Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

Esperanza Aguirre voldria canviar el món. Fer-lo a la seva mida. De fet, ella encara creu que ho pot fer, i tota sola. Tot i que va afirmar per activa i per passiva que es retirava de la primera línia de la política, aquesta setmana hem sabut que es presentarà d’alcaldessa de Madrid i ja ha començat a fer campanya. I què millor per agitar les masses que l'esport. En un article al diari El Mundo, molt afí a les seves idees, Aguirre ha dit que el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao haurien de deixar de participar en la Copa del Rei, ja que les seves aficions no respecten l’himne d’Espanya. 

I sí, catalans i bascos xiularan l’himne d’Espanya quan entri el rei Felip VI. Li agradi o no. I després un d’ells guanyarà la competició, i uns contents i els altres tristos cap a casa. I tot és perfectament compatible. D’això se’n diu llibertat d’expressió, un dret que Aguirre voldria eliminat de la seva Espanya mil·lenària. Molesta. De fet, ella és més de tapar-se les orelles i escoltar. Així entén la llibertat d’expressió. Així, i utilitzant els diaris de Madrid, és clar.

La solució a no haver d’escoltar xiulets? Que no juguin els dos equips o fer la final en un camp buit, segons ella. A mode de Sarkozy. Les solucions de la dreta més rància. Quan hi ha quelcom que no ens agrada, no mirem, no escoltem. I problema resolt, deuen pensar. I qui dia passa, any empeny. De fet, aquesta actitud d’Aguirre és l’actitud castellana de sempre. La de superioritat, la d’autoritat, la de menyspreu. “El ordeno y mando”. Han estat molt ben acostumats, com el fill únic que sempre ho ha tingut tot i s’ha fet el que ell ha dit. I això, aquesta actitud, no canvia d’un dia per l’altre i de fet, sembla que no canviarà mai. Ve de massa lluny, d’aquella Espanya “donde no se ponia nunca el Sol”. Aguirre és la màxima representant d’aquest castellanisme que intenta conquerir tota Espanya. Que nega una altra Espanya.

Ni un gra d’autocrítica. Molt castellà, també. El que ha de fer Esperanza Aguirre és preguntar-se per què la gent xiula. El que ha de fer la “lideresa” és preguntar-se perquè passen aquestes coses. Si no vol que Barça i Athletic Club arribin a la final, la juguin al Bernabéu i xiulin l’himne, doncs que arribin a la final uns altres equips i s’acabarà el problema. Almenys per ella. El problema seguirà allà, però semblarà que no. Tot molt castellà, també. 

I és que Aguirre no se’n dona compte (o no vol) que es xiula, s’ha xiulat i es xiularà, Espanya. Es xiularà perquè és un nyap on Catalunya no hi té lloc i potser tampoc Euskadi, que també xiularà. Es xiula contra la intol·lerància i la prepotència castellana. I es xiularà al Bernabéu o en algun altre camp, és igual el lloc, importa el fet. A dins o a fora. Amb l’estadi ple o buit. Perquè Catalunya fa tres anys que xiula ben fort i té molt d’aire acumulat, com una olla a pressió. Xiula la gent. Xiula el pobre i xiula algun ric. Xiula la classe mitjana. Xiula l’empresari. Xiula el sector cultural. Xiula l’escola pública. Xiula la fàbrica. Xiula el petit comerç, les botigues i els quioscos. Xiula el català emprenyat i també xiula l’optimista. Xiula l’immigrant i xiula el de sempre. Xiula el metge i la sanitat. Xiula la universitat. Xiula la llengua. Xiulen els aturats. Xiula tothom. Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

I més que seguirem xiulant, Esperanza. A la final i on faci falta. No estem sols.  

La lluita de la setmana

M'ha agradat: la victòria del Barça contra el PSG...
No m'ha agradat: ...l'empat contra el Getafe. 

M'ha agradat: The Honourable Woman, sèrie més que recomenable...
No m'ha agradat: ...que s'ha fet curta. 

M'ha agradat: Que Llanos de Luna perdi un altre judici...
No m'ha agradat:  ...que tot això ens costa calers. 

M'ha agradat: Que Nicola Sturgeon es reuneixi amb Cameron per demanar més poders per Escòcia...
No m'ha agradat: ...que el Papa no hagi volgut veure's amb el Dalai Lama. 

M'ha agradat: La demostració de generositat dels catalans amb La Marató, com cada any...
No m'ha agradat: ...el poc ressó a l'Estat Espanyol que té La Marató i les quantitats aconseguides. 

M'ha agradat: Que la Infanta Cristina pagui (encara que s'equivoqui)...
No m'ha agradat: ...si paga és que alguna cosa haurà fet malament, no? 

M'ha agradat: Fer de voluntari a Street Soccer Scotland...
No m'ha agradat: ...que aquests tipus d'associacions no existeixin a casa nostra. 

M'ha agradat: La victòria de Palamós i Llagostera aquesta setmana...
No m'ha agradat: ...l'Operació Pandora. Aviam com acaba. 

Repensem Núñez i Pujol. Repensem la nostra infància

Nuñez entrava a la presó ahir a la tarda. L’ex president del Barça haurà de passar-hi dos anys i dos mesos, juntament amb el seu fill. La raó: intent de suborn a dos inspectors d’Hisenda perquè aquests fessin la vista grossa en les revisions tributaries a la seva empresa. Tot i recórrer al Tribunal Suprem, Nuñez, de 82 anys, haurà de complir una condemna rebaixada, ja que en principi havia de passar sis anys a la presó.

Sí, Núñez a la presó. Durant la meva infància hi va haver dues persones que semblaven immortals, dos personatges que semblava que estiguessin entre el bé i el mal. Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. El poder polític i el poder del Barça en aquestes dues persones. Dos homes, en aquella època que per mi eren molt semblants. Semblaven germans.

Petits. Vells. Decidits. Poderosos. Pujol i Núñez representaven en part, la Catalunya de la Transició i la post Transició. Dos homes fets ells mateixos que havien arribat a ser molt grans, tot i ser molt petits. Els dos ho varen controlar tot durant més de vint anys. El president de la Generalitat controlava el país. El del Barça controlava més que un club i els xamfrans de l’Eixample. Semblaven intocables en un país que tot just despertava del mal somni del franquisme. Però Catalunya va despertar.

