Estic fart d'estar fart

Ho reconec, n’estic fart. Un xic fart de tot. Fart de no poder fer certes coses i de veure com no podré fer-les durant algun temps més. I a la vegada fart de veure com alguns sí que les fan. Fart de no poder fer esport, un dinar amb tranquil·litat, emborratxar-me en companyia o anar a dormir tard. Fart de no assistir a un concert, poder viatjar o no veure els meus companys de feina més enllà d’una pantalla. Fart. Fart de veure com es va tirant la pilota endavant. Fart que el dia de demà soni a amenaça. Fart. Fart que el futur sigui tan negre. Fart d'haver de viure el present. Fart de no poder fer plans. Fart. Fart de decisions absurdes. Fart de veure com s’improvisa, com ningú demostra un cert lideratge i fart de veure com aquesta societat no és molt millor que els que ens manen. Tenim els polítics que ens mereixem. Fart de veure gent sense mascareta als carrers, fart de veure com es fan festes als pisos, fart de la gent poc solidaria que fa, absolutament, el que li dona la gana. Això sí, criticant els polítics d’ineptes. No, no tot és culpa dels polítics. Per estar fart, fins i tot estic fart del Barça, que no juga a res. 

Fart de no fer vida normal i fart de no saber si hi tornarà a haver-n’hi. Fart de no saber què serà una vida normal. La incertesa ens mata. Fart de la R, la incidència, la cepa britànica, la sudàfricana, l'empordanesa si existeix i fart dels índex de rebrot. Fart de les noticies que sempre parlen del mateix. Fart. Fart dels tertulians que en saben poc o gens de tot el que passa. Fart que es faci política de tot. Fart del virus de la ignorància i l’egocentrisme. Fart dels partits polítics i els seus egos. Fart dels que aprofiten twits per fer-se l'ofès. Fart. Fart dels que fan twits per ofendre. Fart que els twits siguin importants. Fart de la politització de tot. Fart xarxes socials on tot és odi o tot va bé. Fart dels likes per quedar bé, dels selfies que no expliquen res més que una mentida. Fart dels perfils que no accepten un error i supuren odi. Fart. Fart de la inoperància i l’anar fent. Fart de veure que no anem a millor sinó a pitjor. Fart de uns i altres que no es posen d’acord. Farts dels que abusen i fart dels que es deixen abusar i no reaccionen. Fart de la doble vara de medir. Fart dels que volen tancar escoles i fart dels que diuen que els nens no traspassen els virus. Fart dels que amb l’excusa aprofiten per treballar poquet i fart dels que amb l’excusa treballen masses hores (“tampoc hi ha res a fer”). No sé vosaltres, però a mi tot això em cansa. 

Fart de Pfizer, Astra – Zeneca o Moderna. Fart dels que es vacunen per ser qui son. Fart que no arribin les vacunes que han d’arribar. Fart de no saber si la vacuna realment funcionarà o és un placebo col·lectiu. Fart de mirar Netflix. Fart de llegir llibres, revistes o blogs. Fart que no facin Peaky Blinders. Fart de que la nit serveixi per dormir. Fart del confinament domiciliari que no serveix per res en molts casos. Fart dels que se’l passen pel forro. Fart dels que marxen dijous al vespre. Fart. Fart dels que diuen: “bé això sí que ho podem fer”, no sou capaços de distingir per vosaltres mateixos què sí i què no convindria fer? Fart de les eleccions i tots els que se n’aprofiten. Fart de l'efecte Illa i l'eterna promesa d'una Espanya unida. Fart de un govern exemple de desgovern. Fart d’Iceta i companyia (tot i que ja n’estava fart abans del Covid). Fart dels Tribunal no sé què de no sé cuantos espanyol. Fart. Fart del 14-F o quan s'hagin de fer i de les eleccions del Barça. Fart dels que diuen que si guanyen faran l'independència. Fart dels mitjans que donen veus a uns i silencien els altres. Fart. Fart dels que diuen que serem millors després d’això i fart dels que diuen que morirem tots. Fart que la gent no cobri el que li pertoca. Fart que alguns segueixin abusant dels més dèbils. Fart que hagi canviat tot per no canviar res. Fart de saber que hi haurà més coses que faran que estigui més fart. 

En definitiva, estic fart d’estar fart.

La lluita de la setmana

M’ha agradat: la nova cançó de Coldplay, Flags... 

No m’ha agradat: ...Nadal i tots aquests dies. Festival de la hipocresia. 

M’ha agradat: L’arribada de la vacuna del Covid... 

No m’ha agradat: ...que les úniques caixes de vacunes que han arribat amb bandera son les espanyoles. Altra cop el “no nacionalisme” espanyol. 

