que m’agrada és la gent” somriu. Se li dona bé. Al seu projecte, exposen diferents productes fets per dissenyadors, no només portuguesos sinó d’artistes d’arreu del món. Des de safates de paper a colors, postals o roba per noia. Tot, connectat a un espai que fa de cafeteria, on utilitzen tot el que exposen. Les parets, decorades per elles, parlen per si soles.

Però la joia de LX Factory és una llibreria. De fet, Ler Devagar és més que una llibreria. Just al costat de Wish, és un centre cultural i un amagatall per inventors. Va néixer el 1999 a Bairro Alto introduint el concepte de llibreria com un lloc amb qui quedar amb la gent. Va funcionar. Així que ara el local és més gran però també més allunyat del centre. No sembla que sigui un problema, a jutjar per les cadires ocupades, els pastissos que s’hi mengen i pels curiosos que s’acosten a contemplar la llibreria, els seus llibres i les seves màquines.

 Un àngel de paper en una bicicleta intentant arribar a la lluna, ens rep al sostre de l’entrada. El símbol de Ler Devagar. Coronat encara per l’impremta, el local va servir al diari Correo per imprimir els seus exemplars. Avui en dia, llibres i més llibres decoren les parets del Devagar. Llibres nous, alternatius i de segona mà. Una autèntica biblioteca del segle XXI amb closca del segle XIX. Dos cafeteries i un restaurant acompanyen les lletres i portades que forren el local ple de tubs. Taules per menjar i beure entre impremtes antigues i caixes registradores. Tot amb música jazz de fons. No som a Harlem ni a Brooklyn, això és Lisboa.

I al segon pis, la joia de la corona, el taller d’en Pietro Proserpio, el Leonardo da Vinci o el Geppetto de LerDevagar. Els seus invents són la cirereta d’aquesta llibreria. Antigament en Pietro havia estat venedor de tèxtil i més tard, venedor de màquines tèxtil. Avui en dia es ven a sí mateix. En Pietro explica i comunica (com el venedor que va ser en el passat) i explica el que fa des de que es va jubilar, que no és altra cosa que fabricar infinitat d’artefactes en moviment.  Aprofita la seva obsessió per les maquinetes i el temps. Rellotges, pilotes de ping pong o, fins i tot, pots de colònia Hugo Boss, poden convertir-se en aranyes, màquines del temps o ràdios a mans d’en Pietro. Miro les seves maquinetes. Escolto el que explica. Toco el que em deixa i aprecio les bromes. Un espectacle que el bo d’en Pietro va repetint infinitat de vegades a tots aquells que s’acosten al seu taller. Ho agraeixo amb una propina, igualment. M’ha fet passar una bona estona.

La cova d’en Pietro és un bon motiu per quedar-me en aquesta illa de llibres, invents, pastissos i cafè. Una illa en mig del caos i el món que ens envolta. Un món que, en realitat, hauria d’estar ple de llibreries com el Ler Devagar. El món necessita més llibres. El nostre món necessita més inventiva i innovació. El món necessita més espais com LX Factory (i més Pietros).

Un dia (o mig) a Belem

Potser és Lisboa o potser no. No té pujades, ni baixades, ni gent cridant ni azulejos a totes les cases. Avingudes amples i jardins majestuosos per un barri que va ser la seu de reis, molt allunyats del poble. Com tots. Però ells també físicament. Belem queda força lluny d’on bullia i bull la ciutat, la Praça do Comercio, així que aquí tenien la seva seu els monarques. Avui en dia hi té el palau el President de Portugal. El poder segueix allunyat del centre de la capital. Del centre del poble. Belem devia ser una espècie de Versalles en el passat, salvant les distàncies i els palaus majestuosos.

És precisament des de la Praça do Comercio on ens hem de dirigir a Belem. El millor és agafar un tram. Ho fa més lisboeta. Visitar Lisboa és quedar meravellat dels tramvies que venen i van, vells i plens de gent. El 15 anirà ple. Lisboetes i turistes farceixen el convoy com si no hi hagués demà. Decepció quan vegis que et toca el tramvia llarg i no, un dels antics. És el preu del turisme. Però a canvi veuràs el dia a dia de la gent de Lisboa, com venen i van. Vida als carrers. Tot i que atenció als carteristes. Portugal, és molt bonic però no deixa de ser dels quatre països del sud d’Europa. És membre dels PIGS, així que vigila la cartera.