Pujol ha deixat de ser Molt Honorable i Nuñez ha dormit la seva primera nit a la presó. Per molts, la fi d’alguna cosa. La fi d’una Catalunya que vàrem conèixer. Per altres, simplement justícia, i punt. Pujol va reconèixer tenir una herència que mai va declarar, i ho va fer, quaranta anys després. La seva figura mai serà la mateixa. La de Núñez tampoc. Va fer el que molts varen fer en època de vaques grasses, en un país on s’hi valia tot, i més, si eres poderós. Però les coses no són com eren i ara, el poble necessita presos de renom, figures il·lustres entre reixes, per consolar-se.

El nuñisme ha estat present a Can Barça des que el seu líder va marxar. Núñez, com Cruyff, sempre ha estat allà. La seva figura, tot i que petita, ha englobat moltes coses. La seva ombra, tot i que petita, ha estat molt allargada. Ha estat el president del club que més anys ha estat al poder, amb ell el Barça es va treure els complexes. Ara, l’ex president és a la presó i el club ha de decidir què fer amb la seva figura i el seu nom. Borrar-lo o mantenir-lo.

El Pujolisme també ha estat en l’ambient polític tot i que l’ex president fa més de vint anys que no exerceix. La seva paraula anava a missa. Pujol parlava, la gent escoltava. Sota la premissa de “el peix al cove” l’ex president va anar teixint, ens agradi o no, la Catalunya que tenim ara. El país es va fer gran entre tots, però Pujol va posar-hi molts granets de sorra. Seria bo que el bombardeig mediàtic no ens faci oblidar la seva obra, però tampoc oblidem que si ha fet quelcom il·lícit ho ha de pagar com tots.

Núñez i Pujol. Pujol i Núñez. Dos homes petits. Dos grans caràcters. De petit, fins i tot pensava que eren germans, i crec que no sóc l’únic. De petit, em pensava que tenien una gran relació entre ells, res més lluny de la realitat, s’odiaven entre ells. Els somriures a la Plaça de Sant Jaume eren postissos. Masses diferències polítiques. De petit, els veia com dues figures petites que semblaven de formigó. Immortals. Eternes. I no, ara de gran veig que s’han trencat com porcellana. Això sí, Catalunya i el Barça són el que són gràcies a ells. Ara, tant el país com el club, hauran de repensar les seves figures si volen seguir creixen. Que els petits homes que ens han fet grans no ens empetiteixin. Repensem Pujol. Repensem Núñez. Jo mentrestant, hauré de repensar la meva infància.

@palamospower

El futbol neix a la falda del pare

Si m'agrada el futbol és perquè el meu pare m'hi portava. En el nostre cas no anàvem al Camp Nou sinó al Camp del Cervantes, l'antic camp del Palamós. Sí, nosaltres érem del Palamós. Érem, i ho som.

Si m'agrada el futbol és perquè cada dues setmanes a la falda, o no, del meu pare (jo era molt mogut) veia molta gent al mateix lloc. I tots cridaven molt. I sonava un himne que m'encantava quan sortien els nostres jugadors al camp. I podia menjar pipes. I els amics del meu pare es tornaven bojos insultant l'home de negre. Dels arbres de l'estadi hi penjava una nina inflable vestida de negre i molta gent portava paraigües tot i no amenaçar pluja. Jo no ho entenia però el linier ho entenia a la primera. Era tot un altre món. 

Si m'agrada el futbol és perquè vaig passar tardes i tardes a en aquell camp, allà vaig acostumar-me a guanyar fins que els temps van canviar en el club degà, i un xic més gran em vaig acostumar a perdre. Em vaig acostumar al futbol i el vaig estimar. No era només 11 jugadors jugant amb una mateixa samarreta i un mateix escut, el nostre, contra 11 jugadors contraris. Al Cervantes, mentre anàvem pujant de categoria, anàvem mirant partits o fins i tot jugant a la pista de patinatge del costat vam aprendre què és el futbol I vam somiar a ser futbolistes. Tot perquè el meu pare em portava a futbol com molts pares van portar als seus.Com els nostres avis varen portar als seus fills.

Aquesta setmana hem vist com a Can Barça tot això ja s'ha acabat. Rosell ha decidit que en el proper Barça – Madrid els nens menors de 7 anys no podran seure a la falda del pare o l'avi. “M'estimo més el titular: Rosell no deixa entrar als nens que el de Rosell ha matat unnen”. Més enllà de les desafortunades declaracions Rosell es fa un flac favor, tant a ell com al Club. Perquè això mata al futbol i es perdran moltes coses amb aquesta decisió. 

Es perdrà la cara del nen el primer dia que va al Camp Nou. Es perdran les preguntes al pare. Es perdran aquelles dues o tres hores en que pare i fill són casi la mateixa persona. Es perdran aquells records que més tard es recordaran els diumenges al migdia acompanyats per un bon àpat. Es perdran els nens que volen ser Messi, Iniesta o Puyol i tots els seus somnis. Es perdrà el sentiment per l'equip, pel club. Es perdrà el Barça i el futbol, perquè tant un, com l'altre, néixen a la falda del pare o de l'avi. Una autèntica escola.

Hem de ser més Tito i menys Mourinho

La vida de les persones canvia d'un dia per l'altre. I la d'un club com el Barça encara més. El que ahir eren flors i violes, amb la recuperació d'Abidal i amb la renovació de tres dels pilars més importants de l'equip (Messi, Puyol i Xavi) avui és la cara més amarga. La recaiguda de Tito. 

Al voltant de les 11 del matí el F.C.Barcelona anunciava a través d'un comunicat que Sandro Rosell suspenia la roda de premsa on cada any fa anàlisi de la situació del club i també suspenia el dinar amb els mitjans de comunicació. A partir d'aquí, tot especulacions. El mateix comunicat deia que el club donaria els motius durant el dia, però la falta d'informació alimenta la incertesa, i la incertesa crea els rumors. 

Les mirades s'han col·locat sobre la figura d'Abidal o Tito Vilanova. El tema havia de ser seriós si el Barça, com finalment anunciava, suspenia tots els actes de Nadal. La xarxa bullia a l'espera d'informació. A l'espera de notícies. El nom de Tito sonava més i més fort. Però mentrestant, rumors, rumors i rumors. I alguns han fet el ridícul.

Aquesta dèria dels mitjans per tenir l'exclusiva, per ser els primers a dir les coses, aquesta mentalitat de creure que el públic escull una ràdio o una televisió perquè diu les coses abans i no pel seu estil, s'ha imposat. I no, el receptor no vol rapidesa, vol estil, qualitat i, sobretot, rigor. I avui, fins al moment, no n'hi ha hagut. 