M’ha agradat: Alice in the Borderline. Brutal. Un 10. Si us plau, mireu-la. 

No m’ha agradat: ...les tardes sense Quina, es fan eternes. 

M’ha agradat: els canelons (de la meva àvia). 

No m’ha agradat: el cava. Cada any crec que en bec menys. No us passa? 

M'ha agradat: Que descobreixin una botiga restaurant a Pompeya de fa anys i panys. (Ho sento però almenys havia de posar una bona noticia)

No m'ha agradat:...que tardarem anys a poder-la visitar.

M’ha agradat: Que TV3 sigui líder per 11 any consecutiu a Catalunya. Se’ns dubte una molt bona notícia per una molt bona televisió autonòmica que cada cop té menys recursos... 

No m’ha agradat: ...que la seguiran, criticant amb o sense recursos, precisament aquells qui no la veuen i qui la voldria tancada. 

M'ha agradat: Aquesta carta que va arribar a Palamós amb data de 25 de Juliol de 1962. 

No m'ha agradat: Per què no venen famosos com els que venien abans a Palamós? 

M'ha agradat: Seguir cagant el Tió. Realment mantenir aquesta tradició és el millor que fem com a poble...

No m'ha agradat:...que el català només el parli el 30% de la població. Realment es mort davant nostre un idioma, i és el nostre. 

M’ha agradat: Que Notre Dame faci un concert, per petit que sigui, després de l’incendi del 2019... 

No m’ha agradat: ...el tancament de la Cerdanya i el Ripollès a les portes del Nadal amb tot el que comporta per empresaris etc. Anem tard, algú m’ho explica? 

M’ha agradat: Que Messi doni entrevistes, en concret amb Évole aquesta setmana... 

No m’ha agradat:...que no digui res de nou. 

M’ha agradat: Per fi hi ha acord entre EU i Regne Unit... 

No m’ha agradat: ...el discurs del Rei. Com sempre, prescindible, buit i nacionalista. Un rei que aixeca el dit als seus ciutadans no mereix la seva atenció. 

M’ha agradat: Jamie Cullum, Andrea Motis animant-se a fer cançons de Nadal o els 350 cantaires projectats a Santa Maria del Mar per cantar el Messies de Händel...

No m’ha agradat: ...sabrem compensar als músics tot el que ens estan donant durant la pandèmia? Jo crec que no. 

M’ha agradat: l’aposta de Disney + pel català com a idioma...

No m’ha agradat: ...que sigui una excepció entre les diferents plataformes.

La Guardia Civil camí a ser la Stasi

Aquesta setmana hem escoltat David Madí i Pilar Rahola dos “tòtems” de la post convergència, en una conversa privada entre ells filtrada per la Guardia Civil. I molts dels comentaris, per no dir tots, en feien mofa i s’indignaven entre el que deia l’escriptora catalana, reclamant més hores a TV3 i el lobbista convergent. Verdadera carnassa pels unionistes que n’han fet fins i tot burla. Però més enllà de criticar el que reclamava Rahola, que poc o molt deu passar en tots els àmbits de la vida, és “el que hay de lo mío”, ens hauríem de parar a pensar en la gravetat del fet, i no en la gravetat de la conversa. 

El fet, és que una conversa privada surt a la llum de la mà de la Guardia Civil. I en comptes de fer-nos riure o utilitzar-ho per debilitar el rival polític, ens hauríem de posar les mans al cap. De fet, en un país normal tothom s’hagués posat les mans al cap. Aquí no. 

Les mans al cap? Per què, preguntareu. Doncs perquè l’operació Volhov (batejada, encara que ho vulguin negar, amb el nom d’una batalla guanyada per la División Azul a Russia) ha ensenyat als ciutadans el que fa temps que sospitàvem: que la Guardia Civil actua com la Stasi, la policia de l’Alemanya comunista que tot ho escoltava (Mireu La Vida de los Otros, si us plau). 

La falta de connexió és evident entre aquestes converses que han sortit a la llum i el que realment s’investiga en aquesta operació de la benemèrita, que ve a ser investigar si hi va haver subvencions il·lícites a la Diputació de Barcelona. De fet, alguns juristes ja s’han queixat d’això, però aquí no passa res. En canvi, hores i hores de converses privades surten a la llum amb una intenció política clara, que no és altra que el desgast de l’independentisme i de passada el seu escarni. Una manera d’ensenyar que no es parlen entre ells. Com si el poble encara no se n’hagués adonat...