Baixa a la parada Belem i la ruta la pots començar a Praça Afonso de Aburquerque, que va ser el primer portuguès a obrir ruta a la Índia. Una columna d’ell mateix presideix la plaça, que està just davant del Palácio de Belém. El veuràs de seguida degut a dues coses, hi ha dos soldadets a l’entrada i és de color rosa, rosa destenyit, faltaria més, al cap i a la fi, estem a Portugal.

Camina per la Rua Vieira Portuense però ni t’acostis als restaurants. Tot estan destinats als turistes que s’acosten al barri, que no son pocs, i per tant, cars. La rua Marta Pino ens du a la travessa dos ferreiros on hi ha el Jardim Botânico Tropical. Baixa per Largo dos Jeronimos y el carrer et portarà a l’edifici que domina el barri: El Mosteiro dos Jerónimos.

La joia de Belem

El Mosteiro dos Jerónimos és se’ns dubte la joia del barri. Davant la Praça du Imperio, aquest edifici representa tota la grandesa del que va ser Lisboa en el passat. Arquitectura manuelina per un monestir que era el centre del coneixement, pregaria i que està ple de símbols del que va donar riquesa a Portugal en el segle XVI: la navegació.

En destaca la seva entrada sud que mira al Riu Tajo amb una gran plaça al davant, i sobretot, el seu claustre. Amb dos pisos, el visitant es pot perdre durant hores entre columnes i capitells plens d’art i informació. Les tablets del moment. Deixar-se perdre pel monestir hauria de ser obligat a les escoles portugueses, que em consta que hi son el dia que visito l’edifici. En una de les sales contigües hi ha una exposició interessant que commemora els 500 anys de l’edifici, i que resulta molt interessant per entendre, no només l’edifici sinó com d’important era Portugal ara fa mig mil·lenari. 

No només el claustre sinó també l’església de nom Igrega Santa Maria de Belem deixen al visitant amb la boca oberta. El recinte del Mosteiro dos Jeronimos avui en dia és Patrimoni de la Humanitat, i no és per menys. Tot i que va ser un capritx del rei Manuel, aquest edifici va fer més gran, no només el seu regnat sinó Belem i Lisboa. De fet, va haver-hi dos arquitectes degut al temps que van tardar les obres. El primer Diogo de Boitaca que pensa l’obra original, i després Joao de Castillo. Van fer una feina enorme, tant, que allà descansen les restes de dos dels personatges més grans de la Historia de Portugal, a part del Rei Manuel, hi són les despulles del Cervantes portuguès, Luis de Camoes i sobretot, un dels viatgers més grans de tots els temps: Vasco da Gama.

La Torre de Belem serà la propera parada que hagis de fer. Dirigeix-te a la riba del riu i cap a la dreta trobaràs aquest edifici emblemàtic de Lisboa. 6 euros l’entrada, 12 si visites el Mosteiro i la Torre de Belem. Recomanació: el dia que aneu a Belem compreu la Lisbon Card, amb només 18 euros teniu el transport inclòs i l’entrada a aquests dos monuments i molts més arreu de Lisboa. Així que val la pena. I una cosa que no puc explicar: si us guardeu la targeta i la utilitzeu l’endemà per visitar un altre monument, encara que no hagueu pagat per dos dies, també funciona. Us deixaran entrar als llocs gratis, ja que no passen la targeta per cap escàner. Endavant.

 

Un cop dins a la torre és bàsic dirigir-se a dalt. Problema? Degut a que les escales per pujar són molt estretes, l’organització fa pujar a la gent en grup i fins que no baixa tothom, no pot pujar el següent grup, per tant, no desespereu si us fan esperar molt. Funciona així. Val la pena pujar i veure els detalls de la construcció i com no, la desembocadura del riu Tajo. Amb una bona posta de sol al darrera, invita a imaginar-se els vaixells arribant a Lisboa amb infinitat d’espècies desconegudes després de mesos de travessies arreu del món. Un viatge en el temps.