Alguns mitjans han anat anunciant diverses notícies sobre el tema. Totes sense confirmar. Fins i tot algun ha dit que Tito ja s'estava operant, i després, és clar, ha hagut de rectificar. Un mitjà no pot fer això, per molt que hagi nascut per revolucionar la comunicació. Ha quedat retratat. Però no ha estat l'únic, rumors i rumors i cap d'ells ha esperat la confirmació del F.C.Barcelona, que en cap cas ha anunciat una recaiguda del seu entrenador. Segurament, tal com han anunciat, informaran durant la tarda. El mal, i el ridícul, però ja està fet.

El cas és que sí, finalment Tito era, desgraciadament, el culpable de la suspensió de tots els actes de Nadal. Però també ha estat el protagonista de les males pràctiques en els mitjans de comunicació. Especular. No contrastar. Crear rumors. A vegades, ser el primer no vol dir guanyar. 

Són els mateixos que parlen del substitut de l'entrenador del Barça. Sona Guardiola o Luis Enrique. També Eusebio, diuen. Qui diu que Tito no es curarà? Qui diu que l'equip necessita entrenador? Qui assegura que Vilanova no estarà al proper partit? Paciència, senyors, paciència. Ens cal una reflexió i sobretot, una actitud més clara, pacient, intel·ligent i rigurosa. Hem de fugir de les presses, les mentides o dels egos. Periodistes i mitjans, hem de ser més Tito i menys Mourinho.

#ÀnimsTito

Celtic - Barça. No em pregunteu per què.

No em pregunteu per què però Catalunya i Escòcia tenim bona relació (molt abans dels processos de referèndum). No em pregunteu per què però catalans i escocesos ens portem molt bé. No em pregunteu per què però als culers ens agrada el Celtic i la gent del Celtic es desviu pel club blaugrana. No em pregunteu per què però veuria i viuria un Celtic – Barça a The Paradise mil i una vegades.

Ahir dimecres es donava l'ocasió. Catalans i escocesos es veien les cares a Celtic Park gràcies al seu emparallament en el grup de Champions League. Una bona ocasió per establir, o reforçar, llaços culturals, socials i esportius.

Més enllà del partit es va vendre Catalunya a Escòcia. Carles Vilarrubí, vicepresident del Barça va explicar l'importància del club pel nostre país. Allò del “Més que un club”. Més tard, vam poder assistir al mateix (preciós) auditori de la University of Glasgow per veure i sentir a Matthew Tree. Sí, un anglès a Escòcia explicant el que és Catalunya. Ni jo ni vosaltres ho hagués pogut explicar millor. L'escriptor, afincat al nostre país des de fa anys, va explicar l'Història catalana, la verdadera, i com es viu a l'actualitat. L'expoli fiscal i el genocidi lingüístic. El maltracte als ciutadans catalans malgrat allò que es diu des d'Espanya que ens tenen molta simpatia. Va posar alguns exemples que van fer riure (per no plorar) als oients a la sala. Alguns escocesos, molts catalans.

Més tard els Amics de les Arts van tocar per uns quants en una sala també de l'Universitat, després de Jean Paul, 4-3-3 o L'home que treballa fent de gos, el grup català es va prestar a contestar preguntes dels alumnes que estudien català a Glasgow. Amb paciència, amb simpatia, amb tranquil·litat i amabilitat. Així es fa Catalunya. Així som els catalans, no em pregunteu per què.

I ja a la tarda a el que anàvem. A fer futbol, amb tot el que comporta. Veure la ciutat, cerveses, amics, i bon rotllo. I a Glasgow, amb la gent del Celtic, això es multiplica per mil, no em pregunteu per què. La fan zone plena i els culers benvinguts. Acostumats a ser maltractats i insultats arreu d'Espanya, la rebuda dels catòlics va ser genial; xerrades, riures, comentaris i fotografies incloses...no em pregunteu per què.

I després, The Paradise. La meva tercera vegada a l'estadi del Celtic. La millor afició del món cantant amb una sola veu totes les cançons, i amb un mateix cor un himne: You'll Never Walk Alone. Impossible no emocionar-se. Impossible no cantar amb ells. Impossible no ser del Celtic. Impossible no recordar moments com aquests. Impossible no patir i gaudir. Un dia genial. Un dia per no oblidar. Un dia per recordar. I fixeu-vos, que no parlo del resultat. No em pregunteu per què...

El futbol és un esport d'11 contra 11 on quasi sempre guanya el Barça i els del Celtic sempre canten més alt.

La Copa d'Esperanza i Sergio Ramos

Esperanza Aguirre és una bona política. I no ho dic perquè comulgui amb les seves idees, sinó perquè és feina dels polítics improvisar, mentir, enganyar i fer populisme. I la presidenta de la Comunitat de Madrid tot això ho fa a la perfecció. Tot menys improvisar, ja que totes les seves paraules estan mesurades amb peu de rei (mai més ben dit). 

Des de que Athletic Club i Barça es classificaven per jugar la final de la Copa del Rei, entitats cíviques es van moure per reclamar l’oficialitat de les seleccions autonòmiques. De retruc, o paral·lelament a aquestes demandes, va créixer a la xarxa una xiulada massiva al rei d’Espanya i el seu himne, com ja va passar en la final de l’any 2009. 

Davant aquesta possibilitat Aguirre va deixar anar el seu populisme, que tant li funciona a Madrid, dient que, en cas que això passés, suspendria el partit i faria que es jugués a un altre lloc i a porta tancada. Visca el populisme. 

Primer de tot, un jutge ja va dictaminar l’any 2009 que xiular l’himne no és delicte, i després, seria d’una gran dificultat desallotjar a 60.000 persones d’un estadi. Totes elles amb ganes de veure futbol i totes elles vingudes de diferents racons d’Espanya i havent gastat forces diners. Materialment i logísticament impossible. 

Però és igual. D’aquesta manera, la presidenta de la Comunitat de Madrid deixava en darrera la opacitat dels comptes de l’administració que lidera, uns comptes amb un forat que ningú s’atreveix a mesurar. També deixava en darrera el fracàs de Bankia i les seves lluites per col·locar al capdamunt de Caja Madrid als seus amics. Ningú s’ha embolcallat tant amb una bandera (la d’Espanya) en aquesta final com Esperanza Aguirre. La més nacionalista de tota la final. 