L’Estat Espanyol ens té acostumats a “chapuces” però aquesta última guanya per golejada. Una instrucció feta i sustentada sobre punyalades i converses polítiques, barrejant-hi no sé què de 10.000 soldats russos que vindrien a Catalunya. En definitiva, un altre cas que no arribarà enlloc però que portarà a més d’un a la presó i a un llarg camí que acabarà a Europa, per demostrar el que tots sabem: que tot això és una pantomima. I mentrestant es dediquen a punxar telèfons de gent que en cap cas està investigada per res. Simplement, perquè son enemics polítics i l’estat fa i desfà com vol. Fins i tot saltant-se la llei. La seva pròpia llei. 

Total per què? Doncs per aïrar que David Madí i Pilar Rahola conspiren pel control de TV3. Ui si, quin gran descobriment que dos vividor del procés vulguin controlar, o com a mínim tenir més pes, en la televisió catalana. Com si això no passes en cada passadís, de cada ciutat europea de cada país d’Europa, inclosa Espanya. 

I totes aquestes converses han estat revel·lades per la Guardia Civil, el mateix cos que va quedar retratat fa un parell de setmanes quan el Tribunal Suprem va decidir absoldre al Major Trapero, una sentència històrica que venia a dir que tota la instrucció i la forma de treballar de la Guardia Civil quedava desacreditada, inclosa la del seu tinent coronel, Daniel Baena. Sí, sí, el mateix que va quedar en ridícul per aquesta sentència a Trapero, que ni la Fiscalia es va atrevir a recórrer, és el mateix que es veu amb el dret i la impunitat de gravar converses privades i difondre-les. Aviam quin dia serà jutjat aquest personatge. Haurem d’esperar asseguts. 

Les actituds dels cossos policials a l’estat espanyol son del tot antidemocràtiques i molt preocupants. Poden sortir a la llum converses que no tenen a veure amb investigacions policials i aquí no passa res. Es podria dir que son pràctiques més pròpies dels règims comunistes, la Stasi en seria un bon exemple, o de les dictadures feixistes però el més preocupant és que estem al segle XXI. I Espanya està governada pel “Gobierno más progressista de la Historia”. Amb això crec que està tot dit. 

La Setmana de l'Arquitectura: 10 dies per reflexionar sobre on i com vivim

La nova normalitat passa per resistir. Això han fet els organitzadors de la Setmana de l’Arquitectura, no han cancel·lat els actes sinó que els han transformat. Seran un seguit d’actes, conferències, documentals i un seguit d’activitats fetes de forma virtual per a tots els públics. A més, coincidint amb la Setmana de l’Arquitectura, el 48H Open House ha creat un mapa interactiu de tots els edificis que han obert les seves portes en els últims 10 anys. També l’Ajuntament de Barcelona proposa visitar virtualment les cases del concurs de cobertes verdes. I és que son moltes les opcions virtuals que ens dona l’Arquitectura durant aquest confinament.

A les ja clàssiques exposicions i conferències, que aquest cop seran a distància, diverses institucions s’han afegit a aquesta setmana de l’Arquitectura que va tenir el seu tret de sortida el passat dijous 7 i durarà fins el 17 de Maig. L’Escola d’Arquitectura de La Salle de Barcelona per exemple, ha convidat als seus alumnes a penjar fotografies desde les finestres de casa seva i a reflexionar sobre els nostres espais vitals, en temps de confinament. Una iniciativa on el públic està convidat a participar aportant les seves instantànies.

Seguint aquesta línia, l’Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya, compartirà durant aquesta setmana vídeos, articles o 3D per repensar els nostres habitatges en temps de confinament. En aquest mapa a més, hi tenim un itinerari dels treballs que han fet arreu de la ciutat de Barcelona. 

I es que no només els habitatges són importants quan hem d'estar tancats a casa, també els hospitals. Durant aquesta setmana, l'organització ha plantejat per aquest dilluns una xerrada sobre l'arquitectura de cura, centrada en la distribució, ventilació i higiene d'hospitals construits en el segle XX, on el de Sant Pau de Domenech i Muntaner va ser pioner en la materia. 


Arquitectura pels més petits

I com no, en dies de confinament, l’arquitectura ha d’aprofitar que és més present que mai en la vida dels més menuts per acostar-s’hi de forma pedagògica. Això és el que han pensat des del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, on plantegen una sèrie de tallers destinats a nens que cursin des de Primària fins a l’ESO. I en aquesta línia, també va el Pavelló Mies Van der Rohe. L’edifici emblemàtic i referència dins l’arquitectura barcelolina i mundial, convida als més petits a dibuixar l’edifici a través de les seves xarxes socials i a compartir-lo amb el hashtag #MiesBCNDrawing (teniu temps fins al 16!).

La Fundació Mies van der Rohe no es queda aquí. Juntament amb Laboh, una agència de comunicació, organitzen unes xerrades on es reflexionarà sobre la relació de l’arquitectura amb els mitjans de comunicació. Un conjunt de conferències i tallers (virtuals) amb diversos periodistes com a convidats.