Última parada

Després de tanta visita, recomano una de les millors coses que pot oferir Lisboa i Portugal en general, el seu menjar. Belem té una llarga oferta pel turista em deixo perdre i m’allunyo un xic, no massa, dels edificis més emblemàtics del barri i trobo una meravella, el Restaurante Frazao. Anant amb tramvia fins a Belem m’havia fixat en un restaurant “normal”, a la Rua da Junqueira. Sempre que vegis a Lisboa un restaurant amb un paper al vidre de l’entrada amb els plats del dia, és allà on has d’anar. Així que em dirigeixo a aquell local que ja tenia mig pensat. Confirmat. Bar de gent del barri, amb la senyora gran acabada d’arribar de la perruqueria i lluint el seu millor pentinat, i el senyor amb un davantal d’allò més brut. El restaurant no entra pels ulls, però aquests són els bons. Amanida de primer i Bacalhao o Bras. Simplement excel·lent per només 8 euros.

L’estada a Belem s’ha de rematar passant a menjar la perla del barri, els Pastels de Belem. Caldrà tornar un xic enrere però val la pena. Les postres les heu de fer en el lloc on es van inventar els famosos pastissos que envaeixen no només el barri sinó la capital de Portugal, i m’atreveixo a dir, tot el país. Heu d’anar a la Rua de Belem número 84 i segurament ja hi haurà cua a la porta. Allà hi ha la pastisseria on es van fer els pastissos típics, per primera vegada. Oberta des de 1837, avui és un bon lloc per parar-hi a fer les postres amb una bica i un pastís. Tot i que és un dels punts emblemàtics de la capital de Portugal, gaudir d’uns minuts de descans amb un cafè i un bon pastís no us costarà molt car. Al voltant de 2 euros. Val la pena.

Amb això ja ho teniu tot fet i toca tornar al centre de Lisboa. La visita a Belem us pot durar un dia o mig, depenent del que voleu fer i el que no voleu fer. Cap allà les 4 de la tarda torno, però abans em paro a un recinte cultural entre Belem i el centre de la capital portuguesa, LX Factory. No en parlaré aquí, mereix una entrada per si sola al bloc. Serà la pròxima.

Un o més cafès per Lisboa

El cafè és bàsic a Portugal. No cal portar molts dies a Lisboa per veure que aquesta beguda amarga forma part del dia a dia dels habitants de la capital portuguesa. Drets o asseguts, passen pels bars o pastisseries amb més o menys pressa i es prenen el cafè i segueixen la seva rutina. Se’n poden beure 10 en un dia em comenten al bar. Pel turista pot sorprendre, sobretot si es ve d’un país on no hi ha tanta tradició cafetera. En canvi, la cultura del cafè a Portugal és gairebé tant important com a Itàlia i, per tant, al ser tot un món té tot un vocabulari que he anat recopilant en els meus dies a Lisboa:

Bica

La opció més popular. A Lisboa no es demana un cafè sol, o el que els italians en dirien un espresso. La paraula BICA ressona milions de vegades cada dia a la capital portuguesa però el cert és que pocs saben d’on ve aquest nom. Amb el control de les colònies, arribaven a Lisboa centenars d’espècies que el vell continent no havia vist mai. Entre elles, el cafè. Un empresari de la capital va decidir muntar un comerç per vendre aquest producte i va decidir barrejar els grans amb aigua a mode de beguda. Una gran idea. I de fet, un impacte en el seu moment i un xoc pels paladars dels lisboetes, poc acostumats a aquests gustos tan amargs. S’hi havia de posar sucre. Així que a l’entrada del seu establiment, hi havia un cartell que posava:

Biba Isto Con Açucar

La nova beguda va començar a agradar als clients i els mateixos treballadors van passar a nombrar al cafè sol BICA, una expressió que es va anar popularitzant fins que va sortir del local original per “colonitzar” tota Lisboa. I fins avui.

Pingado

El que els italians anomenen un machiatto, o sigui un cafè amb un núvol de llet per rebaixar la intensitat del cafè. A Portugal això és un Pingado.

Galao

Un cafè amb llet. Tot i que nosaltres estem acostumats a beure’l amb tassa, a Lisboa el podràs veure amb got de vidre alt i una cullera allargada.

Meia de Leite

Seria un cafè amb llet però en tassa més petita. A mig camí entre la tassa de cafè sol i la tassa de cafè amb llet nostra.