Avui 60.000 persones xiularan tant com puguin l’himne d’Espanya i no xiularan al Rei perquè no assistirà a la final que porta el seu nom. S’ho haurà de tragar el Príncep. Vascos i catalans estaran més orgullosos que mai del seu equip i dels seus orígens. Del seu país. Al Calderón es farà tot el que sigui perquè no se sentin les protestes contra l’Estat Espanyol, les seves administracions, la seva estructura i la seva manera de fer. L’himne serà més curt, estarà a una potència semblant a les cançons d’un concert d’U2 o la televisió ho amagarà. Però tothom n’estarà pendent. 

A tot això Esperanza Aguirre no hi serà. Amb la seva absència desprestigia la final de la Copa que ha definit com la Copa de tots els espanyols. Potser ella no és espanyola, o potser no és com els altres espanyols. En canvi, si que hi seran aficionats del Barça i de l’Athletic Club. Es preguntava la "lideresa": “Us imagineu que a França, Estats Units o Gran Bretanya es xiulés l'himne?” No. Però això, encara, és Espanya, i està tant trencada, partida, destrossada i desprestigiada com la mateixa Copa del Rei...la de Sergio Ramos.

P.D.: Esparanza la pregunta adequada és: Per què xiulen l'himne i el rei aquesta gent?

Un dia a Londres

Londres és molt gran però el Chelsea és molt petit. Així ho van demostrar tant l’equip com l’afició, uns es van dedicar a no jugar i els altres a no animar. Al final però el resultat és el que compta i el Barça, i la seva afició, vam marxar d’Stamford Bridge sense cap premi. El Camp Nou decidirà. 

Després d’algun ensurt amb el tema dels passaports arribem a Londres i com no, la ciutat ens rep amb pluja. I gent, molta gent. Havia estat a la capital del Regne Unit quatre cops però aquesta última em va semblar que hi havia més persones de l’habitual. No em pregunteu per què. Visita obligada a Picadilly Circus, el Waxy O’Connors i després tour per la capital, teníem tot el dia per davant i mil i una coses per fer a Londres. Diuen que Nova York és la ciutat que no dorm mai. Londres és la que no calla mai. Sempre hi ha soroll o música, sempre hi ha coses noves per veure o escoltar. Sempre té coses a dir. 

A la tarda després de dinar toca endinsar-se en l’inacabable metro de Londres i baixar a Fulham  Broadway, el rival del Barça, tot i dir-se Chelsea, té el camp a un altre barri: Fulham. Als voltants de Stamford Bridge ja estan plens a vessar una hora abans i aprofitem per fer unes cerveses fins que un policia, amablement, ens treu la llauna i ens invita a beure’ns la cervesa lluny de l’estadi. Ho fem, però no gaire lluny. 

Per entrar a l’estadi mil i un controls de seguretat. Inclús gossos anti droga. Mentre els passo penso en la desgràcia de Hillsborough, i tot el que va comportar en els camps anglesos. Estadis renovats, policia vigilant tots els carrers, controls i moltes càmeres. Comparat amb el que fan al Camp Nou, Stamford Bridge és Fort Knox o Alcatraz. Són les conseqüències de l'informe Taylor.

Som a dins el camp i el sector blaugrana ja està gairebé tothom a lloc. L’altre part del camp, la blava, buida. Evidentment estan aprofitant per beure. Mentre l’equip de Guardiola escalfa l’afició del Barça anima. S’ho mereixen. 

A les 19:40 sona el Blue is the Colour i el Liquidator de Harry J All Stars i el camp s’escalfa. I com no, després l’himne de la Champions que escalfa i motiva als jugadors, i posa la pell de gallina a tothom. 

A partir de les 19:45 el Barça ja porta el pes del partit i ho farà en tot moment. Juga com sap. Toca, toca i toca. I ataca, mentre el Chelsea, més poruc que mai amb Di Matteo es dedica a fer el que també sap: jugar al contraatac. Però el futbol el posa el Barça a través de Xavi, Iniesta o Busquets. Puyol per la seva banda seca a Drogba en tot moment, fins que el de Costa d’Ivori en té una, la primera, i l’envia a dins. 

Fins llavors l’afició del Chelsea no havia cridat massa. Només s’havia dedicat a pressionar l’àrbitre (cosa que no fan les aficions de Gran Bretanya) i a mirar-nos a nosaltres i riure’s de les ocasions que fallava el Barça. En realitat, patien de valent, però quan va marcar Drogba es van créixer, era el final de la primera part. 

No vaig poder evitar veure un nen que ens increpava ara sí, ara també. El públic rival està molt proper així que fins i tot es fixava amb mi i amb els del meu voltant. Jo particularment em vaig fixar amb el seu pes. Havia llegit aquests últims dies que Gran Bretanya pateix sobrepes infantil i aquest nen n’era l’exemple més clar. El grassonet no va parar d’increpar-nos, encenent a la gent del meu voltant i a mi en particular. Es va guanyar una cançó: You’re very fat, you’re very fat!. 

El gol de Drogba, tot i els intents del Barça, és l’únic que va valer ahir a Stamford. Si l’afició només va animar quan l’equip guanyava, l’equip no es va veure vencedor del partit fins que l’àrbitre va xiular el final. No s’ho creien ni ells. L'equip petit, amb mètodes petits, amb futbol petit, amb camp petit i afició petita; havia guanyat al gran. És el millor del futbol, de fet.

Marxàvem de Londres amb una derrota, molls de la pluja, sense veu i sense diners. Marxàvem d’Stamford Bridge amb la cua entre cames però orgullosos del nostre equip i el nostre club, pots poden dir el mateix en una derrota. Marxàvem amb el cap ben alt perquè ho havíem intentat i a vegades, com diu el tòpic, la pilota no vol entrar. Toca remuntar al Camp Nou dimarts que ve per ser a Munich, i no dubto que l’equip, l’afició i el club estaran a l’altura. Mentrestant l’afició del Chelsea, entre ells el nen grassonet, celebrava la victòria d’ahir com un títol i nosaltres no ens podíem treure del cap, mentre tornàvem a casa, aquella cançó: You’re very fat! You’re very fat!.

La lluita de la setmana

M’ha agradat: veure el sol…

No m’ha agradat: …que nevés dos dies sent mes d’Abril.

M’ha agradat: Fer el guiri fent un tour turístic i tenir de guia una gran persona...