L'Arquitectura a la pantalla

Si sou amants de l’arquitectura però us avorreixen les xerrades, podeu tirar pels documentals. La fundació Arquia, ofereix, més enllà de les xerrades habituals d'aquesta Setmana de l'Arquitectura, dos documentals dedicats a Enric Miralles, un dels arquitectes més brillants del segle XX i autor de la reforma del Mercat de Santa Caterina o el Parlament d’Escòcia. El primer documental és Miralles Tagliabue, estado de las obres 2002, dirigit per Bigas Luna. El segon, Enric Miralles, aprendizaje del arquitecto, de l’any 2000.

Una setmana, de 10 dies, pels amants de l’arquitectura on podran discutir, aprendre i reflexionar sobre les construccions del segle XX i les d’avui en dia, una època on gràcies, o per culpa d’aquest confinament, les construccions, edificis i habitatges s'han convertit un element important a l’hora de sobre portar aquest tancament, on quatre parets han esdevingut l’escenari de la vida, de pel·lícula, que vivim aquestes últimes setmanes.

Qui m'ho havia de dir...

No sé si votaré. Jo, que sempre he defensat que votant poden canviar les coses, que des del sofà no s’ha fet mai cap revolució, que només sent actius es desactiven les injustícies, que un vot és una veu i que els comandaments a distància no han fet mai caure règims, ans el contrari. No sé si votaré. Jo que sempre he insistit als que m’envolten que votin. El que sigui, però que votin. I ara no sé si votaré.

Primer per la distancia que em separa i les dificultats que sempre hem tingut els que vivim fora. Últimament més problemes que mai. Però aquesta no és la principal raó per no participar d’aquestes noves eleccions. No sé si votaré perquè és inútil. No hi ha res a fer amb aquesta Espanya, que demostra dia rera dia la seva immaduresa política, que no sap posar-se d’acord en res, excepte en anar contra Catalunya. Els ciutadans espanyols els hi han donat un mandat i ells s'han de posar d’acord però la immaduresa política de l’Estat Espanyol s’ha demostrat que és evident. El pitjor és que molts ciutadans tornaran a votar el mateix. La testosterona castellana per sobre la fredor democràtica. Res de nou. España no està acostumada a haver de pactar per governar. España no està acostumada a la democràcia. España no està acostumada a l'autocrítica. Que no es puguin posard’acord n’és un exemple més. Hi haurà votacions i tot seguirà igual. Tret de la figura de Felip VI que esdevindrà el salvador de la pàtria i els obligarà a posar-se d’acord. Un rentat de cara per la monarquia. Un segon 23F.

No votaré perquè el vot independentista català és inútil al Congreso de los Diputados. Hem demanat més d'una dotzena de vegades, de forma formal o informal, un referèndum a Catalunya. Una consulta que volen el 80% dels catalans, independentistes o no. A l’altra banda no hi ha ningú. Ningú disposat a parlar i que estigui a l’altura com si ho va estar el Regne Unit. Ningú que faci política. Els catalans no contem per res, tret de per pagar i fer guanyar vots a la Espanya profunda. S’ha demostrat en aquestes negociacions. Entre les variants de pacte, cap partit estatal ha tingut en compte els partits catalans, ni Democràcia i Llibertat ni Esquerra, per parlar. Diputats fantasma. No eren una opció ni per arribar al poder, ho vam veure amb Pedro Sánchez que va estimar-se més no ser president el govern a pactar amb els independentistes. Es va afanyar a dir-ho, no fos cas. Entendre’s amb els catalans i fer un referèndum per molts és impossible, impensable, intolerable, inconstitucional. ETA.

I així els va. A ells, que se’n reien del moviment independentista quan semblava que Junts pel Sí i la CUP no es posarien d’acord. Incapaços de tirar endavant un projecte (sí és que es pot anomenar així i existeix) que per molts ja fa temps que és fallit, com és l’Estat Espanyol. Un vaixell que fa temps que maltracta les veles i el timó però que es nega a canviar-les. Ni contigo ni sin ti. I mentrestant, el tribunal va negant lleis que surten del Parlament de Catalunya. Lleis per ajudar la gent. Lleis per evitar la pobresa, les desigualtats, lleis èticament justes però pel que sembla lleis no legals a l’Estat Espanyol. Malament anirà el lloc on les lleis inamovibles estan per sobre l’ètica moral. En comptes d’expandir-les per tota Espanya, el govern espanyol recorre qualsevol llei catalana, per justa que sigui. D’això se’n diu tirania. L'exemple és la justícia polititzada. Cada divendres el Tribunal Constitucional recorre la llei catalana de no sé què. No votaré al Congreso perquè Espanya no és un país democràtic, així que, per què fer-ho? Per què perdre el temps? Jo no ho faré. No alimentaré més amb el meu vot una democràcia fictícia i disfressada. Millor construir-ne una de nova. Millor construir una alternativa. Millor construïm un nou estat. No perdré el meu temps votant...qui m'ho havia de dir...

