Morosini. L'home que morirà milers de vegades

Segurament no mereixia morir amb 25 anys però, qui mereix fer-ho amb aquesta edat? PierMario Morosini, jugador del Livorno, esdesplomava ahir al terreny de joc del Pescara, en partit de la Serie B. Al voltant del minut 31, Morosini nota com li flaquegen les cames, cau a terra, i després d’intentar aixecar-lo dos cops cau. Rígid. Va ser la mort en directe d’una persona. 

Gran Bretanya i el món tot just s’estava encara recuperant de l’ensurt de Fabrice Muamba, jugador del Bolton que fa dues setmanes va patir una aturada cardíaca i fins i tot va estar unes hores mort. El jugador anglès va tenir més sort. Tota la que no va tenir Morosini. El futbol tornava a patir una tragèdia.

Si hi ha alguna cosa que distingeix als britànics és la discreció. Educats com són, saben que la televisió és una arma, tant per les coses bones, com per les dolentes. A diferència d’altres països, a les televisions britàniques sol haver-hi un tractament més acurat i correcte de les imatges. Si no cal, no surten cadàvers. Eviten la sang. O per exemple, si algú salta despullat (o vestit) en un camp de futbol no se’l filma. Al cap i a la fi, l’impresentable vol això: notorietat. No tenim imatges de Muamba desplomant-se al camp i de Morosini les tenim totes. Si en tenim del jugador del Bolton Wanderers és potser al principi, després el regidor, conscient del que està passant, s'allunya de Muamba i filma companys, graderia...etc. El jugador del Bolton va estar a punt de morir davant no més de 40.000 persones. L’italià ho va fer davant tot el món. I ho farà a Youtube les vegades que nosaltres volem. Morosini morirà milions de vegades. Altra vegada la morbositat mediterrània ens traeix. Altra vegada el savoir faire dels anglesos ens passa la mà per la cara. 

Un altre debat que planteja la tràgica notícia d’ahir és la pròpia mort del jugador. No és la primera que passa al món del futbol. Persones joves, amb una salut teòricament de ferro, esportistes, acostumats a grans esforços, i que de cop, el seu cor decideix aturar-se. Tots tenim al cap a Puerta, Jarque, Viven-Foe o Féher; una llista massa llarga de jugadors que han perdut la vida. Una llarga llista que no tenim en altres esports. Al futbol passa relativament i tristament, massa sovint. Les raons no les sé però podrien estar en l’alt nivell de competitivitat i estrés que pateixen els jugadors de futbol. D’acord, tots ens canviaríem per ells, però ningú em pot negar que pateixen una pressió excessiva per la seva edat. D’aquí també alguns casos de suïcidi d’alguns jugadors d’alt nivell.

L’altra gran raó pot ser l’obscurantisme del món del futbol al voltant del dòping. No descobreixo res si dic que el futbol és massa important (per desgràcia) en la nostra societat com perquè sortint a la llum alguns casos que podrien embrutir un món massa “perfecte”. M’agrada molt el futbol, però crec que aquest és un silenci amb molts còmplices. Un silenci totalment oposat al ciclisme. Ni tant ni tant poc. No tinc proves de res, però si la mort del jugador del Livorno serveix per ser més transparents, perfecte. Independentment del cas de Morosini, en aquest aspecte ens ho hauríem d’anar mirant una mica tots. Millor començar a mirar-nos això i no com el jugador italià mort a Youtube una vegada, i una altra, i una altra, i una altra...