No m’ha agradat: ...conèixer tant poc de la ciutat on visc. 

M’ha agradat: El MIC a Palamós. Sempre dona vida al poble...

No m’ha agradat: ...que aquest any me l’he perdut per primer cop.

M’ha agradat: El Black Medicine, el Brass Monkey o el Royal Oak...

No m’ha agradat: ...el pitjor kebab amb temps.

M’ha agradat: Aquest article...

No m’ha agradat: ...ni l’ABC, ni Espanya.

M'ha agradat: Veure com treballen als altres països per setmana santa...

No m'ha agradat: ...veure com es treballa a Espanya per setmana santa. 

M’ha agradat: Que a Madrid es caguin a sobre i estiguin ja a 4 puntets...

No m’ha agradat: ...no poder ser al Camp Nou al Barça – Madrid. Ho trobaré a faltar.

M’ha agradat: Conèixer gent fascinant que no coneixia...

No m’ha agradat: ...que a vegades la gent no es deixa conèixer o fa falta molt temps per conèixer una persona.

M’ha agradat: Victoria Street...

No m’ha agradat: ...Princess Street. Tot en obres. 

M’ha agradat: Recordar Bòsnia...

No m’ha agradat: ...que alguns records siguin durs.

M’ha agradat: Les males notícies que arriben d’Espanya...

No m’ha agradat: ...el PP. Retalla en Sanitat i Educació, dues competències transferides a les autonomies.

M’ha agradat: The Ilusionist...

No m’ha agradat: ...que sigui trista. 

La lluita de la setmana

M’ha agradat: que ja ha sortit el nou número de Panenka…
No m’ha agradat: …que a Palamós no la tenen.

M’ha agradat: Nou bar de pintxos a Palamós, el Txoko…
No m’ha agradat: …que no el podré gaudir massa.

M’ha agradat: Sidonie al Palau de la Música…
No m’ha agradat: …que Leiva toqués a Barcelona el mateix dia.

M’ha agradat: El nou disc de Leiva, Diciembre i sobretot, “Miedo”…
No m’ha agradat: …que va venir a Barcelona i no el vaig poder anar a veure. Tocava Sidonie al Palau de la Música.

M’ha agradat: Els cinc gols de Messi…
No m’ha agradat: …que eclipsi a Tello que en va fer dos.

M’ha agradat: Que el Barça faci un cop de puny a la taula en qüestió d’arbitratges…
No m’ha agradat: …els Villars, Florez, Sánchez Arminios i diferents comitès i mangants que corren per la Federació Espanyola.

M’ha agradat: Aquest reportatge dels bloggers de la primavera àrab…
No m’ha agradat: …que aquí no tenim la capacitat de lluita i resistència d’aquesta gent.

M’ha agradat: Una iniciativa com la dels aficionats del Liverpool, córrer 76 milles perquè es faci justicia…
No m’ha agradat: …que encara no s’ha tret l’aigua clara del que va passar a Hillsborough. 

M'ha agradat: Salvados i 30 Minuts, dos grans programes que coincideixen el diumenge a la nit...
No m'ha agradat: ...que la televisió no doni programes com aquests la resta de la setmana.

M’ha agradat: El moment dolç pel que passa La Segona Hora…
No m’ha agradat: …que no duri més!

M’ha agradat: El blog de Ignasi Trapero “L’Orella de Chigrinsky”...gran barreja entre futbol i música.
No m’ha agradat: ...les excessives enquestes del Diari ARA, que si la millor cançó d’amor, que si la millor poesia, que si el millor plat, que si el millor carnaval, que si la dona més influent. Tot per treure més visites i per tant, més subvencions. Així no.

Res no canvia

El cas de Piqué és només la punta de l’iceberg. Dissabte passat el central català era expulsat i es queixava que la decisió era injusta i que Velasco Carvallo actuava de forma premeditada. No li faltava raó. Segons desvetllava Ona FM avui, l’àrbitre li va dir a Piqué a la mitja part “tu te callas que te voy a expulsar”. Ho feia al túnel de vestidors, a la mitja part del partit. Un cop es va reempendre el joc, el central blaugrana va veure la targeta vermella directa per una jugada molt discutible i discutida. Les queixes de Piqué sobre Velasco Carvallo van provocar la reacció del Comitè Tècnic d’Àrbitres que anunciava diumenge que denunciarien davant el Comitè de Competició per les seves paraules, segons ells, “per la repercussió que podien tenir”. A hores d’ara el Barça ja ha dit que defensarà el seu jugador i recorrirà la targeta que va veure Piqué dissabte.

Aquesta és una polèmica que es podria estalviar tothom. Sí, potser callant i aguantant. Però entenc que arriba un punt que ja no es pot callar quan es fan les coses malament, no ja en el terreny de joc, sinó fora.

Entenc que es pugui expulsar Piqué perquè tots ens equivoquem, el problema però és més complicat. La Federació Espanyola és un organisme que brilla per fora, gràcies a la selecció i a una lliga potent, però que està podrit per dins. Sánchez Arminio, que és qui sortia aquest dissabte anunciant que denunciaran a Piqué, ja estava al càrrec que ocupa quan jo era petit. Tota la vida l’he vista allà mateix. Un altre exemple que demostra que la Federació és un organisme podrit és la figura d’Alfredo Florez. Ronda els setanta anys i és l’únic jutge que decideix les sancions dels jugadors. I per fer-ho, no dubta en dir que s’ha de reunir amb si mateix. Això sense comentar que és soci del Real Madrid.

Hi ha masses comitès i massa gent que fa massa temps que corre per la Federació. Massa vividor. Massa inepte. Massa madridista. I pel que es veu algun falangista que s’ha d’afegir a la llista de personatges que corren per l’organisme. En definitiva, hi ha massa de tot. Gent enquistada al seu càrrec, que porta anys i anys fent les mateixes coses, i fent-les malament. Gent totalment influenciable.

El cas de Piqué és només una mostra del que realment és la Federació. Una casa de barrets. No hi ha un criteri per establir quan se sanciona a algú per fer, o dir, alguna cosa. No es va sancionar a Mourinho per posar el dit a l’ull a Tito Vilanova, tampoc es va sancionar a Casillas per dir-li a un àrbitre que anés a celebrar amb els jugadors del Barça l’eliminatòria que els blaugranes havien guanyat al Real Madrid en Copa. Soldado es queixava d’un penal no xiulat al València al Camp Nou i ningú va dir res. Pacheta es queixava de l’actuació arbitral sobre el seu Ovideo i ningú del Comitè d’Àrbitres va posar el crit el cel. En canvi, sí que es va sancionar Guardiola per dir que els àrbitres mentien en un partit Almería – Barça, i ara sembla que sortirà esquitxat Piqué, al dir que la seva expulsió és premeditada. Podríem dir doncs, que no hi ha un criteri, o si n’hi ha, és perjudicar al Barça.