Mens sana in corpore sano

Foto: L'Esportiu.cat

Per terra, mar i aire. L’estat espanyol està disposat a fer el que sigui perquè els catalans no puguin expressar la seva opinió. I l’esport, no n’està al marge. Tot i que són molts els que sempre s’omplen la boca dient que no es pot barrejar la política i la competició. Mira de què es vanta i et diré què li falta. Lo diré en castellano para que me entienda todo el mundo: dime de qué presumes y te diré de qué careces.  

Aquesta setmana, un d’aquests dirigents que no vol barrejar política i esport, ha estat Luis Miguel Landa, ex seleccionador espanyol de cros, fons, marató i carretera. Landa, com a representant de la Federació Internacional (IAAF) en el Cros Internacional d’Elgoibar, va obligar a l’equip juvenil femení català a canviar el seu uniforme oficial. La raó? El disseny contenia la senyera. Després que el cap de l’equip, Manel Fernández, provés de fer recapacitar el dirigent espanyol, les corredores varen haver de lluir una samarreta que amablement va ser cedida pels organitzadors. El cas és que representants d’Itàlia o França també duien la seva bandera en la seva indumentària. Aquí no hi va haver cap problema, ja que segons Landa, aquests sí són estats reconeguts per la IAAF.

I és que aquí rau el problema, el que importa no és que els participants tinguin els colors d’una bandera. El problema és que la bandera sigui la catalana. Aquests és el seu problema. Que algú dugui una altra bandera participant per tot el món els hi és igual, però la Senyera no la poden ni veure. Vade retro, Satanàs! Tot i que potser els hi hauríem de recordar que, encara ara, la Senyera és una bandera que recull la seva estimada Constitució. De moment. En cap cas, la selecció catalana duia una estelada. I aquí és on sorgeix el segon problema, ells han començat la desconnexió. No són capaços ni de distingir una cosa i l’altra, ja associen qualsevol símbol de Catalunya amb una possible demanda política. Qualsevol fissura on hi pugui haver algun símbol català ha de ser eliminat perquè l’associen amb el procés. Si fos per ells, els calçots, el pa amb tomàquet, el tió o la tramuntana estarien prohibits. 

Sí senyors, aquest és el nivell d’algunes institucions espanyols. Aquelles que estan plenes de gent que hi ha estat sempre. De fantasmes vestits amb xandall. De directius que guanyen quilos a la cadira i baixen poc a la pista, al camp o al pavelló. Ells són més del puro i la copa. No tant de la suor, l’esforç i el trofeu. L’única competició per la que lluiten és no perdre la cadira que ja fa la curva del seu cul. I el procés que viu Catalunya els espanta. Tant, com si no hagués arribat la subvenció a temps. Tant que veuen monstres arreu, i perden el nord i el sud. I la raó. I és clar, acaben barrejant política i esport. Justament allò que segons ells, no es pot fer. I sense voler-ho, ens donen més ales, ens donen més força, ens donen més aire, ens donen més aigua quan més la necessitem perquè falta poc per arribar a la meta. Son els nostres pulmons, en realitat. Perquè ens inflem quan veiem que són els primers en veure’ns com una nació, com un poble que amenaça el seu status quo. Que amenaça els seus despatxos plens de teranyines, poca llum i olor a naftalina. Quan marxem deixarem les portes i les finestres obertes perquè hi corri l’aire.

Ells no ho saben, però el món de l’esport està ple de grans figures que en alguna etapa de la seva vida algú els hi va dir que no podrien, que no serien res. I ho van ser tot. Ho serem tot. I com en qualsevol competició esportiva, ho aconseguirem amb esforç, paciència, valentia, talent i joc net. És així com arriben els resultats. És així com arribaran els resultats. Mentrestant, i sabent que molts no abandonaran la cadira fins el dia de la seva jubilació, només volem demanar als dirigents d’algunes federacions esportives espanyoles que cultivin la seva ment. Que també és important. És tan important com qualsevol altra cosa. Tan important com portar tres medalles penjades al coll, com viure del passat, com viure de les subvencions. Tant com tenir un despatx a Madrid o haver anat a sopar amb el rei. És important saber distingir les coses, com per exemple, una senyera d’una estelada. Ja ho deien els romans, mens sana in corpore sano. Ells, ni una cosa ni l’altra.