Garoto

Seria el nostre tallat. O sigui, cafè servit en un got de vidre petit amb una mica de llet, tot i que avui en dia posem meitat i meitat. Si volem que ens serveixin el tallat tal i com l’entenem nosaltres he de demanar un “Garoto escurinho”.

Carioca

És un cafè més aigualit i en tassa gran, per tant seria el que nosaltres en diem un cafè americà.

Però tot cafè a Lisboa va acompanyat per pastissos. La capital de Portugal és també la capital dels dolços, i ho demostra el fet que hi ha una pastisseria gairebé a cada cantonada. Així que el cafè es beu però sempre s’acompanya amb algun pastís, normalment sol ser un Pastéis de nata. Tot i el seu nom, no porten nata. De fet, són petits pastissos de pasta de full amb crema al mig, fornejada. A cada cafeteria de Lisboa hi ha un pot amb canyella i sucre per aquells que volen “amanir” el pastís. En realitat aquests pastissos són els Pastéis de Belem, ja que van néixer en aquest popular barri de la capital portuguesa. Avui en dia, encara es conserva el lloc on van néixer i és parada obligada si es visita Lisboa. 

Lisboa. Pujades i baixades

Heliodoro Salgado era escriptor i periodista. Segurament, el 1864 poc imaginaven que tindria un carrer amb el seu nom, avui és referència, almenys, dels veïns que viuen aquí i també meva aquests dies. És on dormo a Lisboa i on ara mateix prenc el cafè. Una bica. També és on tres jubilades conversen a la meva esquena. No parlo massa bé el portuguès però entenc que elles no parlen massa bé d’una botiga que fa cantonada. La conversa de sempre. A totes les ciutats i pobles del món.

Mentrestant, jo miro les parets del carrer. Centenars de azulejos decoren els pisos davant. De tots els colors i sanefes, li donen a la “rua” un caràcter especial, sense ser ni molt menys el carrer amb més carisma de la capital de Portugal. Al contrari. Darrera meu, les dones ni se n’adonen de l’edifici que tenen davant seu. L’han vist tota la vida. Ja ens passa això, no apreciem mai el que els nostres ulls veuen dia sí, dia també. Jo en canvi estic meravellat.

Cada paret de Lisboa em sembla una novel·la. Una poesia. Un conte. Una història. Tot i les poques hores que porto a la ciutat. Colors, colors i colors. Els colors dominen els meus matins a Lisboa. Capital de Portugal i de les sanefes. “Bon dia” crida una senyora que acaba d’arribar. Deixa el paraigües i comença a renegar. La seva filla treballa i ella ha de cuidar del nét. Res de nou sobre la pluja que cau de tant en tant a la ciutat, només quan el sol no es deixa veure. A Lisboa el temps va fent i va desfent, al més pur estil britànic. Com tot. 

Jo segueixo mirant per la finestra. L’edifici del davant, com molts aquí, és una barreja entre el passat i el present. Una construcció magnífica que va viure temps millors, de fet, ja és això la ciutat. Lisboa és un conjunt col·lectiu de saudade. El record a un temps passat que va ser millor. Immersos en una brutal crisis aquests últims anys, els edificis estan abandonats o poc cuidats reclamant més atenció. Més maquillatge. Com l’actriu jubilada a qui ningú no fa cas després d’haver abandonat les pantalles. Ja ningú la recorda. Lisboa és així. I no crec que sigui culpa de la última crisi. Fa temps que és així. 

Perquè fa molt la ciutat va ser el centre del món. Punt de trobada entre Europa i Amèrica. Port de navegants, nus de comerciants. Olors noves que arribaven del nou món. Histories que començaven partint cap a allò desconegut. Lisboa va ser la porta a tot allò fascinant i arriscat. Durant un temps els va sortir bé. Després, la decadència. Una decadència que els arrossega des de fa molt temps. Lisboa, els edificis, els fados, la saudade no són més que un reflexe d’això. Fins i tot l’idioma. Les dones de la cafeteria no paren de parlar, cridant, plenes d’energia però el portuguès que parlen, amb les seves vocals i les seves esses infinites, sona a enyorança a temps passats.