M’agradaria no pensar això però són massa coses les que fan pensar aquesta campanya contra el club blaugrana. Mai ha agradat a Madrid que guanyi el Barça i molt menys aquesta superioritat dels últims anys. Florentino ha mogut fils als despatxos i a la llotja del Bernabéu i aquest any ha de guanyar el Madrid al preu que sigui. I hi ha d’ajudar tothom. M’agradaria que no fos així però la Federació Espanyola és un organisme ple d’ineptes i gent totalment parcial. 

Com pot ser que un soci del Madrid decideixi si sancionar o no algú? Com pot ser que només ho decideixi una persona? Com pot ser que aquesta persona no sancioni ficar el dit a l’ull a una altra o trepitjar la mà a algú? Com pot ser que algú es queixi dels àrbitres un cop i se’l vulgui sancionar i altres els critiquin durant una temporada i no els passi res? Preguntes i més preguntes que només porten a una resposta: tot està premeditat. Aquestes preguntes a Anglaterra no tenen resposta...perquè ja no es plantegen. Es necessita un canvi, però per canviar, primer s’ha de voler, i a Madrid sembla que tot ben quiet i enquistat ja els hi va bé, i si accedeixen a canviar, serà perquè no realment no canviï res.

La lluita de la setmana

M’ha agradat: Que es faci el World Mobile Congress a Barcelona…
No m’ha agradat: …que se’n parli tant.

M’ha agradat: El golàs de Messi al Calderón i com no, Valdés…
No m’ha agradat: …queda clar que el Madrid ha de guanyar aquesta lliga per decret. 

M'ha agradat: Que encara quedi gent disposada a arriscar la vida per explicar el que passa pel món...
No m'ha agradat: ...que gent així com Marie Colvin i Remi Olchlik ja no podran explicar més veritats. 

M'ha agradat: El Carnaval de Palamós...
No m'ha agradat: ...que les visites de la d'Edimburgh siguin curtes i/o incompatibles. 

M’ha agradat: Que s’absolgui a Garzón per investigar els crims del franquisme…
No m’ha agradat: …que ja no importi perquè està sancionat per 11 anys.

M’ha agradat: Que el Barça decideixi no deixar entrar a Intereconomia a les seves instal•lacions…
No m’ha agradat: …que això és tirar-me pedres sobre la meva teulada.

M’ha agradat: Que Marc Gasol jugués l’All Stars… 
No m’ha agradat: …el concurs d’esmaixades.

M’ha agradat: Que el Liverpool guanyés la Carling Cup... 
No m’ha agradat: ...que sempre haguem de patir tant.

M’ha agradat: Veure com els russos planten cara a Putin...
No m’ha agradat: ...que Putin ja ha posat en marxa la maquinària.

M’ha agradat: Aquest article sobre els secrets de les cartes dels menús...
No m’ha agradat: ...reconèixer que sóc una víctima del màrqueting.

M’ha agradat: L’entrevista a l’Albert Bosch...
No m’ha agradat: ...que el món no estigui ple de gent com ell.

M’ha agradat: Que es vagin fent passos als Balcans...
No m’ha agradat: ...que els passos siguin molt petits.

Punto i Pelota

Em fa molta gràcia Punto Pelota, un programa que ha convertit el safareig en el dia a dia del món del futbol. Tant se val si el que es comenta és veritat o no, ells ho transformen en quelcom trascendental. Ho multipliquen per mil. Allà tots fan el seu paper, un mira per telèfon les seves “informacions”, l’altre crida histèric “defensant” la seva posició, mentre l’altre crida encara més defensant la mateixa posició. Punto Pelota és, se’ns dubte, el "Sálvame" del futbol espanyol. 

Fins ara el programa havia caminat per la línia vermella. Totalment parcials, no dubtaven en fer preguntes inadequades, fora de lloc; tampoc dubtaven en treure declaracions de context, defensar coses indefensables o manipular imatges. També en vendre fum...però això ho fa tothom. Punto Pelota és la tertúlia radiofònica de sempre portada a la televisió i remenada amb una mica de crits, parcialitat, sensacionalisme i mala praxis. Per això, ha funcionat, i molts l'han imitat, salvant les distàncies. Des del "Futboleros" de MarcaTV fins a l'"Efectivament" a la televisió pública catalana. 

Aquesta mala praxis però, va arribar aquesta setmana a la seva quota més alta. Ajudats pel president de L’Hospitalet, Miguel García, al programa intentaven esbrinar, a la Gala del Futbol Català, si la renovació de Guardiola estava tancada, aprofitant la confiança que té el directiu amb els alts càrrecs blaugranes. Mai ho va fer amb càmera oculta. Però el cert és que Miguel García es va prestar a jugar a un joc saltant-se totes les normes. Tant ell, com el canal i el periodista que li van proposar jugar. Per sort, no en va treure cap informació. Segurament només protagonisme, que ja era el que ell volia.

Evidentment, el Barça molest decideix prohibir l’entrada d’aquest canal al saber el que havia intentat fer. Així mateix, el Col•legi de Periodisme va sancionar les males pràctiques de Punto Pelota, posicionant-se a favor del club blaugrana.

Tot i que molts han assenyalat Miguel García com a gran culpable, en aquest cas s’hi ajunten masses “culpables”. Les ganes de “gresca” i el sensacionalisme del programa disposat a tot, contagiat per la brutal competència que hi ha entre mitjans. A això cal sumar-hi el “tot s’hi val” del periodista de Punto Pelota a Catalunya, Quim Domènech, ja abans no gaire respectat pels seus companys de professió, i també Miguel García, que sense televisió a L’Hospitalet, ni Copa del Rei, tenia ganes de tornar a sortir a la gran pantalla i que se’n parlés d’ell.