Article publicat a La Fosbury. 

Quan Déu perdona però el poble i els bancs no

El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos, Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible, eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.

Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió. Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal. Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat. Això era Duran, un català folklòric.

Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava. 

I deixa el partit assegurant que Unió podrà revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...


Jordi Caixàs

La culpa és de David Fernández

La culpa és de David Fernández. Perquè ens va representar el seny i a la mateixa vegada la lluita. Perquè ho feia amb duresa, integritat i sense perdre les formes. Amb el seu to. La culpa és seva perquè els seus missatges ens llegien el pensament, perquè les seves paraules eren les nostres, perquè els seus anhels són els nostres. Éll, un català de Zamora. 

La culpa és de David Fernández. Perquè ha estat el millor diputat de tots. Perquè ha recuperat la decència en una política indecent. La culpa és seva per les seves metàfores, els seus gestos i les seves abraçades. David Fernández és el culpable de la nova i bona política, nova de veritat. Del cedir però també liderar. Del discrepar però trobar consens. Del liderar però deixar-se portar. Del dialogar però si cal amb una sandàlia a la mà. Dignitat, en diuen. 

La culpa és de David Fernández. Perquè en un moment en que Catalunya estava en un moment crucial, Fernández va estar a l’altura. A molta altura. I va tenir veu al Parlament, i “només” al Parlament, però no en el seu “partit”. Higinia Roig era la veu del poble a Twitter i a l’hemicicle. A les televisions i ràdios. També al carrer. Però no a la CUP. Un partit on hi ha diferents veus i pensaments (fet que em sembla perfecte).

Molta gent no ho sap però va votar la CUP pensant que votava David Fernández. El passat 27S n’hi ha que van premiar la seva manera de fer. "Darrera seu n'hi haurà un altre igual". Amb les seves paraules i la seva política. El seu aire fresc. Mentida. Impossible. Molta gent va votar la CUP per ell, “que collarà en Mas perquè no es tiri enrere”. Avui alguns d’aquests estan enfadats. Tots aquests haurien d’haver llegit bé el programa de la CUP que ha estat coherent. Però la culpa és de David Fernández que ens va aportar confiança, seny i il·lusió a tots. No ens va deixar veure el partit que hi havia darrera la seva figura. 

La culpa és de David Fernández. Perquè ens va fer aflorar el paternalisme a tots. La simpatia per un polític sense mirar què o qui hi havia al seu darrera. I ara Catalunya és una batalla d’escacs i Fernández ja no és al tauler. No podem jugar amb ell com a peó perquè aguanti i reforci els cavalls, els alfils i reines. Hi ha fitxes que com ell han de moure’s o morir. Esperem que ho facin i s’acabi el joc. 

Caldrà paciència però ja trobem a faltar la seva peça. La culpa és teva David, quin llistó tan alt vas posar. Ningú t’arriba a la sola de la sabata, o la sandàlia hauria de dir. I ara aviam qui fa el següent moviment perquè el país no s’enfonsi. Catalunya és un escorpí i ho sabem tots. El procés s’enfonsa, i tornem al punt de partida. A la casella número 1, i la culpa és de David Fernández. Ens has malacostumat. Torna, David.

Revolució (però primer independència)

Vull un país com el la CUP. Catalunya ha de ser justa, amb oportunitats per tothom, una sanitat en condicions i una educació pública i de qualitat. Vull una Catalunya integradora, trilingüe. Amb una justícia lluny d’estar polititzada, on mani més la gent i menys els bancs. Sense corrupció. Lliure de peatges. On els immigrants siguin ben rebuts, on les dones no siguin menys que res ni ningú. On no manin cinc o sis famílies sinó tot un poble. On la cultura sigui un pilar del nostre dia a dia. Una República Catalana socialment justa. Per això sóc independentista. I per això no vaig votar la CUP.

Entenc que per arribar a la independència hi hem de ser tots. I quan dic tots, dic tots. També els que s’han apuntat a última hora al moviment, també dit "Procés". Benvinguts aquests, perquè han vist la llum...o la foscor que hi ha dins l’Estat Espanyol. Com més serem més riurem, i més votarem. Perquè ha de ser a través dels vots que hem d’aconseguir la llibertat del nostre poble. I per aconseguir vots, i més vots i més vots, hem de fer gestos. El meu gest va ser premiar aquest sacrifici que varen fer els diferents actors polítics aparcant les diferències, per un bé comú.

