Un dia a Londres

Londres és molt gran però el Chelsea és molt petit. Així ho van demostrar tant l’equip com l’afició, uns es van dedicar a no jugar i els altres a no animar. Al final però el resultat és el que compta i el Barça, i la seva afició, vam marxar d’Stamford Bridge sense cap premi. El Camp Nou decidirà. 

Després d’algun ensurt amb el tema dels passaports arribem a Londres i com no, la ciutat ens rep amb pluja. I gent, molta gent. Havia estat a la capital del Regne Unit quatre cops però aquesta última em va semblar que hi havia més persones de l’habitual. No em pregunteu per què. Visita obligada a Picadilly Circus, el Waxy O’Connors i després tour per la capital, teníem tot el dia per davant i mil i una coses per fer a Londres. Diuen que Nova York és la ciutat que no dorm mai. Londres és la que no calla mai. Sempre hi ha soroll o música, sempre hi ha coses noves per veure o escoltar. Sempre té coses a dir. 

A la tarda després de dinar toca endinsar-se en l’inacabable metro de Londres i baixar a Fulham  Broadway, el rival del Barça, tot i dir-se Chelsea, té el camp a un altre barri: Fulham. Als voltants de Stamford Bridge ja estan plens a vessar una hora abans i aprofitem per fer unes cerveses fins que un policia, amablement, ens treu la llauna i ens invita a beure’ns la cervesa lluny de l’estadi. Ho fem, però no gaire lluny. 

Per entrar a l’estadi mil i un controls de seguretat. Inclús gossos anti droga. Mentre els passo penso en la desgràcia de Hillsborough, i tot el que va comportar en els camps anglesos. Estadis renovats, policia vigilant tots els carrers, controls i moltes càmeres. Comparat amb el que fan al Camp Nou, Stamford Bridge és Fort Knox o Alcatraz. Són les conseqüències de l'informe Taylor.

Som a dins el camp i el sector blaugrana ja està gairebé tothom a lloc. L’altre part del camp, la blava, buida. Evidentment estan aprofitant per beure. Mentre l’equip de Guardiola escalfa l’afició del Barça anima. S’ho mereixen. 

A les 19:40 sona el Blue is the Colour i el Liquidator de Harry J All Stars i el camp s’escalfa. I com no, després l’himne de la Champions que escalfa i motiva als jugadors, i posa la pell de gallina a tothom. 

A partir de les 19:45 el Barça ja porta el pes del partit i ho farà en tot moment. Juga com sap. Toca, toca i toca. I ataca, mentre el Chelsea, més poruc que mai amb Di Matteo es dedica a fer el que també sap: jugar al contraatac. Però el futbol el posa el Barça a través de Xavi, Iniesta o Busquets. Puyol per la seva banda seca a Drogba en tot moment, fins que el de Costa d’Ivori en té una, la primera, i l’envia a dins. 

Fins llavors l’afició del Chelsea no havia cridat massa. Només s’havia dedicat a pressionar l’àrbitre (cosa que no fan les aficions de Gran Bretanya) i a mirar-nos a nosaltres i riure’s de les ocasions que fallava el Barça. En realitat, patien de valent, però quan va marcar Drogba es van créixer, era el final de la primera part. 

No vaig poder evitar veure un nen que ens increpava ara sí, ara també. El públic rival està molt proper així que fins i tot es fixava amb mi i amb els del meu voltant. Jo particularment em vaig fixar amb el seu pes. Havia llegit aquests últims dies que Gran Bretanya pateix sobrepes infantil i aquest nen n’era l’exemple més clar. El grassonet no va parar d’increpar-nos, encenent a la gent del meu voltant i a mi en particular. Es va guanyar una cançó: You’re very fat, you’re very fat!. 

El gol de Drogba, tot i els intents del Barça, és l’únic que va valer ahir a Stamford. Si l’afició només va animar quan l’equip guanyava, l’equip no es va veure vencedor del partit fins que l’àrbitre va xiular el final. No s’ho creien ni ells. L'equip petit, amb mètodes petits, amb futbol petit, amb camp petit i afició petita; havia guanyat al gran. És el millor del futbol, de fet.

Marxàvem de Londres amb una derrota, molls de la pluja, sense veu i sense diners. Marxàvem d’Stamford Bridge amb la cua entre cames però orgullosos del nostre equip i el nostre club, pots poden dir el mateix en una derrota. Marxàvem amb el cap ben alt perquè ho havíem intentat i a vegades, com diu el tòpic, la pilota no vol entrar. Toca remuntar al Camp Nou dimarts que ve per ser a Munich, i no dubto que l’equip, l’afició i el club estaran a l’altura. Mentrestant l’afició del Chelsea, entre ells el nen grassonet, celebrava la victòria d’ahir com un títol i nosaltres no ens podíem treure del cap, mentre tornàvem a casa, aquella cançó: You’re very fat! You’re very fat!.