Defensar que un mitjà de comunicació no entri a un lloc a informar és tirar-me pedres contra el meu propi teulat. Va contra la llibertat d’expressió i a més, dones a Punto Pelota una excusa perfecte per posicionar-se, un cop més, com a víctima. Però crec que el Barça fa bé en no deixar-los informar sobre el que passa al club. Cadascú a casa seva hi deixa entrar a qui vol. Els blaugrana han deixat entrar a tothom, o quasi tothom, però hi ha una línia imaginaria que marca els límits i trobo bé que el Barça consideri que aquest cop s’ha traspassat. Això servirà d’escarment a molts, o a tots. Serà un fre al mal camí que està agafant el periodisme esportiu, a la mala drecera que està prenent el món de la comunicació, a la mala praxis d’alguns periodistes. Senyors, no s’hi val tot. Així de clar, Punto i Pelota.

Callar a Madrid, Brussel·les o Berlin

Ha tornat a passar: un personatge públic ha estat enxampat dient alguna cosa que no havia de dir, en un moment en que es pensa que no l’estan gravant. Error. Ha passat aquesta setmana amb el jugador del Barça, Xavi i també amb Mariano Rajoy.

Els dos casos són diferents. En el cas del migcampista del Barça, ell està en un plató i no estan en directe, per tant, la conversa és aliena a la seva condició de jugador de futbol. Xavi parla tranquilament amb els periodistes a l’espera de que acabi la publicitat. Aquestes imatges, juntament amb l’entrevista en si, arriben a la redacció del diari El Mundo, d’una forma o d’una altra (s’està investigant com) i el rotatiu de Madrid no dubte en fer-ne ús. Èticament és reprovable. I de fet, molts mitjans van decidir no fer-se ressò de les paraules de Xavi dient després del partit del Madrid que els blancs “no sabien perdre”. 

El cas de Rajoy és diferent. El líder de l’executiu espanyol va ser enxampat reconeixent al president de Finlàndia, Jyrki Katainen, que la nova reforma laboral que li demana Europa, “li costaria una vaga general”.

Escoltava aquest matí en una tertúlia de ràdio que debatien si èticament era correcte treure a la llum la frase que va dir Mariano Rajoy. No m’explico encara com alguns defensaven que eren paraules que s’havien de quedar en la quotidianitat i no sortir als mitjans de comunicació. Personalment entenc, que s’han de fer públiques.

Per començar, el gallec és president del govern espanyol, des d’ara i fins que acabi la legislatura. Ho és des del primer dia i fins l’últim. Des que es lleva fins que se’n va a dormir. Inclús ho és mentre dorm. Per això, cobra un sou públic, i com a tal, no ha d’oblidar mai qui és i què diu. I més, si ho diu en un espai públic.

Es pot dir que la conversa és una xerrada personal just abans de començar una reunió, i que per tant, aquesta no és rellevant. Però sí que ho és. Perquè amb les seves paraules Rajoy dona a entendre que està preocupat per com puguin reaccionar les forces sindicals del país, un cop apliqui les mesures que li obliguen des de Brusel•les. L’opinió del president del govern, és d’interès general.

Alguns defensaven que Rajoy no té perquè saber que les càmeres que graven els “muts” (imatges de recurs sense so que es posen per il•lustrar un àudio) de les reunions oficials sí que enregistren so. I cert, no té perquè saber-ho. El que sí ha de saber Rajoy, i un president de govern, és que els aparells enregistren imatge i so, encara que s’estableixi que de cara a la població es treurà l’àudio. Espero que la persona que més mana a l’Estat Espanyol, sàpiga aquesta realitat tan obvia. No cal ser comunicador,  periodista o tècnic d’imatge i so.

El problema de tot això és que la relació política i mitjans de comunicació s’ha convertit en una guerra. Sóc partidari que es facin públiques aquestes imatges per les raons que abans he citat, i sobretot, perquè s’aconsegueixen fent trampes. I aquí, en aquest joc entre política i mitjans de comunicació, qui va començar a fer trampes van ser els partits polítics. Sí, els mateixos que no deixen entrar als mítings amb càmeres per enviar ells les imatges que més els hi convé. Els mateixos que no deixen fer preguntes als periodistes en les rodes de premsa. Els mateixos que filtren notícies a segons quins mitjans afins. Els mateixos que concedeixen entrevistes a ràdios i televisions amigues del partit mentre que a altres no. Sí, els mateixos que envien a periodistes no afins de mitjans públics a l’ostracisme, i posen els seus a primera fila. Els mateixos que concedeixen subvencions a uns i a altres no.

Fa molts anys que dura aquesta guerra, i el periodisme ja està prou ferit de mort com perquè a sobre posi l’altre galta. Ens arriben a través dels mitjans uns polítics maquillats en tots els sentits. Són gent amb perfils manipulats. Per culpa dels seus gabinets de premsa, als ciutadans ens arriben persones amb màscara. Així que, per una vegada que ens arriba el Rajoy en una conversa normal (on no llegeix), benvinguda sigui. I sí és fent trampa, endavant. Cap problema. Si ell utilitza els mitjans, els mitjans el poden utilitzar a ell. Senyor Rajoy, el pròxim dia no digui res! Calladet! Com quan està amb la senyora Merkel.

El Club de la Lluita

El blanc és el color de la claror, de la netedat. De la puresa. El Real Madrid sempre ha presumit d’això, de la seva història gran i immaculada, del seu “señorío”. Però fa temps que tot això és va perdre per la Castellana. Després del partit d’ahir, i des de fa un any i mig, el blanc de l'equip de Chamartín s’ha convertit en vermell de sang i en negre de mort. El Madrid ha passat de ser un gran club a ser el Club de la Lluita.

Capitanejats pel tot poderós Florentino, s’han reclòs en el seu propi garatge i viuen al seu propi món, un món paral•lel. El Madrid viu pensant en el Barça. Obsessionat amb el Barça. Vol arreglar les coses de forma simple, a base de cops, patades i ditades, però la vida des de la prehistòria que ja no es regeix per aquestes lleis.

Fa temps que el Madrid és el Club de la Lluita, no és nou d’ahir. Ahir només sortia a la llum, saltant-se la primera norma: ningú parla del Club de la Lluita. (Barrejant Pepe amb Xabi Alonso no surt un gran mig del camp). Des que va arribar Florentino a la Casa Blanca que s’ha anat posant múscul i gomina a l’equip. S’ha fet el que sigui perquè arribessin els millors lluitadors però res, el Barça esquiva els cops. 6 entrenadors han passat pel Club de la Lluita i finalment, semblava que Mourinho era la solució a tot.