Semblava impossible que Convergència i Esquerra s’ajuntessin. I ho van aconseguir. En el fons, els dos van cedir. Potser uns més que altres (la Història premiarà la paciència dels republicans). Però tot sigui per sumar. Per fer més forta la vedella, més pesada perquè tingui més carn. L’endemà de l’anunci d’un partit únic amb ERC, CDC i el moviment civil independentista; a Espanya tremolaven. És això, la unitat dels catalans, amb el que no conten. És això que fa mal. L’estat espanyol sempre farà el mateix, s’asseurà a esperar que ens barallem. I porta anys i panys aconseguint-ho. I sembla que no n’aprenem.

La resposta a aquesta unió varen ser 1,7 milions de vots. L’altra opció independentista, la CUP, en treia 300 mil. Perfecte, benvinguts tots. La diferència entre uns i altres, és que uns no varen anar en contra de ningú. Fa temps que alguns catalans hem entès que anar en contra de ningú no porta enlloc. Fa temps que alguns catalans hem deixat de cantar allò de “Puta Espanya” per cantar “Visca Catalunya”, per cantar “independència”. El moviment ha estat en positiu, no en negatiu.

Però arribat el moment en que hem de fer la vedella més grossa que mai, torna l’actitud d’anar en contra d’algú. És molt nostre, això. I em direu: és que la CUP està en contra d’en Mas per les retallades! Perfecte. Algú em pot assegurar que amb la CUP manant no s’haguessin fet retallades? Amb ells o amb qualsevol altre partit, la relació amb el govern espanyol seria més plàcida? Algú dubte que l’Estat Espanyol hagués deixat la seva campanya contra Catalunya, manant ells o un altre partit catalanista/independentista? Resposta: No. Posem-nos al cap que, manés qui manés, el govern català hauria d’haver retallat. Però hi ha prioritats! – em direu. Sí? Quines? Si la Generalitat només controla Educació i Sanitat. Ni un conseller com Mas Colell se’n surt amb els números davant l’ofec de l’estat espanyol. Amb Mas o sense, amb Junqueras o sense, amb David Fernández o sense; Catalunya estaria amb l’aigua al coll. (Aquí és on el cupaire, pensa: aquest tiu és Convergent i per tant, està a favor de les retallades i les privatitzacions. Un clàssic).

Hi ha una cosa que volem tots: la independència de Catalunya. Per canviar-ho tot. Però no podem canviar res si no tenim els instruments. I ara no els tenim, estem lligats de mans i peus. Independència i després creem una societat nova, justa, neta. Fem la revolució. No és la primera vegada que hem volgut fer-la i ens ha anat malament. No és la primera vegada que Catalunya té l’oportunitat de ser lliure i per les presses revolucionaries al final, ni independència ni revolució. Més del mateix. O pitjor, més repressió.

Catalunya és un escorpí. Abans que ens esclafi Espanya ens matarem nosaltres mateixos. Ens farem un hara-kiri col·lectiu, en nom de la testosterona i per dir que nosaltres no som menys que ningú. Per les ganes i les obsessions dels noms, ens quedarem més a prop que mai de la independència i la revolució. El qui per sobre del què. Creieu-me, no conec cap revolució on s’ignori la voluntat d’un milió i mig de vots. Llavors ja no és revolució sinó imposició. Precisament, estàvem per fer la revolució més gran de la Història de Catalunya i la sensació és que ens han fallat els revolucionaris. Ara que teníem al sarró els més porucs. Decepció, frustració i indignació.

I llavors, què fem? Fer les preguntes adequades. Si no hi ha acord anem a eleccions. I de què serviria? En aquest escenari, en el millor dels casos poden sortir els mateixos resultats i podem viure un bucle col·lectiu pels segles dels segles. Doncs que marxi Mas! em direu. I si marxa què? La dreta, el petit empresariat, la gent que no era independentista però ara ho és, potser baixa del carro. Ens agradi o no, la independència es fa amb aquesta gent. Sense ells no som ningú. Però si marxa Mas guanyarem adeptes a l’àrea metropolitana, diuen alguns. Sí, segur...

Marxarà Mas, i Convergència, amb el nom que sigui, estarà allà. Ens agradi o no (i benvinguts siguin). I una altra excusa per no unir-se a “la causa” serà que hi segueix havent la dreta catalana. Si a aquestes altures, amb tot el que està caient des de l’Estat Espanyol no s’ha unit a la causa, l’àrea metropolitana, que ha votat més nacionalisme espanyol que mai, no s’hi unirà en massa, ara. Conservem el que tenim doncs, i no ho sacrifiquem per guanyar un col·lectiu que no s’unirà mai al procés i s’hi ho fa serà en comptagotes. Està clar que hem de guanyar adeptes per la banda esquerra, però el ventall és més gran en aquest flanc i en canvi a la dreta anem coixos i no convé inestabilitat que si no podríem caure.