Toca visitar més llocs. Sortir a veure la capital de Portugal. Anar a Baixa i a Alto, anar a veure miradors. La Plaça du Comerço i diferents places i carrers. Toca gaudir de les cafeteries i sobretot del menjar. El peix i l’arròs d’aquest país són famosos. Com també els pastissos de Belem. Toca deixar-se perdre’s per Lisboa sense deixar-se arrossegar. Ja veig que d’aquí poques hores ja estaré meravellat d’aquesta ciutat plena colors. Plena d’azulejos. Plena de crits. Plena de carrers mal arreglats i abandonats. Plena d’edificis. Ciutat plena d’art i graffitis. Plena de pujades i baixades. I ja és això, la vida. Pujades i baixades. 

Bombes sobre Lisboa?

No puc estar més d’acord amb Peces Barba. Ens hagués anat molt millor si Espanya hagués mirat a Portugal. Tot seria més plàcid per l’estat espanyol i per Catalunya. Els únics damnificats serien els portuguesos que ara estarien aguantant la supèrbia castellana. No ha estat així, per sort d’ells.

El polític socialista Peces Barba feia aquesta afirmació, en clau humorística, en un congrés a Cádiz (ciutat on van parir La Pepa) juntament amb l’idea que ara l’estat espanyol no havia de patir tant com fa anys ja que “no cal bombardejar Barcelona”. I òbviament les reaccions dels catalans no s’han fet esperar. 

A pocs dies de les eleccions, només els polítics catalans i els membres del seu partit l’han fet rectificar, conscients del pes de Catalunya al pròxim 20N. Però aquests atacs verbals contra els catalans i Catalunya mai són frenats pels polítics espanyols, tampoc pels intel·lectuals, que amb el seu silenci es fan còmplices de l’estira i arronsa entre l’estat espanyol i Catalunya. Busco les declaracions d'aquest home avui al web de El País, on escriu de tant en tant, i no hi són. Ni rastre.

El catedràtic, finalment, va rectificar de mala gana, i amb poc convenciment, dient que els catalans tenim la pell molt fina. I sí, la tenim. Segurament igual de fina que la tenen els andalusos o els extremenys quan algun polític català posa els punts sobre les is i critica certes actituds laborals del sud d’Espanya. Llavors es posa el crit el cel. I ràpidament se l’obliga a rectificar. Quan l’atac és a Catalunya no n’hi ha per tant. Quan és a l’inrevés cal una rectificació. I d’aquesta manera es fa quotidiana, mica en mica, l’idea que es pot atacar Catalunya, a qualsevol preu. De fet, surt gratis. 

Jo personalment no sóc partidari de fer rectificar a Peces Barba. És el que opina i, en principi, està en el seu dret de fer públics els seus pensaments. A més segurament, té raó. Ara, això implica que un dels pares de la Constitució la va fer parir sense creure-se-la. Ja que la Carta Magna incloïa dins l’estat espanyol totes les nacionalitats, inclosa la catalana, i hem vist que si hagués estat pel dirigent socialista, potser haguessin hagut de prescindir de Catalunya. Tant de bo. 

El que més m’agrada, però, d’aquestes declaracions de Peces Barba és veure com es retrata el nacionalisme espanyol. Com sorgeix aquesta actitud castellana, tan ufana i tan supèrbia, que va desaparèixer, o es va dissimular, durant la Transició, pel bé de l’Estat. En els últims anys però hem vist com mica en mica anava revifant. Un nacionalisme basat en la superioritat i la crítica sobre els altres i en la falta d’arguments per defensar el seu propi esperit. És allò de: busca un enemic per reafirmar-te. Ho fa Espanya, també Israel.

Finalment, no deixa de sorprendre, a més, que cert sector del nacionalisme consideri Portugal com un antic territori que encara els hi hauria de pertànyer. Quasi quatre cents anys després. Em recorda a l’Islam reclamant Al–Andalús. Quin perill. Sempre hi ha hagut qui ha desitjat que Portugal fos Espanya, no se n’ha cansat mai de comentar-ho Enric Juliana a les pàgines de LaVanguardia. Però mai havia estat tant explícit fins aquesta setmana. Després de les paraules de Peces Barba, jo dels portuguesos ja tremolaria. Potser ara Castella no apuntarà cap a Barcelona i ho farà cap a Lisboa.