El portuguès encaixa els cops i els reparteix com ningú. És el “putu amo” a la sala de premsa, on es mou perfectament. (Barrejant Mourinho amb Karanka no en treus un gran sistema tàctic). I la seva extensió al camp és Pepe. El central, jugui de pivot o al centre de la defensa, és un insult al futbol. Un error de la pilota. Un abord de l’esport. Ahir ho va demostrar trepitjant la mà de Messi i repartint estopa a tots els jugadors blaugrana. Per allà on passa Pepe no hi creix la gespa. (Barrejar Coentrao amb Iniesta et pot costar el partit). Però la de nit no era la primera nit del portuguès al Club de la Lluita. Sota l’aparença de “millor central del món” aquest professional de la mort, ha anat tenint actuacions estel•lars arreu d’Espanya, la més sonada contra Casquero.

A Pepe se li ha de sumar Xabi Alonso, un jugador que va ser excel•lent en algun moment de la seva vida. Però en general, el Madrid s’ha entregat al clan dels portuguesos. (Barrejar la força sense el control no serveix de res). No només Mourinho o Pepe, sinó també s’han imposat les maneres de Carvalho, Coentrao i com no, les de Cristiano. Tots es fan mal a si mateixos, tots fan mal al Madrid. El més preocupant és que acabaran fent mal a algú. A alguns encara ens fa mal que els blancs no tinguin jugadors com Raúl o Zidane.

Ahir a la nit, Mourinho va decidir que el Club de la Lluita havia de sortir del seu garatge a Chamartín i passar a la gespa. (La barreja de Cristiano amb qualsevol cosa et pot esclatar a les mans). Obsessionats i acomplexats, els blancs van descartar jugar a futbol i van sortir a buscar baralla. El gol de Cristiano va servir per enganyar a més d’un blanc, però el Madrid no va jugar a res, i es va barallar amb tothom.

Es van trobar però amb un Barça que és tot equilibri. Confiat en si mateix. Un equip que esquiva els cops i et mata amb un toc de pilota darrera l’altre. Et fa ballar. I ahir visitava el Bernabéu, on s’hi sent com al Camp Nou. El “miedo escénico” el tenen els de casa. L’equip de Guardiola no va haver ni de fer la seva millor nit. No va ser el millor dia de Messi, ni de Cesc, ni de Xavi. Però sense fer res va donar una pallissa al Madrid i va esquivar tots els cops. Esquerra. Dreta. Iniesta. Alexis. 

Guardiola és com un monjo shaolin: calb, equilibrat, educat i pacient.  Però també letal, i ahir ho va tornar a demostrar. (Barrejar Sergio Ramos amb la Copa del Rei pot ser perillós). Primer va ser a pilota parada, sí. En un córner on Puyol va semblar volar per sobre el Bernabéu recordant el 2 a 6. Aquest va ser un cop mortal que va fer despertar els blancs. L’últim cop de puny el va donar Abidal, un jugador que ha passat aquest any per la seva lluita més difícil i va quedar d’empeus. El francès mereixia una nit així, si algú dels 22 homes que jugaven ahir sap el que és lluitar de veritat, aquest és ell.

Final del partit i el Barça va tornar a guanyar la batalla, aquest cop 1 a 2. Cops de puny, patades, insults, empentes i trepitjades. Tot per tombar el gran Barça. Res que servís per tombar al gran Barça. Mourinho surt morat de Chamartín però com sempre, al Club hi ha més nits i més ocasions per la venjança. Avui, al món, tots parlen del Barça, i com no, ningú parla que el Madrid és el Club de la Lluita...és la primera norma.

Un equip de principis i finals

Ens tenen molt ben acostumats però això no és normal. El Barça, amb la d’ahir a Yokohama, jugava la seva cinquena final d’aquest 2011 i posava la cirereta del pastís a un any gloriós, guanyant 4 a 0 al Santos de Neymar.

La final de Copa es va perdre, però a Wembley va tancar el cercle iniciat l’any 1992. També va demostrar la seva superioritat en les Supercopes, tant l’espanyola com la d’Europa. Però la d’ahir la mirava tot el món. De Yokohama a Rio. De Barcelona a Buenos Aires. Tothom mirant el que ja tots sabíem: que el Barça és el millor equip de la terra, amb copa o sense copa. Ara ja però, ho és oficialment després de la final d’ahir. Però el més important d’aquest equip no són les finals sinó els principis.

El Barça destil•la valors allà on va. Compromís, amistat, generositat, col•lectivisme, solidaritat, humilitat. Tot, en això tan meravellós que és el futbol. L’equip és el reflex del que s’ha treballat durant molts anys. És el que molts han mamat des de baix, ara però estant a dalt de tot. El Barça és la força de Puyol. El lideratge de Xavi. L’humilitat d’Iniesta. La discreció de Busquets. El Barça és la determinació de Valdés. El talent de Thiago. El treball de Cesc. La màgia de Messi. Tots ells del planter.

En total, Guardiola va presentar a l’onze inicial, nou jugadors amb ADN Barça. Però també van tenir uns minuts Fontàs i Pedro. I Jonathan dos Santos, Oier o Cuenca van estar a Japó donant suport a l’equip, entenent el seu rol. De l’onze inicial, només Alves i Abidal no havien jugat al futbol base del club. Un equip amb gent de la casa conquistant el món. I fent-ho com més ens agrada, tocant, tocant i tocant. Gaudint, gaudint i gaudint. D’aquesta manera, i amb un 4 a 0, l’equip dels principis es va imposar a la final.

Però el nostre és l’únic equip que pot perdre finals perquè té principis. Qui hagués recriminat alguna cosa a Guardiola si s’hagués perdut a Yokohama? A qui no li cau la baba veient a nou jugadors del planter? Qui no signa ara mateix tenir un altre jugador com Messi al planter? Qui no vol tenir a Xavi jugant fins als 40 anys? Qui renuncia a jugar aquest futbol de toc i d’atac?

A Japó es va veure com un equip català donava classes de futbol a un brasiler. El conte ha canviat i l’ha canviat aquest Barça. El Barça de la gent normal, de la gent extraordinariament normal. El que fa les coses difícils, fàcils. El que dona bona imatge dins i fora el terreny de joc. El que no dona un partit per perdut. El que no fa avergonyir la seva afició, guanyi o perdi. El que ho té tot guanyat i tot per guanyar. El Barça és un equip de principis. De principis i finals.