Catalunya s’ofega. I ens queden pocs dies per saber si l’assassí és Espanya o els propis catalans. Espero que ni una cosa ni l’altra. El país no es pot permetre unes noves eleccions. Faríem el ridícul, i de fet, ja l’estem fent. Quan aquests últims comicis han mogut més electorat que mai i són una radiografia del que és Catalunya, no podem deixar passar l’oportunitat de perdre una majoria absoluta. Una nova consulta desmobilitza l’electorat. I estem cansats. Cansa molt ser català però ser català independentista, encara més. Cediu uns i cediu uns altres senyors.

Prou de privatitzacions, com reclamen uns, i els altres, a acceptar els noms que calgui. Senyors, dos milions de persones no han sortit al carrer cada 11 de Setembre cantant “fora Artur Mas” o “CUP sou uns hippies”. Cridàvem independència. La seguim volent i tots els actors la volem i és amb tots que l’hem de fer, falta trobar el camí. Trobeu-lo o català emprenyat un dia farà un disbarat. I llavors serà la revolució (però primer farem la independència).

Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

Esperanza Aguirre voldria canviar el món. Fer-lo a la seva mida. De fet, ella encara creu que ho pot fer, i tota sola. Tot i que va afirmar per activa i per passiva que es retirava de la primera línia de la política, aquesta setmana hem sabut que es presentarà d’alcaldessa de Madrid i ja ha començat a fer campanya. I què millor per agitar les masses que l'esport. En un article al diari El Mundo, molt afí a les seves idees, Aguirre ha dit que el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao haurien de deixar de participar en la Copa del Rei, ja que les seves aficions no respecten l’himne d’Espanya. 

I sí, catalans i bascos xiularan l’himne d’Espanya quan entri el rei Felip VI. Li agradi o no. I després un d’ells guanyarà la competició, i uns contents i els altres tristos cap a casa. I tot és perfectament compatible. D’això se’n diu llibertat d’expressió, un dret que Aguirre voldria eliminat de la seva Espanya mil·lenària. Molesta. De fet, ella és més de tapar-se les orelles i escoltar. Així entén la llibertat d’expressió. Així, i utilitzant els diaris de Madrid, és clar.

La solució a no haver d’escoltar xiulets? Que no juguin els dos equips o fer la final en un camp buit, segons ella. A mode de Sarkozy. Les solucions de la dreta més rància. Quan hi ha quelcom que no ens agrada, no mirem, no escoltem. I problema resolt, deuen pensar. I qui dia passa, any empeny. De fet, aquesta actitud d’Aguirre és l’actitud castellana de sempre. La de superioritat, la d’autoritat, la de menyspreu. “El ordeno y mando”. Han estat molt ben acostumats, com el fill únic que sempre ho ha tingut tot i s’ha fet el que ell ha dit. I això, aquesta actitud, no canvia d’un dia per l’altre i de fet, sembla que no canviarà mai. Ve de massa lluny, d’aquella Espanya “donde no se ponia nunca el Sol”. Aguirre és la màxima representant d’aquest castellanisme que intenta conquerir tota Espanya. Que nega una altra Espanya.

Ni un gra d’autocrítica. Molt castellà, també. El que ha de fer Esperanza Aguirre és preguntar-se per què la gent xiula. El que ha de fer la “lideresa” és preguntar-se perquè passen aquestes coses. Si no vol que Barça i Athletic Club arribin a la final, la juguin al Bernabéu i xiulin l’himne, doncs que arribin a la final uns altres equips i s’acabarà el problema. Almenys per ella. El problema seguirà allà, però semblarà que no. Tot molt castellà, també. 

I és que Aguirre no se’n dona compte (o no vol) que es xiula, s’ha xiulat i es xiularà, Espanya. Es xiularà perquè és un nyap on Catalunya no hi té lloc i potser tampoc Euskadi, que també xiularà. Es xiula contra la intol·lerància i la prepotència castellana. I es xiularà al Bernabéu o en algun altre camp, és igual el lloc, importa el fet. A dins o a fora. Amb l’estadi ple o buit. Perquè Catalunya fa tres anys que xiula ben fort i té molt d’aire acumulat, com una olla a pressió. Xiula la gent. Xiula el pobre i xiula algun ric. Xiula la classe mitjana. Xiula l’empresari. Xiula el sector cultural. Xiula l’escola pública. Xiula la fàbrica. Xiula el petit comerç, les botigues i els quioscos. Xiula el català emprenyat i també xiula l’optimista. Xiula l’immigrant i xiula el de sempre. Xiula el metge i la sanitat. Xiula la universitat. Xiula la llengua. Xiulen els aturats. Xiula tothom. Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

I més que seguirem xiulant, Esperanza. A la final i on faci falta. No estem sols.